Inventari de la meva música

The Muggs - On With The Show

2011-06-25T00:50:00.001+02:00

(imatge extreta del blog Rockland)

Títol: On With The Show.
Autor/Grup: The Muggs.

Estil musical: Hard Rock (a l'estil anys 70).

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Motown Blues.
Slow Curve.
Just Another Fool.
All Around You.
On With The Show.
Somewhere Down The Line.
Curbside Constellation Blues.
Down Below.
Never Know Why.
Get It On.
Motown Blues (reprise).

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia.
Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest és el segon disc dels The Muggs (actualment en tenen tres). Aquest és un grup de música Detroit que realitzen una música molt dels anys setanta, de fet, escoltar-los és com transportar-se a aquella dècada i escoltar grups mítics com els Led Zeppelin entre d'altres. A més, el so és molt directe, amb una bona producció que reforça encara més la nitidesa i cruesa del so, especialment la guitarra de Danny Methric. El disc comença i acaba amb la mateixa cançó, 'Motown Blues' que serveix d'introducció/finalització del disc; de la resta del disc destacar la gran balada molt bluessera: 'Curbside Constellation Blues', excel·lent!; 'Slow Curve' és la segona cançó, desprèn molta energia, m'encanta l'inici de la cançó... 'Down Below' és, potser, la que presenta un so més semblant a Led Zeppelin; també cal destacar 'Get It On' pur rock 'n' roll amb una base instrumental brutal!; el llarg mig temps 'Never Know Why'... Resumint: és un molt bon disc del hard rock que es feia en els anys 70, és el típic disc que quan l'escoltes la primera vegada t'agrada... però a mesura que el vas escoltant et va seduint cada cop més, imprescindible!

Comentaris/Anècdotes: Com la immensa majoria de discos que m'he comprat els darrers anys, és fruit de la recomanació de l'Andrés de la botiga Disc K7. A part d'explicar-me què em trobaria en aquest disc, també em va explicar un anècdota sobre aquest grup. L'any passat van venir a tocar aquí... justament quan hi va haver tots aquells problemes aèries derivats de la cendra d'un volcà islandès. El resultat fou que els membres d'aquest grup es quedéssin uns dies a casa de l'Andrés esperant poder reempendre el seu viatge.

Vols fer-ne un tast?: Tot i ser un grup no gaire conegut pel gran públic i amb només 3 discos, ja comença a tenir bastant presència a la Xarxa; no obstant, vídeos amb una mínima qualitat (de so) no n'he trobat cap excepte aquest vídeo oficial de la cançó 'Slow Curve', també us proposo aquesta versió en directe de 'Never Know Why' i aquesta versió, també en directe, de 'Get It On'.

Boney M. - The Magic Of Boney M.

2010-12-30T23:57:00.004+01:00

(imatge extreta del web eil.com)

Títol: The Magic Of Boney M..
Autor/Grup: Boney M..

Estil musical: Música Disco.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Daddy Cool.
Sunny.
Rivers Of Babylon.
El Lute.
No Woman No Cry.
Hooray! Hooray! It's A Holi-Holiday.
Rasputin.
Painter Man.
Belfast.
Brown Girl In The Ring.
Kalimba De Luna.
Happy Song.
Still I'm Sad.
Mary's Boy Child / Oh My Lord.
Baby Do You Wanna Bump?.
Felicidad.
Gotta Go Home.
Ma Baker.
Sunny - Remix by Mousse T.
A Moment Of Love.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia.
Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Avui s'ha mort Bobby Farrell el cantant del grup Boney M., molt conegut pels seus balls a dalt de l'escenari i pel seu pentinat. Boney M. va revolucionar l'escena de la música en els anys 70 amb una música disco molt encomanadíssima, amb uns excel·lents corus impossible d'escoltar i no moure's, i això que, encara que sembli el contrari, algunes de les seves cançons contenien lletres "amb missatge". Qualsevol recull de la història de la música disco (i, de fet, de la música en general) ha de contenir un apartat d'aquest grup que es va fer famós per cançons com 'Daddy Cool', 'Sunny', 'Rivers Of Babylon', 'Rasputin', 'Brown Girl In The Ring', 'Gotta Go Home' o 'Ma Baker', entre d'altres. Aquest CD inclou tots aquests èxits, per tant, és un molt bon disc per qui vulgui recordar la música de Boney M. (Per ser exactes, moltes cançons no són d'ells, el seu mèrit va ser fer-les famoses, un exemple és 'Sunny', és de Bobby Hebb que, curiosament, també fa poc que s'ha mort).

Comentaris/Anècdotes: Aquest disc me'l vaig comprar després de trobar-lo d'oferta en la botiga Gong Discos de Les Glòries, pel que conté i pel que em va costar, vaig fer una molt bona compra.

Vols fer-ne un tast?: La Xarxa està plena de referències d'aquest grup, només cal fer una cerca a YouTube per adonar-se'n... Un exemple el tenim en aquests vídeos de 'Daddy Cool', de 'Rasputin', 'Rivers Of Babylon', 'Brown Girl In The Ring', 'Gotta Go Home' o una revisió del clàssic 'Ma Baker'.

Vega - Kiss Of Life

2010-12-27T15:38:00.002+01:00

(imatge extreta del blog Alianza - CD's Reviews)

Títol: Kiss Of Life.
Autor/Grup: Vega.

Estil musical: Hard Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Into The Wild.
Kiss Of Life.
One Of A Kind.
Staring At The Sun.
Too Young For Wings.
A.N. Other.
Headlights.
Hearts Of Glass.
Stay With Me.
Wonderland.
What It Takes.
SOS.

Format: CD.
Versions: No.
No he trobat cap enllaç a la Vikipèdia amb informació d'aquest grup.
Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Vega és un nou grup de música que fa un Hard Rock clàssic dels 80; escoltar-lo és com transportar-se als inicis de grups com Journey, Bon Jovi o Def Leppard abans que fossin coneguts massivament. Com us deia, Vega és un grup que presenta un so clàssic de Hard Rock melòdic (precursor del rock simfònic) acompanyat amb uns sintetitzadors que feia molt temps que no els escoltava (em recorda al mític so de sintetitzadors de Van Halen). El disc entra bé, tot i que no té cap hit que de ben segur que l'ajudaria a ser més popular... la meva crítica de les cançons és la següent: la inicial 'Into The Wild' on es deixa clar la presència dels sintetitzadors i la bona veu del cantant Nick Workman; 'Kiss Of Life' és la que dóna nom el disc, tot i que personalment no la considero de les millors (ni de les pitjors :); 'One Of A Kind' és d'aquelles cançons 'especials' que cada cop que l'escoltes hi descobreixes nous detalls; a 'Staring At The Sun' hi destaca el so dels sintetitzadors i, un altre cop, la veu del cantant; tot disc de Hard Rock ha de tenir alguna balada, aquest és el cas de 'Too Young For Wings', en aquest cas, sense res d'especial, correcte; l'inici 'Another' em recorda els primers compassos de 'Runaway', (el primer hit de Bon Jovi), clarament és una de les millors cançons del disc; en canvi, 'Headlights' és una de les cançons més fluixes; 'Hearts Of Glass' és potser la cançó més simfònica de totes, té molta força i un alt ritme, a més és força 'pegadiza', hauria estat una bona candidata per ser la inicial del disc, de les millors!; 'Stay With Me' és força rockera, amb un clar predomini de la guitarra de Tom Martin, em recorda molt al so de Journey; 'Wonderland' és una altre bon exemple de bona cançó amb regust simfònic; 'What It Takes' és força fluixa, aporta poc; 'SOS' és la cançó més pop de tot el disc, amb una base rítmica no gaire habitual en els grups de Hard Rock. Resumint, un molt bon disc de Hard Rock melòdic, caldrà fer un seguiment d'aquest grup...

Comentaris/Anècdotes: Aquest disc (i el de debut de Grace Potter & The Noctumbals) me'l van regalar per Nadal. Es dóna la circumstància que estan tant protegits contra les còpies il·legals que m'és impossible escoltar-los des del meu portàtil... un exemple més que en aquesta lluita contra les còpies il·legals s'ha perdut el sentit comú des de ja fa massa temps :(

Vols fer-ne un tast?: Encara no hi ha gaire presència de Vega per la Xarxa, (que tingués qualitat) només he trobat el vídeo oficial de la cançó 'Kiss Of Life'.

Yesterday & Today - Black Tiger

2010-10-22T19:05:00.010+02:00

(imatge extreta del blog Reino de Mondongo)

Títol: Black Tiger.
Autor/Grup: Yesterday & Today.

Estil musical: Hard Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

From The Moon.
Open Fire.
Don't Wanna Lose.
Hell Or High Water.
Forever.
Black Tiger.
Barroom Boogie.
My Way Or The Highway.
Winds Of Change.

Descripció del disc: Tal com us vaig comentar quan vaig inventariar aquest recull, els Yesterday & Today és un d'aquells grups maleïts, aquells grups que no han tingut l'èxit esperat, tot i crear boníssimes cançons, autèntics hits de la història de l'estil hard rock dels 80. Aquest 'Black Tiger' va significar el quart disc del grup i la seva consagració després de l'agradable sorpresa de l'anterior disc ('Earthshaker') que contenia brutals cançons com 'Squeeze', 'Rescue Me' o 'I Believe In You'. Aquest 'Black Tiger' és un molt bon disc de Hard Rock amb, com és habitual en aquest cas, un so de guitarra excel·lent i una base rítmica molt pronunciada. Destaca la cançó instrumental introductòria del disc 'From The Moon' i la següent 'Open Fire', tot un clàssic del grup que anys després proporcionaria el nom d'un disc en directe. 'Forever' és un altre dels hits del grup amb, i perdoneu que em reiteri, un Dave Meniketti amb estat de joia. 'Black Tiger' té un inici molt original que captiva, un altre hit. 'Barroom Boogie' té un riff de guitarra que t'enganxa molt ràpidament, dur, ideal per a ser escoltada en directe, una cançó que no falta mai en els seus reculls. El disc acaba amb un altre dels èxits del grup: 'Winds Of Change', una cançó que comença amb guitarres acústiques però que també alterna sons més durs, excel·lent. Resumint: un dels millors discos d'aquest grup, segurament el millor, i una bona ocasió per escoltar autèntic Hard Rock dels 80.

Comentaris/Anècdotes: Fa poc més d'un mes va nèixer el meu tercer fill, en plena baixa paternal, i quan ja ens havíem 'situat' a la 'normalitat' vaig visitar la meva botiga de referència en qüestions de música: Disc K7. A l'aparador vaig veure aquesta reedició del 2008 del 'Black Tiger', no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, també hi havia un altre disc dels Yesterday & Today, el 'Mean Streak' que espero inventariar-lo en breu.

Vols fer-ne un tast?: No és un grup que tinguin moltes aparicions a la Xarxa, si més no, aparicions de qualitat, però tampoc és difícil trobar-ne exemples, aquí uns en poso tres: 'Open Fire' en directe (en el 1987). També en directe 'Black Tiger' (1984) sense la part inicial de la cançó, va directe a la part més dura. I 'Forever' també en directe.

Def Leppard - Pyromania

2010-08-19T00:35:00.004+02:00

(imatge extreta del web Gibson Guitar)

Títol: Pyromania.
Autor/Grup: Def Leppard.

Estil musical: Hard Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Rock rock (Till You Drop).
Photograph.
Stagefright.
Too Late For Love.
Die Hard The Hunter.
Foolin'.
Rock Of Ages.
Comin' Under Fire.
Action! Not Words.
Billy's Got A Gun.

Descripció del disc: Def Leppard és un dels meus grups favorits, els he escoltat moltíssim, especialment els seus discos de la dècada dels 80, feien un rock dur que 'entrava fàcilment' (sobretot a mesura que anaven treient nous discos). Són de Sheffield, Anglaterra, i, per tant, estan agrupats en el creatiu corrent del British Metal dels 80 (tot i que ells mai s'han autodefinit com a Metal). Després del seu prometedor disc de debut - 'On Through The Night' - i del boníssim 'High 'N' Dry' va venir la consagració, i l'èxit mundial definitiu, amb aquest 'Pyromania', de fet, va ser el segon disc més venut a tot el món en aquell 1983, només superat pel mític 'Thriller' de Michael Jackson. Com a curiositat comentar que l'enregistrament d'aquest disc va començar amb Pete Willis com a guitarrista, (de fet, el so de guitarra que apareix a la majoria de cançons és seu), però a la meitat de la gravació aquest va ser substituït per estar sempre borratxo, va ser substituït per Phil Collen. El disc comença amb 'Rock, Rock, (Till You Drop)' una cançó amb molta energia, dura, ideal per començar un concert; 'Photograph' va ser un dels hits més coneguts d'aquest disc; 'Stagefright' torna a ser una cançó dura que simula ser enregistrada en directe; 'Too Late For Love' és una de les balades més conegudes del grup; 'Die Hard The Hunter' és un mig-temps previ a 'Foolin'' un altre dels hits més coneguts d'aquest grup; 'Rock Of Ages' és tot un himne molt cantat en directe especialment quan diu "What do you want? What do you want? I want Rock 'n' Roll, Alright! Long live Rock 'n' Roll"; 'Comin' Under Fire' és potser la cançó més fluixa del disc (potser hauria de dir la cançó menys bona); 'Action Not Words' i 'Billy's Got A Gun' són dues grans cançons per acabar el disc. Resumint: un gran disc que apareix al llistat dels millors discos dels anys 80.

Comentaris/Anècdotes: Vaig conèixer Def Leppard quan van treure el disc 'Hysteria', és a dir, el següent disc després d'aquest 'Pyromania'. De seguida em van agradar tant que vaig comprar-me els seus anterior discos, entre ells, aquest.

Vols fer-ne un tast?: A la Xarxa hi podeu trobar infinitat de llocs per escoltar les cançons d'aquest disc, per exemple, aquí teniu alguns vídeos de 'Rock, Rock (Till You Drop)' en directe, el vídeo oficial de 'Photograph', 'Stagefright' en directe, 'Too Late For Love' enregistrat en un programa de TV, 'Die Hard The Hunter' en directe, el vídeo oficial de 'Foolin'', el vídeo oficial de 'Rock Of Ages' i 'Billy's Got A Gun' en directe (i subtitulat al castellà).

Aragon - Mouse

2010-08-11T14:11:00.003+02:00

(imatge extreta del web Watcher)

Títol: Mouse.
Autor/Grup: Aragon.

Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

The Dark.
A Private Matter.
The Sweet Unknown.
The Gate.
End Of The Line (Part 1).
End Of The Line (Part 2).
Next Please.
Untying The Knot (Part 1).
Untying The Knot (Part 2).
Untying The Knot (Part 3).
Cold In A Warm Place.
The Gathering.
Under The Eye.
In Deepest Sympathy.
Burning Off.
A Room And One Door.
Shocked.
The Gauntlet.
The Sheer Joy Of Creation.
The Waiting Room.
At The Mercy Of Lions.
Waiting For The Big One (Part 1).
Waiting For The Big One (Part 2).
At Heaven's Gate.
Hello God.
Brave New World.
The Stage Door.
The Switch.
The Cross.
Auld Lang Syne.

Format: CD.
Versions: No.
No he trobat cap enllaç a la Vikipèdia amb informació d'aquest grup.
Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aragon és un grup de música simfònica (també coneguda com progressiva) d'Austràlia, (per tant, no té res a veure amb la comunitat autònoma del mateix nom de l'Espanya). Després de la primera onada de grups simfònics (Pink Floyd, Yes, Genesis, etc) va venir una segona onada on encara es reforçava més el lirisme, un so més suau - però quan cal enèrgic - amb molta presència dels teclats, és una onada liderada per grups com Marillion, Pendragon, Arena, etc. Aquests grups també tenen com a tret distintiu la seva búsqueda en la imaginació dels móns fantasiosos d'escriptors com J. R. R. Tolkien, de fet, el nom del grup prové del personatge Àragorn d'El Senyor dels Anells, [aquesta és una de les moltes similituds que té aquest grup amb Marillion (el nom d'aquesta altra banda també prové d'un llibre de Tolkien: El Silmaríl·lion)]. Musicalment parlant aquest disc és una gran obra conceptual que va començar amb l'anterior 'The Meeting' i va finalitzar amb aquest 'Mouse' del qual n'hi ha dues versions, una senzilla i l'altre doble. És un disc que, com a qualsevol obra conceptual, no té massa sentit escoltar les cançons per separat, de fet, és com si només n'hi hagués una de sola. En ell hi trobaràs una història basada en les emocions de la vida amb un so molt ben produït, ben lligat i molt ben estructurat. A més està complementat amb efectes sonors com el so d'una màquina d'escriure, sons industrials, el so d'un home tossint, etc. Resumint, un molt bon exemple de rock simfònic dels anys 90 proper al so de Marillion (tot i que molt poc conegut).

Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, cap el 1995, escoltava molta música simfònica, per tant, és lògic que cerqués grups d'aquest estil musical que, per aquella època, eren desconeguts per mi, un d'ells fou Aragon, un altre Arrakeen.

Vols fer-ne un tast?: No he trobat cap lloc (legal) on poder escoltar aquest disc,ni que sigui parcialment, :(

Wig Wam - Non Stop Rock and Roll

2010-08-10T16:25:00.006+02:00

(imatge extreta del blog Foreverock)

Títol: Non Stop Rock'n'Roll.
Autor/Grup: Wig Wam.

Estil musical: Glam Metal.

Puntuació (de 0 a 10): 6.

Cançons:

Do Ya Wanna Taste It.
Walls Come Down.
Wild One.
C'mon Everybody.
Man In the Moon.
Still I'm Burning.
All You Wanted.
Non Stop Rock And Roll.
From Here.
Rocket Through My Heart.
Chasing Rainbows.
Gotta Get It On.

Descripció del disc: Wig Wam és un grup d'origen noruec que es va donar a conèixer a nivell internacional per la seva participació en el festival d'Eurovisió de l'any 2005, foren el preludi de l'èxit dels finesos Lordi en la competició de l'any següent. Aquest 'Non Stop Rock'n'Roll' és un clar exemple de glam rock (només cal veure les fotos del grup ;-) amb unes cançons que si bé no destaquen excessivament sí que són una bona mostra d'aquest estil musical. Destacar la cançó que dóna nom al disc 'Non Stop Rock And Roll', tot un himne; la inicial 'Do Ya Wanna Taste It', també molt 'pegadiza'; 'Walls Come Down' i 'C'mon Everybody' on hi destaca el so de la guitarra; a 'Still I'm Burning' presenten un so típic de grups heavy escandinaus; tampoc ens podem oblidar de 'Chasing Rainbows' una de les millors cançons del disc. En resum, un molt bon disc del més típic glam rock que va triomfar en els finals dels 80, principis dels 90.

Comentaris/Anècdotes: El mateix dia que em vaig comprar el darrer disc del Tom Petty també em vaig comprar aquest altre. Reconec que no tenen res a veure... de fet, la veritat és que anava a buscar més aquest estil que no pas el del Tom Petty, em venia de gust reviure el rock dur de finals dels 80, principis del 90 però sent nou, aquest és un bon exemple!.

Vols fer-ne un tast?: Aquí tens el vídeo oficial de la cançó 'Do Ya Wanna Taste It'.

Tom Petty and The Heartbreakers - Mojo

2010-07-29T18:49:00.002+02:00

(imatge extreta del blog La Tercera Información)

Títol: Mojo.
Autor/Grup: Tom Petty And The Heartbreakers.

Estil musical: Rock + Rock Blues.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Jefferson Jericho Blues.
First Flash Of Freedom.
Running Man's Bible.
The Trip To Pirate's Cove.
Candy.
No Reason To Cry.
I Should Have Known It.
U.S. 41.
Takin' My Time.
Let Yourself Go.
Don't Pull Me Over.
Lover's Touch.
High In The Morning.
Something Good Coming.
Good Enough.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Reconec que el disc Mudcrutch em va marcar bastant, des de llavors que veig al Tom Petty d'una manera diferent. I haig de reconèixer que aquest Mojo és un gran disc de rock / blues amb influències del folk. Per tant, és un disc on Tom Petty recupera el so més rocker i abandona - si més no temporalment - la seva faceta més "ensucrada" que, personalment, no m'agrada gaire. Aquest Mojo és un disc que desprèn qualitat pels quatre costats: és un molt bon exemple de què pot sortir d'excel·lents músics. A més, la producció també és molt bona, ressalta encara més la bona feina de cada músic, especialment el so de guitarra del Mike Campbell, impressionant!. A més, és un disc que també recorda a d'altres grups: 'Jefferson Jericho Blues' em recorda als inicis del Bob Dylan, 'First Flash Of Freedom' té detalls folk que em recorden al Neil Young, 'Running Man's Bible' em transporta al so Dire Straits, 'Takin' My Time' als Chicago, fins i tot s'atreveix a fer una cançó a mig camí del reggae. Sobretot no us perdeu la darrera cançó 'Good Enough', cal escoltar-la bé, amb tranquilitat, per copsar que el so de la guitarra és brutal!. Resumint: un molt bon disc que, com és preceptiu, va guanyant a mesura que el vas escoltant.

Comentaris/Anècdotes: La setmana passada vaig anar a la botiga Disc K7, feia molt temps que no hi anava i, a més, aquell dia havia rebut molt bones notícies laborals. Tot plegat va provocar que estigués predisposat a comprar música... Per això li vaig dir a la Rosa del Disc K7 que em recomanés nous discos, un d'ells va ser aquest Mojo, gran recomanació!.

Vols fer-ne un tast?: Aquí tens el vídeo de la cançó 'Jefferson Jericho Blues', el de la cançó 'Something Good Coming', i el de la cançó 'I Should Have Known It'.

Lila Downs - Ojo De Culebra

2010-05-01T23:55:00.006+02:00

(imatge extreta del web Crisol de Músicas)

Títol: Ojo De Culebra.
Autor/Grup: Lila Downs.

Estil musical: Mestissatge entre música tradicional mexicana i rock americà (entre d'altres estils).

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Ojo De Culebra.
Perro Negro.
Little Man.
Tierra De Luz.
Justicia.
Black Magic Woman.
Skeleton.
Yo Envidio Al Viento.
Taco De Palabras.
Minimum Wage.
I Would Never.
Los Pollos.
Silent Thunder.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
Enllaça a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Lila Downs és una cantant mexicana que es va criar entre la cultura mexicana (la de la seva mare) i la cultura nord-americana (la del seu pare), a més, està casada amb Paul Cohen, un saxofonista nord-americà. La seva música és una barreja de molts estils, des de l'estil més tradicional de la música mexicana (incloent les "Rancheras") fins al rock més clàssic o el blues, amb una veu amb molt caràcter i amb un fort missatge reivindicatiu; de fet, és una compositora molt difícil de classificar estilísticament. Aquest 'Ojo De Culebra' (que en la versió americana li van posar el nom de 'Shake Away'), conté moltes col·laboracions (Mercedes Sosa, Enrique Bunbury, La Mari de Chambao, etc). El resultat és un disc amb un so molt fresc, amb la veu molt personal de la Lila Downs, amb una barreja de cançons en castellà i en anglès, amb molt bones versions, entre elles el 'Black Magic Woman' de Peter Green (però immortalitzada per Santana); i el 'I Envy The Wind' ('Yo Envidio Al Viento') de Lucinda Williams. Del disc destaco les cançons: 'Ojo De Culebra', 'Little Man', amb una potent secció de vent; 'Tierra De Luz', amb records a un bolero; la molt especial versió de 'Black Magic Woman'; 'Yo Envidio Al Viento' pel seu lirisme; 'Taco De Palabras' i 'Los Pollos' per la seva frescor... Però, per sobre de tot, cal destacar la cançó 'Justicia', pels seus canvis de ritme, per tenir una tornada que s'enganxa, per la compenetració amb Bunbury i, especialment, per la seva lletra (ideal per algunes accions que estan passant darrerament en la justícia espanyola :(.

Comentaris/Anècdotes: Reconec que aquest disc no l'hauria comprat mai, ni per la portada, ni per la cantant (que la desconeixia per complert), ni per l'estil musical (no acostumo a comprar gaire música en castellà, especialment si no és d'Espanya. Quan vaig tornar del Tecnimap, vaig decidir fer-me un auto-regal: vaig decidir comprar-me música... però volia que fos de grups/estils que fossin nous per mi. Entre d'altres discos, l'Andrés del Disc K7 em va recomanar aquest disc de la Lila Downs... com sempre, ho va encertar!.

Vols fer-ne un tast?: A Spotify pots escoltar tot el disc.

Eli "Paperboy" Reed - Come And Get It

2010-04-28T23:45:00.003+02:00

(imatge extreta del blog Llueven pieles de leopardo)

Títol: Come And Get It.
Autor/Grup: Eli 'Paperboy' Reed.

Estil musical: Soul.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Youn Girl.
Name Calling.
Help Me.
Just Like Me.
Come And Get It.
Pick A Number.
I Found You Out.
Tell Me What I Wanna Hear.
Time Will Tell.
You Can Run On.
Pick Your Battles.
Explosion.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.

Descripció del disc: En l'anterior disc ('Roll With You') us vaig comentar que aquest músic - de Boston - era tota una agradable sorpresa en el món del soul, el definia com una barreja entre James Brown, Sam Cooke i Otis Redding. Doncs en aquest nou disc es consagra com un dels nous referents del soul (amb tocs de funk), segueix mostrant una veu prodigiosa i està molt ben acompanyat; el resultat és un so que no presenta cap esquerda, tot està molt ben conjuntat, té una bona producció i el so és excel·lent. Tanmateix crec que en aquest 'Come And Get It' s'ha perdut 'mala llet', podríem dir que ha perdut la part de James Brown i, en canvi, ha guanyat aspectes de Jackson 5. L'excepció és la darrera cançó 'Explosion', una cançó al més pur estil James Brown amb, tal com indica el seu nom, una explosió d'energia. També convé destacar la moguda 'You Can Run On' amb uns excel·lents chorus; la que dóna nom al disc 'Come And Get It' que em recorda als Jackson 5; la 'Tell Me What I Wanna Hear' on demostra que sap treure molts registres de la seva veu; o la lenta 'Time Will Tell'. La veritat és que tot el disc és un molt bon disc... però jo li trobo a faltar el punt de nervi, d'energia desbocada que presentava en el disc anterior.

Comentaris/Anècdotes: Aquest 'Come And Get It' és el primer disc que primer he escoltat a Spotify abans de comprar-me'l. Aquesta situació no és gens habitual ja que a Spotify acostumo a escoltar el que ja tinc, és a dir, no em serveix per descobrir nous grups, nous estils... però sí que em pot servir per descobrir nous discos de gent que ja conec, com és el cas de Eli 'Paperboy' Reed (descobert, com és habitual en el meu cas, per la gent del botiga Disc K7 de Granollers).

Vols fer-ne un tast?: A Spotify pots escoltar tot el disc.

Red Stick Ramblers - Made In The Shade

2010-04-25T00:15:00.003+02:00

(imatge extreta del web Blue Ridge Outdoors)

Títol: Made In The Shade.
Autor/Grup: Red Stick Ramblers.

Estil musical: Cajun.

Puntuació (de 0 a 10): 9.

Cançons:

Made In The Shade.
Evenin'.
Les Oiseaux Vont Chanter.
The Cowboy Song.
Katrina.
Don't Cry, Baby.
Laisse Les Cajuns Danser.
Hot Temale Baby.
Some Of These Days.
Tes Parents Ne Veulent Plus Me Voir.
Unsentimental.
The Smeckled Suite.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest disc és indispensable per a qui vulgui introduir-se en la música Cajun: la música tradicional de Louisiana (tot i que convé deixar clar que aquest és un grup que fan una barreja entre la música Cajun i la música Wester Swing). Red Stick Ramblers és un grup format per 5 persones que toquen diferents instruments (evidentment incloent els més tradicionals de la música Cajun) assolint una música molt fresca, de fet, són un dels grups que estan renovant la música Cajun, la seva música 'entra' molt bé i, com és preceptiu per la zona d'on són, alternen l'anglès i el francès en les seves cançons. El disc comença amb la cançó que li dóna nom: 'Made In The Shade'; un rock 'n' roll molt dinàmic, agradable i amb algun toc de Lousiana. 'Les Oiseaux Vont Chanter' és la primera cançó que ens trobem en el disc de música Cajun; és un mig-temps cantat en francès. 'The Cowboy Song' és, com indica el seu nom, una típica cançó de 'cowboys', ben feta i amb el ritme adequat. 'Katrina' és una altra cançó Cajun on destaca la virtuositat del violí, recomanable escoltar-la. 'Laisse Les Cajuns Danser' també és una altra bona cançó del mateix estil. Però, segons el meu parer, hi ha dues cançons que destaquen per sobre de la resta: 'Hot Temale Baby' i 'Tes Parents Ne Veulent Plus Me Voir': dues cançons 100% Cajun amb molt de ritme, més instrumentals que cantades on els instruments de corda - especialment el violí - hi destaquen. La resta de cançons també tenen un molt bon nivell, només comentar que la darrera 'The Smeckled Suite' té regust espanyol - per l'ús de la guitarra espanyola - i, per mi, és una cançó diferent de la resta, és l'única que desentona una mica.

Comentaris/Anècdotes: Com és habitual, la majoria de 'perles' les obtinc de la botiga Disc K7 de Granollers on no només m'assessoren sinó que, a més, m'esperonen per introduir-me en nous estils com és el Cajun en aquest cas. Us recomano aquest disc, aquest disc i, de fet, deixar-vos assessorar pel Disc K7!

Vols fer-ne un tast?: Aquí teniu el vídeo oficial de la cançó 'Made In The Shade', aquí teniu a 'Les Oiseaux Vont Chanter' en directe, 'The Cowboy Song' també en directe, no us perdeu aquesta 'Katrina' en directe.

Willie Nelson & Wynton Marsalis - Two Men With The Blues

2009-06-24T23:57:00.006+02:00

(imatge extreta del blog The Hurst Review)

Títol: Two Men With The Blues.
Autor/Grup: Willie Nelson & Wynton Marsalis.

Estil musical: Jazz i Blues.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Bright Lights Big City.
Night Life.
Caldonia.
Stardust.
Basin Street Blues.
Georgia On My Mind.
Rainy Day Blues.
My Bucket's Got A Hole In It.
Ain't Nobody's Business.
That's All.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest és un disc sorprenent, boníssim, fruit de la combinació de dues grans figures de l'actual escena musical americana. Willie Nelson és un dels músics més coneguts de country amb una llarga trajectòria (ja ha superat els 75 anys). Wynton Marsalis és, probablement, un dels millors trompetistes actuals (per no dir que és el millor), que intenta que el Jazz torni al seu so més clàssic. De la unió de tots dos va sorgir aquest meravellós disc; en ell hi trobem cançons emblemàtiques (com ara 'Caldonia' o 'Georgia On My Mind') barrejades amb alguna cançó de Willie Nelson (com per exemple 'Rainy Day Blues', una de les millors del disc) . El so resultant és una barreja de blues i de jazz, passant, per sons característics de New Orleans o de Nashville, de fet, en alguns instants, sembla que se'ns transporti a les Big Bands del anys 40. Tot i que són dos grans músics, sorprèn la gran compenetració que hi ha amb la música que fa cadascú; així trobem que la trompeta de Wynton Marsalis és el contrapunt ideal a la veu de Willie Nelson, a més, el piano (tocat per Dan Nimmer) i el baix de Carlos Henriquez, entre d'altres instruments, acaben d'arrodonir la festa (gravada en directe els dies 12 i 13 de gener del 2007 al Jazz at Lincoln Center de Nova York). Altament recomanable!.

Comentaris/Anècdotes: Tal com us vaig comentar en el disc 'Little Honey' de la Lucinda Williams, pel meu aniversari sempre em faig un autoregal musical. El darrer aniversari em vaig comprar varis CDs (sempre sota l'assessorament de la gent de la botiga Disc K7 de Granollers). Aquest 'Two Men With The Blues' va ser un dels CDs que em vaig comprar, una gran recomanació!

Vols fer-ne un tast?: Aquí pots escoltar 'Georgia On My Mind' o, si ho prefereixes, aquí tens 'My Bucket's Got A Hole In It' que és més moguda.

Fish - Sunsets On Empire

2009-06-18T23:28:00.013+02:00

(imatge extreta del web FishyFreak)

Títol: Sunsets On Empire.
Autor/Grup: Fish.

Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

The Perception Of Johnny Punter.
Goldfish & Clowns.
Change Of Heart.
What Colour Is God?.
Tara.
Jungle Ride.
Worm In A Bottle.
Brother 52.
Sunsets On Empire.
Say It With Flowers.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest 'Sunsets On Empire' fou el quart disc en solitari de Fish després que deixés de ser el cantant del grup Marillion, (fou substituït per Steve Hogarth). Aquest és un bon disc que sortir a la llum en el 1997 fruit, bàsicament, del treball de Fish i d'Steve Wilson (dels Porcupine Tree). El resultat és un so molt enèrgic, cru, força més rocker que no pas simfònic (en contraposició a d'altres discos com, per exemple, el 'Vigil In A Wilderness of Mirrors'). Com a cançons cal destacar 'The Perception Of Johnny Punter', amb un inici ideal per introduir el disc, 'Goldfish & Clowns', 'Change Of Heart', 'Sunsets On Empire', i, especialment, 'What Colour Is God?' amb una tornada molt repetitiva, insistit, 'matxacona'... però que m'encanta! i 'Brother 52' també molt 'pegadiza' amb una tornada fàcil de recordar.

Comentaris/Anècdotes: Tal com ja vaig comentar en la fitxa del 'Raingods With Zippos', en el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1997, estava plenament al corrent del treball de Fish des de que havia deixat Marillion, per tant, de seguida em vaig interessar per aquest 'Sunsets On Empire'.

Vols fer-ne un tast?: No es troben gaires referències lliures a la Xarxa (amb una mínima qualitat) d'aquest 'Sunsets On Empire'. Tanmateix, aquí teniu una excel·lent versió en directe de 'The Perception Of Johnny Punter' gravat a Mainz en el 2007; també us enllaço el vídeo de la cançó 'Brother 52'.

Cool Jerks - Sweet & Wild

2009-06-08T23:05:00.009+02:00

(imatge escanejada directament del llibret del CD,
donat que no havia trobat cap imatge del disc per Internet,
(fins que a darrera hora n'he vista una referència al blog Woody Jagger))

Títol: Sweet & Wild.
Autor/Grup: Cool Jerks

Estil musical: Soul.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Gimme Time.
Don't Look For Me.
Trappin' You.
Mommy.
Cool Flames.
Oh My Lord!.
Put Yourself In My Place (For A Little While).
Suck It To Me.
Sweet & Wild.
Cast Out (By The One I Loved).

Format: CD.
Versions: No.
No he trobat cap enllaç a la Viquipèdia relacionat amb Cool Jerks.
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: L'autèntica ànima del grup Cool Jerks és Miguel Ángel Julián. Ell va ser qui en el 1989 va compondre la cançó 'Soul Teller' que va ser la introducció d'aquest brillant músic en el món del soul. Aquest 'Sweet & Wild' va ser el segon disc del grup Cool Jerks després del primer ('Soul Teller'). En aquest disc es nota que ja es té una millor producció (respecte al 'Soul Teller') i es comença a veure tot el que pot donar aquest músic. El disc és força curt, poc més de 37 minuts, però amb cançons d'autèntic soul que és impossible que no et faci moure cap múscul del cos. Hi destacaria la prodigiosa veu del Miguel Ángel Julián, la secció de vent i el cor femení (les Soul Girls). Tot el disc és molt bo, però hi destacaria 'Gimme Time' (ideal com introducció del què és aquest grup), 'Don't Look For Me' (mig temps amb una bona dosi de secció de vent), 'Trappin' You' (m'encanta el començament amb la guitarra 'tallada' i els teclats), 'Oh My Lord!' (amb una bona combinació de secció de vent, orgue Hammond, cor femení i la veu del Miguel Ángel Julián), i la resta del disc que no està gens malament... però per sobre de totes elles hi ha la cançó que dóna nom al disc 'Sweet & Wild', una cançó lenta però amb caràcter, amb força. Resumint: autèntic soul i del millor!.

Comentaris/Anècdotes: Vaig descobrir Cool Jerks de la mà del meu cosí Xavi quan era el propietari de la botiga Disc K7 de Granollers. Només escoltar-lo em va encantar i, de fet, recordo haver-los vist en directe a la sala Apolo de Barcelona, brutal!, llàstima que no hagin tingut l'èxit que es mereixíen.

Eurythmics - Ultimate Collection

2009-06-01T23:57:00.003+02:00

(imatge extreta del blog Musikaki)

Títol: Ultimate Collection.
Autor/Grup: Eurythmics.

Estil musical: Pop Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

I've Got A Life.
Love Is A Stranger.
Sweet Dreams [Are Made Of This].
Who's That Girl?.
Right By Your Side.
Here Comes The Rain Again.
Would I Lie To You?.
There Must Be An Angel [Playing With My Heart].
Sisters Are Doin' It For Themselves.
It's Alright [Baby's Coming Back].
When Tomorrows Comes.
Thorn In My Side.
The Miracle Of Love.
Missionary Man.
You Have Placed A Chill In My Heart.
I Need A Man.
I Saved The World Today.
17 Again.
Was It Just Another Love Affair?.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Eurythmics va ser un grup format per Annie Lennox i Dave Stewart creat en el 1980. Va ser els pioners del que es va conèixer com Synthetized Pop, de fet, l'èxit del grup recau en una cuidada posada en escena, en uns esplèndids vídeos, en una meravellosa veu de l'Annie Lennox (sempre amb una estètica molt masculina) i en les innovadores tècniques de producció del Dave Stewart. En el conjunt de la seva carrera han venut més de 75 milions de discos. Aquest disc és un recull de les seves millors cançons; és un bon recull on només s'hi troba a faltar la cançó 'Sex Crime' de la banda sonora de la pel·lícula '1984'. D'aquest recull cal destacar la seva durada (conté 19 cançons) i la seva qualitat, totes les cançons són molt bones, si haig de destacar-ne algunes ressaltaria: 'Who's That Girl?', 'Here Comes The Rain Again', 'Would I Lie To You?', 'There Must Be An Angel [Playing With My Heart]', 'When Tomorrows Comes', 'Thorn In My Side', 'The Miracle Of Love', 'Missionary Man', 'I Saved The World Today' i, evidentment, la super coneguda 'Sweet Dreams [Are Made Of This]'; cançons que formen part de la banda sonora d'una generació. També conté dues noves cançons: 'I've Got A Life' i 'Was It Just Another Love Affair?'.

Comentaris/Anècdotes: Aquest disc me'l vaig comprar quan es va editar. Eurythmics és d'aquells grups que sempre havien sonat en la meva joventut però, incomprensiblement, mai havia comprat cap disc d'ells. Per això quan va aparèixer aquest recull l'únic que vaig mirar és que hi apareguèssin les millors cançons (tal com és), la resta va ser comprar-lo i gaudir-lo (encara ara!).

Everest - Ghost Notes

2009-05-31T23:56:00.008+02:00

(imatge extreta del web Music Direct)

Títol: Ghost Notes.
Autor/Grup: Everest.

Estil musical: Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Rebels In The Roses.
Trees.
Into Your Soft Heart.
Reloader.
Only In Your Mind.
Black Covers.
Angry Storm.
Stumble Waltz.
I See It In Your Eyes.
Standing By.
Taking On The Future.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès), (el grup encara no té cap entrada a la Viquipèdia, però Russell Pollard, el cantant, sí; és la que es referencia aquí).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Everest és un grup molt recent, es va formar a finals del 2005 i han tret el seu primer disc - 'Ghost Notes' - en el 2008. És un grup de Los Angeles format per Russell Pollard (veu i bateria), Rob Douglas (baix), Jason Soda (guitarra) i Joel Graves (guitarra). Es diu d'ells que tenen un so semblant al del Neil Young a 'Cortez The Killer', és a dir, cançons llargues i amb molta estona instrumental sense arribar a ser totalment instrumentals. De fet, d'aquest 'Ghost Notes' el primer que cal dir és que és un d'aquells discos que costa d'entrar, la primera vegada que l'escoltes arribaràs a una conclusió errònia, pensaràs que és fluix. Però a mesura que el vas escoltant veuràs els detalls, els matisos, els acords que t'aniran captivant. Per mi, les millors cançons del disc són 'Rebels In The Roses', 'Into Your Soft Heart', 'Reloader' (la més ràpida del disc), 'Stumble Waltz', 'Taking On The Future' (una bellísima cançó molt suau, ideal per tancar el disc); però la més representativa és 'I See It In Your Eyes', amb llargues estones instrumentals. Resumint: un disc amb un so suau, sense estridències, ple de guitarres acústiques (i alguna d'elèctrica) ideal per escoltar a altes hores de la nit (reiteradament).

Comentaris/Anècdotes: Aquest disc me'l va regalar el meu germà gran en el meu darrer aniversari. Va anar a la botiga Disc K7 de Granollers i els hi va preguntar què em podia comprar de música, sabent que és la meva autèntica passió. Haig d'estar agraït ja que gràcies a ells he descobert aquest (nou) grup, de fet, aquests són els regals que més m'agraden: música desconeguda que acaba agradant-me molt (però no d'entrada sinó a mesura que el vaig escoltant). Per cert, pel mateix aniversari em vaig autoregalar un disc, el de l'Eli "Paperboy" Reed, un altre gran descobriment.

Jethro Tull - A Little Light Music

2009-04-25T23:57:00.006+02:00

(imatge extreta del web Jethro Tull Music Archive)

Títol: A Little Light Music.
Autor/Grup: Jethro Tull.

Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Someday The Sun Won't Shine For You.
Living In The Past.
Life Is A Long Song.
Under Wraps.
Rocks On The Road.
Nursie.
Too Old To Rock And Roll, Too Young To Die.
One White Duck.
A New Day Yesterday.
John Barleycorn.
Look In The Sun.
A Christmas Song.
From A Dead Beat To An Old Greaser.
This Is Not Love.
Bourée.
Pussy Willow.
Locomotive Breath.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest és un disc en directe dels Jethro Tull enregistrat durant la gira europea de 1992. És un molt bon disc on es recullen algunes de les millors cançons que ha fet mai aquest grup, a més, algunes d'elles estan versionades respecte a les versions originals, aquest fet li dóna una valor afegit a aquest CD. Per exemple, cal destacar la versió totalment instrumental del 'Living In The Past', 'A New Day Yesterday' amb un esplèndid solo de flauta o la versió totalment instrumental de 'Pussy Willow'. Anem per ordre, el disc comença amb 'Someday The Sun Won't Shine For You' del disc 'This Was' del 1968, el primer disc que va enregistrar Jethro Tull. Després tenim 'Living In The Past' un dels èxits més coneguts del grup, en aquest cas, tal com us comentava, en versió instrumental; és del disc 'Living In The Past' del 1972; la tercera cançó és 'Life Is A Long Song' del mateix disc, és una cançó amb caràcter. 'Under Wraps' és del disc homònim: 'Under Wraps' del 1984, en aquest cas també fan una versió només instrumental. 'Rocks On The Road' és del disc 'Catfish Rising' del 1991 que era el darrer disc que havien tret just abans de fer la gira, per aquest motiu la cançó s'assembla bastant a l'original, (fet que no vol dir que no sigui una cançó molt bona i molt ben interpretada). 'Nursie' és una breu cançó suau del disc 'Living In The Past' del 1972. 'Too Old To Rock And Roll, Too Young To Die' és una de les cançons més conegudes del grup del disc homònim del 1976, aquí li donen una excel·lent introducció instrumental. 'One White Duck' és una cançó molt maca, amb una melodia tranquila que enganxa, pertany al disc 'Minstrel In The Gallery' del 1975. La següent cançó 'A New Day Yesterday' és, pel meu gust, una de les millors del disc; pertany al disc 'Stand Up' del 1969, l'Ian Anderson està brutal amb l'harmònica i la flauta travessera en aquest cançó, per escoltar i escoltar repetidament!. 'John Barleycorn' és una cançó tradicional anglesa que Jethro Tull van tocar per primera vegada en aquesta gira, és possiblement una de les cançons més fluixes del disc. 'Look In The Sun' torna a ser una cançó del disc 'Stand Up' del 1969 que aquí versionen fent-la només instrumental, amb menció especial per a la mandolina. 'A Christmas Song' és del disc 'Living In The Past' del 1972. 'From A Dead Beat To An Old Greaser' del disc 'Too Old To Rock And Roll, Too Young To Die' del 1976. 'This Is Not Love' és una de les cançons més rockeres que pertany al disc 'Catfish Rising' del 1991. 'Bourée' és una de les joies que ha tocat mai Jethro Tull, la van enregistrar per primera vegada en el disc 'Stand Up' del 1969; és una versió del 'Bourrée In E Minor' de Johan Sebastian Bach de la 'Suite In E Minor For Lute', un exemple més del talent que té l'Ian Anderson capaç de versionar a Bach d'una forma dolça, excel·lent i respectuosa amb l'original. 'Pussy Willow' és del disc 'Broadsword And The Beast' del 1982 que aquí es versiona deixant-la només en instrumental. El disc acaba amb una altra de les cançons més conegudes de Jethro Tull: 'Locomotive Breath', és del disc 'Aqualung' del 1971, una cançó que intenta reproduir el so de la 'respiració d'un tren', una cançó que comença tranquila per anar augmentant de ritme fins que 'el tren ja té velocitat', (per cert en tinc una versió d'aquesta cançó feta per WASP. Resumint: un excel·lent disc en directe que, com a crítica, li falta ser doble per poder incloure-hi més cançons.

Comentaris/Anècdotes: De sempre, Jetro Tull és un dels meus grups preferits, per això quan va sortir aquest 'A Little Light Music' no m'ho vaig pensar dues vegades i me'l vaig comprar només arribar a les botigues, va ser un gran encert. Encara avui, 17 anys després, és un disc que escolto amb certa regularitat.

Alice Cooper - A Fistful Of Alice

2009-03-30T22:56:00.003+02:00

(imatge extreta del web No Life 'til Metal)

Títol: A Fistful Of Alice.
Autor/Grup: Alice Cooper.

Estil musical: Hard Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

School's Out.
Under My Wheels.
I'm Eighteen.
Desperado.
Lost in America.
Teenage Lament '74.
I Never Cry.
Poison.
No More Mr. Nice Guy.
Welcome to My Nightmare.
Only Women Bleed.
Feed My Frankenstein.
Elected.
Is Anyone Home ?.

Descripció del disc: Aquest disc d'Alice Cooper és un disc en directe (llevat de la darrera cançó) grabat al Cabo Wabo Club del Sammy Hagar (qui canta en la primera cançó). El disc conté un recull de les millors cançons d'Alice Cooper; segurament els més 'puristes' dirien que falten algunes cançons emblemàtiques de la seva primera època. Personalment trobo que el recull de cançons és força bo: 'School's Out', 'Under My Wheels', 'Desperado', 'Lost In America', 'Poison', 'Feed My Frankenstein', entre d'altres. És un molt bon disc en directe, ideal per a qui no tingui cap altre recull d'aquest artista, (a més apareix l'Slash tocant la guitarra a 'Lost In America', 'Only Women Bleed' i a 'Elected' i Rob Zombie cantant a 'Feed My Frankenstein' i a 'Elected').

Comentaris/Anècdotes: Conec a l'Alice Cooper des de fa molt temps, tanmateix, no és un dels autors que disposi més CDs. Per aquest motiu, quan es va editar aquest disc, aproximadament el 1997, vaig decidir a comprar-lo sense pensar-m'ho dues vegades, tenia un recull, en directe, i a més incloïa la cançó 'Poison', una de les cançons que més vaig escoltar en la meva adolescència.

Helloween - Metal Jukebox

2009-02-13T22:41:00.004+01:00

(imatge extreta del blog En el lado oscuro de la vida)

Títol: Metal Jukebox.
Autor/Grup: Helloween.

Estil musical: Heavy Metal.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

He's A Woman, She's A Man.
Locomotive Breath.
Lay All Your Love On Me.
Space Oddity.
From Out Of Nowhere.
All My Loving.
Hocus Pocus.
Faith Healer.
Juggernaut.
White Room.
Mexican.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest 'Metal Jukebox' és el desè disc en estudi del grup alemany de heavy metal Helloween. És un disc absolutament ple de versions d'altres grups; la 'novetat' radica en el fet que Helloween fa versions de grups que majoritàriament no són del món de la música heavy, per exemple, hi trobem el David Bowie, els Beatles o fins i tot els Abba. El disc comença amb una cançó poc coneguda d'Scorpions: 'He's A Woman, She's A Man', clarament no és del millor del disc. La segueix 'Locomotive Breath' una de les cançons que més m'agraden dels Jethro Tull (que també la tinc versionada pels WASP). Sorprenent la següent versió que fan és d'una cançó d'ABBA ('Lay All Your Love On Me') amb un registre força allunyat del que és habitual que faci Helloween, se'n surten prou bé. Tot seguit hi trobem una bona versió del clàssic 'Space Oddity' del David Bowie. Tornen al heavy amb una bona versió del 'From Out Of Nowhere' dels Faith No More. Clarament la sisena cançó del disc és la principal extravagància del disc, una versió de l''All My Loving' dels Beatles, (si no fos pel fet que Los Manolos em van fer aburrir aquesta cançó potser m'agradaria més la versió que fan els Helloween). A partir d'aquí el disc és més fosc i més dur; seguim amb els Focus amb la cançó 'Hocus Pocus', pràcticament només instrumental i molt psicodèlica; després tenim el famós 'Faith Healer' de l'Alex Harvey, al meu entendre la versió és un pèl massa llarga, especialment la introducció. A 'Juggernaut' (de Frank Marino) Helloween desplega el so rock dur característic. Acaba amb el 'White Room' dels Cream (amb una guitarra pletòrica) i el 'Mexican' dels desconeguts (per mi) Babe Ruth.

Comentaris/Anècdotes: Helloween va ser un dels grups que més vaig escoltar, especialment en la seva etapa més coneguda, l'etapa dels 'Keeper Of The Seven Keys...'. Posteriorment mica en mica els vaig anar oblidant, especialment quan hi havia el Kai Hansen i el Michael Kiske, de fet, sobretot pel fet que aquest darrer li donava una visió més melòdica a la música que realitzava el grup. Tanmateix, tenint en compte que sóc un 'amant' de les versions, em vaig decidir - encertadament - per comprar aquest disc.

UFO - Time To Rock, (Best Of Singles A's & B's)

2009-01-11T23:58:00.010+01:00

(imatge extreta del web Heavy Harmonies)

Títol: Time To Rock, (Best Of Singles A's & B's).
Autor/Grup: UFO.

Estil musical: Hard Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 6.

Cançons (en dos discos):

DISC 1

Shake It About.
(Come Away) Melinda.
Unidentified Flying Object.
Boogie.
Treacle People.
C'mon Everybody.
Timothy.
Prince Kajuku.
The Coming Of Prince Kajuku.
Galactic Love.
Loving Cup.
Give Her The Gun.
Sweet Little Thing.
Doctor, Doctor.
Lipstick Traces.
Shoot Shoot.
Love Lost Love.
Alone Again Or.
Only You Can Rock Me.
Cherry.
Rock Bottom.

DISC 2

Doctor, Doctor (Live).
On With The Action (Live).
Young Blood.
Lights Out.
Couldn't Get It Right.
Hot'n'Ready.
Lonely Heart.
Long Gone.
Let It Rain.
Heel Of A Strange.
You'll Get Love.
Back Into My Life.
The Writer.
When It's Time To Rock.
Everybody Knows.
This Time.
The Chase.
Night Run (US Remix).
Heaven's Gate (US Remix).

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Tal com indica el seu títol, aquest disc conté un resum dels singles del grup UFO des de la seva creació a finals del 1969. Així doncs podem veure l'evolució d'aquest grup des dels seus inicis amb un rock amb influències de blues i de la psicodèlia dels 70 fins a un so més pop de finals dels 80. En tot cas, la que - segons la meva opinió - va ser la millor època del grup fou quan Michael Schenker en va formar part. Amb Michal Schenker van aconseguir un so més dur, més de hard rock, i van editar discos que van tenir un notable èxit: 'Phenomenon', 'Force It', 'No Heavy Petting', 'Lights Out', 'Obsession' i 'Strangers In The Night'. D'aquests discos en sortiren els hits que sempre han definit la banda (i que han marcat moltíssimes altres bandes): 'Doctor Doctor', 'Alone Again Or', 'Only You Can Rock Me', 'Cherry', 'Rock Bottom' (amb un impressionant solo de guitarra del Michael Schenker), 'Lights Out', entre d'altres. En el moment en que Schenker va abandonar la banda aquesta ja no va ser capaç de tornar a oferir èxits interessants... fins que es va disoldre. Aquest recopilatori conté el millor d'aquest grup en cada època, això fa que en els alguns moments sigui més fluix i en d'altres brillant. Com a anècdota destacar que conté una versió del 'C'mon Everybody' d'Eddie Cochran.

Comentaris/Anècdotes: Michael Schenker és un dels guitarristes que més admiro, des de la seva etapa inicial a UFO, el seu MSG o, fins i tot, la seva segona breu estada a Scorpions durant la realització del disc 'Lovedrive'. Els discos d'UFO amb Schenker me'ls vaig comprar en vinil, però mai havia tingut un recull de tota la vida del grup UFO, per això em vaig decidir a comprar-me aquest recull, (aprofitant que estava a preu reduït).

Jethro Tull - Thick As A Brick

2008-12-30T15:15:00.001+01:00

(imatge extreta del blog Soy del Montón)

Títol: Thick As A Brick.
Autor/Grup: Jethro Tull.

Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Thick As A Brick (Part I).
Thick As A Brick (Part II).

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest és un clar exemple de rock simfònic. 'Thick As A Brick' és un disc de dues cançons degut a les limitacions dels discos de vinil, és a dir, si s'edités actualment tindria una sola cançó d'uns tres quarts d'hora. Tot el disc és una història, la història de Gerald Bostock, àlies Little Milton, que va guanyar un concurs de poesia i que posteriorment va ser desqualificat (per utilitzar 'paraules d'adults'). En aquest disc, a diferència de la majoria de discos de Jethro Tull, no predomina tant la flauta d'Ian Anderson sinó que es noten molt més els sintetitzadors i els orgues, ressaltant encara més la simfonia del disc. És un disc conceptual que cal escoltar amb tranquilitat i des del principi fins al final, és, doncs, un disc que costa d'entrar, però que a mesura que el vas escoltant vas trobant nous matisos que fa que t'enganxi cada cop més, per tant, s'ha d'escoltar amb paciència, només així es pot descobrir totalment aquesta joia musical.

Comentaris/Anècdotes: Jetro Tull és un dels meus grups preferits, la majoria dels seus discos els tinc en vinil, de fet, aquest 'Thick As A Brick' el tinc en vinil i en CD. En la versió en vinil aquest disc es presentava com un diari: el 'St. Cleve Chronicle & Linwell Advertiser', amb diferents fulles plenes de notícies, passatemps, ... és a dir, un autèntic diari, llàstima que en la versió en CD només s'inclogués la portada del diari.

Jellyfish - Bellybutton

2008-12-27T23:47:00.000+01:00

(imatge extreta del blog PowerPop Overdose)

Títol: Bellybutton.
Autor/Grup: Jellyfish.

Estil musical: Pop Rock (Power Pop)

Puntuació (de 0 a 10): 9.

Cançons:

The Man I Used To Be.
That Is Why.
The King Is Half Undressed.
I Wanna Stay Home.
She Still Loves Him.
All I Want Is Everything.
Now She Knows She's Wrong.
Bed Spring Kiss.
Baby's Coming Back.
Calling Sarah.

Descripció del disc: Aquest 'Bellybutton' va ser el primer disc del grup Jellyfish. Tot i que no va tenir l'èxit esperat, (probablement per la poca publicitat que se'n va fer), aquest disc va aportar aire fresc a la música pop, de fet és un dels discos que més s'identifiquen amb l'estil Power Pop. Tot el disc està ple de 'records' d'altres grups: The Beatles, Cheap Trick, The Who, etcètera; de fet, Jellyfish actualment està considerat com un grup de culte i costa força trobar els seus discos a les botigues de música. D'aquest 'Bellybutton' cal destacar 'The Man I Used To Be' una cançó amb bastant canvis de ritme, una mica melancòlica, (només escoltant aquesta cançó ja en vaig tenir prou per veure que aquest disc m'encantaria), 'That Is Why' una cançó de mig temps, molt més alegre i més 'pegadiza', 'The King Is Half Undressed' que podria ser dels Who, 'She Still Loves Him' també de mig temps amb un inici que no té res a veure amb la resta de la cançó, 'All I Want Is Everything' molt més ràpida i dura, de tall Cheap Trick, 'Now She Knows She's Wrong' un altre mig temps, alegre, desenfadat, típic de Jellyfish. Però la millor cançó del disc (i del grup), sense cap mena de dubte, és 'Baby's Coming Back' un autèntic hit que identifica el so del grup. Resumint: un molt bon disc per a tothom a qui li agradi un pop rock alegre, desenfadat, directe. Molt recomanable!.

Comentaris/Anècdotes: Aquest és un exemple de disc que no hauria comprat si no fos per la recomanació del meu cosí Xavi, (responsable de la botiga Disc K7 de Granollers quan va sortir aquest disc, el 1990). De seguida em va agradar molt el so de Jellyfish, de fet, quan van treure el segon disc - 'Spilt Milk' - me'l vaig comprar sense ni escoltar-lo. Llàstima que el grup va desaparèixer tot seguit. No obstant, segueixo sent un admirador d'aquest grup... fins al punt que la meva primera aportació a la Vikipèdia va ser aquest article sobre Jellyfish.

The Kinks - The Ultimate Collection

2008-12-16T08:08:00.002+01:00

(imatge extreta del blog El Rockerio!)

Títol: The Ultimate Collection.
Autor/Grup: The Kinks.

Estil musical: Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons (primer disc):

You Really Got Me.
All Day And All Of The Night.
Tired Of Waiting For You.
Everybody's Gonna Be Happy.
Set Me Free.
See My Friend.
Till The End Of The Day.
Dedicated Follower Of Fashion.
Sunny Afternoon.
Dead End Street.
Waterloo Sunset.
Death Of A Clown.
Autumm Almanac.
Susannah's Still Alive.
Wonderboy.
Days.
Plastic Man.
Victoria.
Lola.
Apeman.
Supersonic Rocket Ship.
Better Things.
Come Dancing.
Don't Forget To Dance.

Cançons (segon disc):

David Watts.
Stop Your Sobbing.
Dandy.
Mr. Pleasent.
I Gotta Move.
Who'll Be The Next In Line.
I Need You.
Where Have All The Good Times Gone.
Sittin' On My Sofa.
A Well Respected Man.
I'm Not Like Everybody Else.
Love Me Till The Sun Shines.
She's Got Everything.
Starstruck.
Shangri-La.
God's Children.
Celluloid Heroes.
(Wish I Could Fly Like) Superman.
Do It Again.
Living On A Thin Line.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: The Kinks és un grup de rock que en els anys 60-70 va rivalitzar amb els Rolling Stones i els Who per a ser la segona banda de rock més important, després dels Beatles. Tot i això aquí a Espanya The Kinks no van tenir gaire ressò. Aquest 'The Ultimate Collection' és un recull dels millors hits d'aquest grup de rock des del 1964 fins al 1984, és per tant, un recull de 20 anys d'èxits. En ell hi trobareu 44 cançons, (el CD és doble i les cançons - com era habitual en aquella època, curtes), corresponents a les millors cançons d'aquest grup: 'All Day And All Of The Night', 'Till The End Of The Day', 'Sunny Afternoon', 'Days', 'Victoria', 'Come Dancing', 'David Watts', 'I Need You', 'A Well Respected Man', 'Do It Again', 'Living On A Thin Line', però molt especialment: 'You Really Got Me' (que diuen que és una cançó precursora del Hard Rock) i 'Lola' (segurament l''himne' més conegut del grup). És un molt bon recull del millor que ha ofert aquest grup a la música, i, a més, està ordenat cronològicament (això fa que el millor disc sigui el primer). Resumint: un recopilatori ideal per a qui (encara) no conegui aquest grup (particularment m'encanta el seu so - fresc - de guitarra, entre d'altres...).

Comentaris/Anècdotes: La primera vegada que vaig escoltar The Kinks va ser quan van treure el disc 'Word Of Mouth' del 1984 amb els hits 'Do It Again' i 'Living On A Thin Line'. Posteriorment, en la dècada dels 90, recordo que em vaig copiar un cassette del meu cosí amb les cançons més emblemàtiques del grup... fins que en el 2002 es va editar aquest 'The Ultimate Collection' que vaig decidir comprar-me'l com a (auto-)regal de Reis del 2003.

Simon And Garfunkel - Bridge Over Troubled Water

2008-12-11T23:29:00.005+01:00

(imatge extreta del blog SAM 1957)

Títol: Bridge Over Troubled Water.
Autor/Grup: Simon And Garfunkel.

Estil musical: Folk Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Bridge Over Troubled Water.
El Condor Pasa.
Cecilia.
Keep The Customer Satisfied.
So Long, Frank Lloyd Wright.
The Boxer.
Baby Driver.
The Only Living Boy In New York.
Why Don't You Write Me.
Bye Bye Love.
Song For The Asking.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest 'Bridge Over Troubled Water' és el cinquè i (desgraciadament el darrer) disc de Simon And Garfunkel. És un disc que segurament estaria en el llistat dels 100 millors discos de la història, de fet, es calcula que se n'han venut més de 20 milions de còpies i va guanyar el Grammy al millor disc. El disc està ple de hits que només escoltar-los de seguida et vénen al cap, especialment la cançó 'The Boxer'. El disc conté 11 cançons alternant-se les més tranquiles amb les més alegres, així trobem que la que dóna nom el disc 'Bridge Over Troubled Water' comença tranquilament, amb una introducció de piano per mica en mica anar agafant força amb la percussió i la secció de violins i, especialment amb la veu. 'El Condor Pasa' també comença molt suau amb les típiques flautes andines (de Perú?), també és una excel·lent cançó, tot i que en prefereixo d'altres. 'Cecilia' és una de les cançons més alegres del disc amb una base rítmica que 'enganxa' molt (en el sentit positiu de la paraula). 'Keep The Customer Satisfied' també és una canço força alegre on el que destaca és la secció de vent. 'So Long, Frank Lloyd Wright' és una de les cançons lentes i més fluixes del disc (sense ser una cançó dolenta). 'The Boxer' és clarament el hit principal del disc, i, de fet, una de les cançons més conegudes de Simon And Garfunkel, la seva tornada és conegudíssima. 'Baby Driver' és una cançó alegre sense massa pretensió. 'The Only Living Boy In New York' és un mig temps que no destaca gaire. 'Why Don't You Write Me' torna a ser una cançó de mig temps, però més moguda que l'anterior, amb una guitarra que recorda el so country (tot i que la cançó està molt lluny d'aquest estil de música). 'Bye Bye Love' és un altre dels hits del disc, de fet, es pot considerar un himne, amb una tornada senzilla, alegre i fàcil de recordar; apareix en el disc enregistrat en directe. S'acaba el disc amb una molt bona cançó lenta: 'Song For The Asking'. Tot el disc està molt treballat, especialment la seva producció, està ple de matisos que, amb l'arribada del CD, es van fer més palesos; mereix tenir un lloc respectable en el llistat dels millors discos de música mai fets.

Comentaris/Anècdotes: Aquest disc és un dels que venien inclosos en els fascicles de la 'Historia del Rock' que va editar Planeta-Agostini a finals dels 80 (un altre és el 'Last in Line' de Dio). La novetat d'aquesta entrega per fascicles (que avui no tindria cap èxit) radicava en el fet que cada setmana, a part del fascicle, s'entregava també un CD original amb discos que eren clàssics del rock, com ara aquest. Vaig comprar-ne bastants fascicles, just fins quan em vaig quedar sense diners per comprar-ne més, (en aquell moment no treballava, per tant, no tenia massa estalviat). Va ser l'excusa perfecte per comprar-se CDs i per obrir-se a nous grups, a nous estils o, com és aquest cas, per tenir en CD música de Simon And Garfunkel que ja tenia en cinta (cassette).

Fish - Raingods With Zippos

2008-11-16T23:23:00.005+01:00

(imatge extreta del web The-Company.com, The Official Fish Site)

Títol: Raingods With Zippos.
Autor/Grup: Fish.

Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Tumbledown.
Mission Statement.
Incomplete.
Tilted Cross.
Faithhealer.
Rites Of Passage.
Plague Of Ghosts: (I) Old Haunts.
Plague Of Ghosts: (II) Digging Deep.
Plague Of Ghosts: (III) Chocolate Frogs.
Plague Of Ghosts: (IV) Waving At Stars.
Plague Of Ghosts: (V) Raingod's Dancing.
Plague Of Ghosts: (VI) Wake-Up Call (Make It Happen).

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Fish és conegut, sobretot, per ser el cantant dels primers anys del grup Marillion, fins que el 1988 deixa aquest grup per a continuar una carrera en solitari, (fou substituït per Steve Hogarth). Aquest 'Raingods With Zippos' és, probablement, un dels millors discos en solitari de Fish. El disc té una primera part (més de rock que no pas de rock simfònic) amb cançons aïllades les unes de les altres on, personalment, hi destacaria 'Tumbledown' (amb una suau introducció amb piano, tot i que la cançó és bastant rockera), 'Mission Statement' (també rockera i, a més, amb un ritme frenètic), 'Faithhealer', i la esplèndida i melancòlica balada 'Rites Of Passage'. La segona part és un recull de cançons sota un mateix fil conductor anomenat 'Plague Of Ghosts', unint-se per formar una sola cançó amb diferents canvis de ritme, tot plegat al més pur estil rock simfònic. Per descomptat, com a fanàtic del rock simfònic, aquesta segona part és la que més m'agrada, (sense desmerèixer la primera que està prou bé). Sens dubte, la millor cançó del disc és la que li dóna part del nom: 'Raingod's Dancing', és claríssimament un hit, una cançó on predomina el so del piano i l'extrordinària veu de Fish. Resumint, un dels millors discos de Fish en solitari, probablement aquest i el 'Vigil In A Wilderness Of Mirrors' i el 'Sunsets Of Empire' són els millors, (si bé aquest darrer és més rocker que no simfònic).

Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1999, estava plenament al corrent del treball de Fish des de que havia deixat Marillion, per tant, de seguida em vaig interessar per aquest 'Raingods With Zippos', a més, els discos de Marillion que havia tret l'any anterior (1998) - el 'Radiation' - i el que va treure el 1999 - 'Marillion.com' - eren força fluixos. Tot plegat, unit a l'alta qualitat d'aquest 'Raingods With Zippos', va fer que l'escoltés molt. De fet, és un molt bon disc per veure el que és capaç de fer Fish... (llàstima que els següents treballs clarament no van estar a la mateixa alçada).

Dio - The Last In Line

2008-11-15T23:57:00.002+01:00

(imatge extreta del blog Holy Dio, The Last In Line)

Títol: The Last In Line.
Autor/Grup: DIO.

Estil musical: Heavy Metal.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

We Rock.
The Last In Line.
Breathless.
I Speed At Night.
One Night In The City.
Evil Eyes.
Mystery.
Eat Your Heart Out.
Egypt (The Chains Are On).

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest 'The Last In Line' és el segon disc en solitari de Ronnie James Dio. Amb els anys s'ha transformat en un autèntic clàssic del so heavy que es va imposar en la dècada dels 80; de fet, conté cançons que són imprescindibles d'aquest gènere: 'We Rock' (primera cançó del disc que té tots els components per ser considerada un 'himne'), 'Breathless', 'I Speed At Night', 'One Night In The City', 'Evil Eyes' són cançons d'estil heavy clàssic, amb unes guitarres omnipresents complementades amb teclats, forta base rítmica marcada per la bateria i ajudada pel baix, i amb una veu - de Dio - molt característica i única. Però, per descomptat, la millor cançó és la que dóna nom al disc: 'The Last In Line', una cançó meravellosa, versionada per infinitats de grups i amb uns canvis de ritme i, sobretot, amb una pletòrica veu de Dio: tot un referent del heavy i que, per si sola, ja justificaria comprar-se aquest CD. Resumint, una obra clàssica del heavy, altament recomanable per entendre aquest estil de música.

Comentaris/Anècdotes: Aquest disc és un dels que venien inclosos en els fascicles de la 'Historia del Rock' que va editar Planeta-Agostini a finals dels 80 (crec, no ho recordo massa). La novetat d'aquesta entrega per fascicles (que avui no tindria cap èxit) radicava en el fet que cada setmana, a part del fascicle, s'entregava també un CD original amb discos que eren clàssics del rock, com ara aquest. Vaig comprar-ne bastants fascicles, just fins quan em vaig quedar sense diners per comprar-ne més, (en aquell moment no treballava, per tant, no tenia massa estalviat). Va ser l'excusa perfecte per comprar-se CDs i per obrir-se a nous grups, a nous estils.

H - Ice Cream Genius

2008-11-14T21:42:00.011+01:00

(imatge extreta del web MP3 Standard)

Títol: H.
Autor/Grup: Ice Cream Genius.

Estil musical: Rock simfònic.

Puntuació (de 0 a 10): 6.

Cançons:

The Evening Shadows.
Really Like.
You Dinosaur Thing.
The Deep Water.
Cage.
Until You Fall.
Better Dreams.
Nothing To Declare.

Descripció del disc: H és un pseudònim d'Steve Hogarth, l'actual cantant de Marillion. Aquest 'Ice Cream Genius' és un disc en solitari que va treure pels voltants del 1997. És un disc 'especial', ideal pels fans de Marillion, en ell hi trobaran un estil de música fresc, desinhibit però també és rar, estrany i, en conjunt, dóna la sensació de ser més fluix que la majoria de discos de Marillion; de fet, crec que és un disc que li falta quelcom, té potencial però no l'acaba de 'rubricar'. Té cançons que estan prou bé 'The Evening Shadows' (amb un 'Doo bee doo bee dooo...' molt ben trobat), la fresca i moguda 'Until You Fall' o la rockera 'You Dinosaur Thing' (una cançó sense massa pretensions). També hi trobem cançons que ens recorden molt a Marillion (però sense arribar al mateix nivell de Marillion) com ara 'The Deep Water' o 'Better Dreams'. Sens dubte, la millor, segons el meu parer, és la darrera: 'Nothing To Declare', so i canvis de ritme 100% Marillion i complementada amb so de piano. No és un mal disc, però sí que és inconnex i amb alguna cançó massa fluixa per la qualitat d'Steve Hogarth, es nota que va fer un disc amb les cançons que volia. El que us deia: és un disc pels fans de Marillion.

Comentaris/Anècdotes: Reconec que em va interessar aquest disc per ser del cantant de Marillion, tot i això vaig voler escoltar-lo bé abans de quedar-me'l i escoltant la primera cançó i, especialment, la darrera cançó en vaig tenir prou per comprar-me'l; tanmateix haig de reconèixer que no l'escolto massa, de seguida me'n canso.

Eli "Paperboy" Reed (& The True Loves) - Roll With You

2008-11-06T17:36:00.007+01:00

(imatge extreta del blog El Que Apaga La Luz)

Títol: Roll With You.
Autor/Grup: Eli 'Paperboy' Reed (& The True Loves).

Estil musical: Soul.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Stake Your Claim.
Am I Wasting My Time.
It's Easier.
The Satisfier.
Take My Love With You.
I'll Roll With You.
She Walks.
I'm Gonna Getcha Back.
Won't Give Up Without A Fight.
(Am I Just) Fooling Myself.
(Doin' The) Boom Boom.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Sota aquesta aparença de noi que no ha trencat cap plat s'amaga un digne successor del millor soul que es fa actualment, (i això que no és negre). Personalment crec que és un dels millors discos d'aquest 2008, una autèntica joia i, com a mínim per mi, tota una sorpresa. Per a fer-se una idea, en algunes cançons em recorda al James Brown, en d'altres al Sam Cooke i en d'altres a Otis Redding. Pel que fa al disc comentar l'omnipresència d'instruments de vent que li donen un so molt més profund, més envolvent i més pompositat a tot el treball. Només amb la primera cançó - 'Stake Your Claim' - ja et quedes enganxat al disc i veus el potencial d'aquest Eli 'Paperboy' Reed. Veig al James Brown a 'Satisfier' o sobretot l'explosiva '(Doin' The) Boom Boom'; a 'Take My Love With You' hi trobem al Sam Cooke, a 'I'll Roll With You' sembla que ens transportem a l'Amèrica de quaranta anys enrera, i a '(Am I Just) Fooling Myself' hi trobem una esplèndida cançó de tall lent, ideal per ser ballada en companyia. Resumint, un disc altament recomanable de soul, de rythm & blues i, fins i tot, amb tocs funk, que a mesura que s'escolta t'agrada més i més.

Comentaris/Anècdotes: Tal com vaig comentar en la fitxa del disc 'Little Honey' de la Lucinda Williams, aquest 'Roll With You' és un dels discos que l'Andrés de la botiga Disc K7 de Granollers em va recomanar que comprés quan em vaig fer l'auto-regal per ser el meu aniversari. Clarament li haig d'estar agraït, és un molt bon descobriment.

Marillion - Afraid Of Sunlight

2008-11-05T22:39:00.010+01:00

(imatge extreta del web Progtheater)

Títol: Afraid Of Sunlight.
Autor/Grup: Marillion.

Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Gazpacho.
Cannibal Surf Babe.
Beautiful.
Afraid Of Sunrise.
Out Of This World.
Afraid Of Sunlight.
Beyond You.
King.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: L'etapa de l'Steve Hogarth com a cantant de Marillion va tenir la 'consagració' amb el disc conceptual 'Brave', just l'anterior treball abans de treure aquest 'Afraid Of Sunlight'. Es feia difícil, per no dir impossible, superar l'obra mestra que és el 'Brave'; no obstant aquest 'Afraid Of Sunlight' és un molt bon disc amb cançons que transmeten molta força, d'aquelles que com més les escoltes més t'agraden. El disc no és una obra conceptual tot i que sí que manté un mateix guió en totes les cançons, s'intenta abordar la part fosca que té tota persona famosa, per exemple 'King' està inspirada en Elvis Presley, Kurt Cobain i Michael Jackson. El disc comença amb cançons una mica fluixes, fins i tot caricaturesques com 'Cannibal Surfe Babe', però després va augmentant de qualitat, s'han de destacar les cançons 'Beautiful', 'Beyond You' i, especialment, 'Out Of This World', 'Afraid Of Sunlight' i 'King'.

Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1995, jo ja era un fanàtic de Marillion, per tant, vaig comprar-lo sense haver-lo escoltat gaire prèviament. Reconec que el vaig tenir un temps 'aparcat' ja que no m'acabava d''entrar', tenia el cap el 'Brave'. Però mica en mica el vaig redescobrir i ara opino que és un dels millors discos de Marillion, especialment per les cançons 'Out Of This World', 'Afraid Of Sunlight' i 'King'. Avui he decidit tornar-lo a escoltar després de rebre un missatge de la Maria Elena, una altra fan de Marillion.

Vols fer-ne un tast?: Aquí teniu una versió en directe de 'Beautiful'; una versió també en directe d''Out Of This World' i el vídeo oficial de la cançó amb el protagonisme d'Anthony Hopkins; una versió en directe de 'Afraid Of Sunlight', una altra versió de la mateixa cançó (però de menor qualitat) que té la particularitat de ser tocada només per l'Steve Hogarth; 'Beyond You' en directe; i 'King' en directe gravat en el 2004 a Londres.

Lucinda Williams - Little Honey

2008-10-31T19:20:00.004+01:00

(imatge extreta del blog Rockland)

Títol: Little Honey.
Autor/Grup: Lucinda Williams.

Estil musical: Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Real Love.
Circles And X's.
Tears Of Joy.
Little Rock Star.
Honey Bee.
Well Well Well.
If Wishes Were Horses.
Jailhouse Tears.
Knowing.
Heaven Blues.
Rarity.
Plan To Marry.
It's A Long Way To The Top.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest 'Little Honey' és un molt bon disc de la cantautora americana Lucinda Williams. És un disc força rocker, alegre i, en algunes cançons, amb força canya, com per exemple a 'Honey Bee'. El disc està ple de participacions d'altres músics com ara Elvis Costello o Susanna Hoffs (que recordo de la seva etapa a les Bangles), de fet, la part vocal de la primera cançó - 'Real Love' - es nota clarament la veu de la Susanna Hoffs. A més, una altre fet que valoro molt positivament, les guitarres estan immenses, pletòriques, amb força quan fa falta, amb melodia quan pertoca. Com a curiositat, dir-vos que la darrera cançó del disc 'It's A Long Way To The Top' és una esplèndida versió de la cançó homònima d'AC/DC (que si no recordo malament és del disc 'T.N.T'). Resumint: un molt bon disc de rock americà, altament recomanable!.

Comentaris/Anècdotes: Fa molts anys que conec qui és la Lucinda Williams però reconec que mai m'havia comprat cap disc d'ella. De fet, ja és una tradició en mi, vaig anar a la botiga Disc K7 de Granollers per a que m'assessorèssin en nous grups aprofitant que era el meu aniversari i volia fer-me un autoregal. L'Andrés em va recomanar varis discos, de fet, vaig haver de parar per què el pressupost s'havia esgotat, vaig comprar AC/DC, John Mellencamp, Willie Nelson & Wynton Marsalis, Eli 'Paperboy' Red, Nicole Willis, James Hunter i aquest de la Lucinda Williams, no està gens malament la selecció, oi?.

Blondie - Greatest Hits

2008-10-06T23:29:00.002+02:00

(imatge extreta del blog Comfortably Numb)

Títol: Greatest Hits.
Autor/Grup: Blondie.

Estil musical: Pop Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Dreaming.
Call Me.
One Way Or Another.
Heart Of Glass.
The Tide Is High.
X Offender.
Hanging On The Telephone.
Rip Her To Shreds.
Rapture.
Atomic.
Picture This.
In The Flesh.
Denis.
(I´m Always Touched By Your) Presence, Dear.
Union City Blue.
The Hardest Part.
Island Of Lost Souls.
Sunday Girl.
Maria.

Descripció del disc: El disc és un recull de les millors cançons d'aquest grup dels anys 70, referent del que es va donar a conéixer com a New Wave. En aquest disc hi trobem la super-coneguda 'Heart Of Glass', tot un referent de l'época disco, però també hi ha altres cançons molt conegudes: 'Call Me', 'One Way Or Another', 'Hanging On The Telephone', 'Atomic', 'Sunday Girl' (cantada en francès), moltes d'elles amb tocs del punk, fins i tot es van atrevir amb sons reggae a 'The Tide Is High' o amb el rap a 'Rapture'. El disc acaba amb 'Maria', una cançó força coneguda que van gravar en una reunificació del grup cap als finals dels 90. És un molt bon disc per conéixer aquest grup i gaudir de la veu de la rossa Debbie Harry.

Comentaris/Anècdotes: Aquest grup no és del més coneguts, si més no aquesta és la percepció que tinc jo, però, tanmateix, les seves cançons sí que ho són, especialment 'Heart Of Glass' i 'Maria'. El passat dimarts 30 de setembre vaig anar a les 'Jornadas Nielsen 2008' a l'Auditori Winterthur, al Centre Comercial l'Illa de Barcelona. Quan van acabar les jornades vaig passar una estona per l'FNAC, allà vaig veure que aquest recull tenia un preu molt reduït i no m'ho vaig pensar dues vegades, de seguida el vaig comprar.

Esra Kahraman - Parantez (+ Ex Love Single)

2008-10-01T00:17:00.005+02:00

(imatge extreta del web Anatolian Rock)

Títol: Parantez (+ Ex Love Single).
Autor/Grup: Esra Kahraman.

Estil musical: Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons (disc 'Parentez'):

Yalan.
Adi Yok.
Mülteci.
Uzaktasin.
Nereye Saklarsin.
Ah Annem.
Gözyaslarim.
Olmuyor.
Cesaretin Var Mi.
Aglama.
Bazen.

Cançons (single 'Ex Love'):

Ex Love.
Wake Up.
Come Back.
Sometimes.
Last Night In Istanbul.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia (en turc).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Esra Kahraman és una cantant turca (com queda clar amb el nom de les cançons). El tipus de música que fa és un rock clàssic, sense masses pretensions però que entra força bé. El punt exòtic - des del nostre punt de vista - el tenim en el fet que és una cantant d'origen turc que canta en la seva llengua i en anglès. Aquest és un doble CD amb el disc 'Parantez' i amb el single 'Ex Love'. En aquest single canta en anglès, mentre que en el disc 'Parantez' canta exclusivament en turc. En el single hi trobem 3 cançons que són simplement les versions en anglès de 3 altres cançons en turc, així 'Wake Up' és la versió en anglès de 'Adi Yok', 'Come Back' és la versió de 'Yalan' i 'Sometimes' és la versió de 'Bazen'. Pel que fa al disc, comença amb la cançó 'Yalan', una cançó amb força i amb certa contundència, la segueix 'Adi Yok' on s'hi afegeix el so d'un piano, en la tercera 'Mülteci' hi destacaria la guitarra, de fet, en tot el disc el so de la guitarra és de qualitat, amb contundència i amb melodia i suavitat just quan fa falta en cada moment. També destacaria 'Ah Annem' amb regust àrab, 'Cesaretin Var Mi' pels canvis de ritme i 'Aglama' una balada amb un so molt mediterrani. Resumint, un bon disc de rock cantat en turc (però independentment d'aquesta qualitat, és un bon disc de rock).

Comentaris/Anècdotes: Pel Pont de la Puríssima de desembre de 2004 vaig visitar Istanbul. Tinc per costum comprar música dels llocs on visito, en aquest cas, passejant per la rambla Istiklal (crec recordar que es deia així) vaig trobar moltes botigues de música, de fet, aquesta és una rambla peatonal molt comercial. En una d'aquestes botigues tenien com a música d'ambient aquest disc d'Esra Kahraman, vaig demanar escoltar-lo tot i vaig decidir comprar-me'l junt amb CDs d'altres grups, (el botiguer va ser molt amable i, a més, hi entenia força de música, de seguida em va proporcionar música que em va agradar de grups turcs).

Bettye LaVette - I've Got My Own Hell To Raise

2008-09-30T23:28:00.006+02:00

(imatge extreta del blog Bettye LaVette)

Títol: I've Got My Own Hell To Raise.
Autor/Grup: Bettye LaVette.

Estil musical: Soul.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

I Do Not Want What I Have Not Got.
Joy.
Down To Zero.
The High Road.
On The Surface.
Just Say So.
Little Sparrow.
How Am I Different?.
Only Time Will Tell Me.
Sleep To Dream.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest 'I've Got My Own Hell To Raise' és un molt bon disc per veure l'extraordinària veu de la veterana Bettye LaVette. És un disc ple d'autèntic del clàssic so soul, un soul intimista, ple de força, tendresa i sentiment gràcies a la veu càlida plena de sentiment i força que té aquesta dona. El disc comença amb una cançó de Sinéad O'Connor totalment 'a cappella': 'I Do Not Want What I Have Not Got', tota una declaració de principis. La segueix 'Joy' (de la Lucinda Williams), una de les millors cançons del disc. També hi destacaria 'Little Sparrow' de la Dolly Parton o la intimíssima 'Just Say So'.

Comentaris/Anècdotes: Com ja és una tradició en mi, vaig anar a la botiga Disc K7 de Granollers per a que m'assessorèssin en nous grups, volia escoltar música diferent de la que habitualment escolto. De fet, per mi aquest és un dels principals motius pels quals crec que les botigues de discos, botigues de música, tenen encara una funció i un lloc en aquesta societat. L'Andrés em va recomanar aquesta dama del soul, gran recomanació!.

Roger Hodgson - In The Eye Of The Storm

2008-09-26T16:59:00.007+02:00

(imatge extreta del blog Merlinus & Samantha - Poções do Progressivo)

Títol: In The Eye Of The Storm.
Autor/Grup: Roger Hodgson.

Estil musical: Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Had A Dream (Sleeping With The Enemy).
In Jeopardy.
Lovers In The Wind.
Hooked On A Problem.
Give Me Love, Give Me Life.
I'm Not Afraid.
Only Because Of You.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest disc va significar el primer disc de Roger Hodgson després de separar-se del grup Supertramp. És un disc amb el clàssic so que va portar Supertramp a l'èxit, desprèn algeria, entusiasme, força i calidesa quan cal, com per exemple en la darrera cançó del disc: 'Only Because Of You'. A part d'aquesta cançó també destaquen 'Had A Dream (Sleeping With The Enemy)', 'In Jeopardy' i 'Give Me Love, Give Me Life'.

Comentaris/Anècdotes: Vaig conèixer el grup Supertramp quan van treure el disc 'Famous Last Words', és a dir, el que acabaria sent el darrer disc amb el Rick Davies i el Roger Hodgson tocant junts. Per això vaig estar especialment 'atent' a aquest 'In The Eye Of The Storm' i, com era previsible, el Roger Hodgson no va decebre, és un molt bon disc, fins i tot avui en dia, encara que han passat pràcticament 25 anys.

Yesterday & Today - Best Of '81 to '85

2008-09-17T22:33:00.004+02:00

(imatge extreta del web Rate Your Music)

Títol: Best Of '81 To '85.
Autor/Grup: Yesterday & Today.

Estil musical: Hard Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 6.

Cançons:

From The Moon.
Open Fire.
Hurricane.
Mean Streak.
Rescue Me.
Black Tiger.
Dirty Girl.
Forever.
Midnight In Tokyo.
Hang 'Em High.
Lipstick And Leather.
Summertime Girls.
Beautiful Dreamer.
25 Hours A Day
Barroom Boogie.
I Believe In You.

Descripció del disc: Yesterday & Today és un d'aquells grups maleïts, aquells grups que no han tingut l'èxit esperat, tot i crear boníssimes cançons del clàssic hard rock dels 80. Aquest és un disc recopilatori de, potser, la millor época d'aquest grup, des del 1981 fins al 1984. Inclou cançons emblemàtiques com ara 'Mean Streak', 'Rescue Me', 'Black Tiger', 'Hang 'Em High', 'Barroom Boogie' o 'I Believe In You'. No és una recopilació dolenta però podria ser molt millor, hi trobo a faltar cançons indispensables del grup com ara 'Squeeze'.

Comentaris/Anècdotes: Vaig conèixer els Yesterday & Today a partir d'un disc (en vinil) de la discogràfica Castle Records, crec que el disc es deia 'Anthology'. Em va encantar el so del grup, especialment el que provenia del seu guitarrista: Dave Meniketti. No fa gaire vaig comprar-me aquest altre recull en CD, (personalment crec que és inferior a l''Anthology') per poder escoltar la música de Yesterday & Today donat que actualment els vinils els tinc aparcats.

Jan Cyrka - Beyond The Common Ground

2008-09-12T08:23:00.007+02:00

(imatge extreta del web Amazon)

Títol: Beyond The Common Ground.
Autor/Grup: Jan Cyrka.

Estil musical: Guitar Hero.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Horse Of Another Colour.
The Equaliser.
Two Wheels Are Better Than Four.
In Search Of Common Ground.
On The Contrary.
From Your Lips.
Western Eyes.
Missing The Motive.
I Remember.
Sitting On Eggs.
The Hoodlum.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Jan Cyrka és un virtuós de la guitarra que, tanmateix, només ha tret 3 discos en solitari, aquest 'Beyond The Common Ground', el 'Spirit' i el 'Prickly Pear', tots amb alguna dificultat per trobar-los. Aquest 'Beyond The Common Ground' és un disc totalment instrumental on predomina clarament la guitarra, un so de guitarra dura, amb semblances amb Joe Satriani, també recorda a l'Steve Vai tot i que Jan Cyrka és més melòdic. Des de la primera cançó - 'Horse Of Another Colour' - aquest disc ja enganxa, és una cançó on les guitarres dialoguen entre si, molt original. La segona cançó - 'The Equaliser' - té molta més canya, tot i que 'Two Wheels Are Better Than Four', 'Western Eyes' i 'The Hoodlum' són les que treu més fum de la guitarra. D'altra banda, el disc també inclou belles peces melòdiques 'In Search Of Common Ground', 'From Your Lips' o 'I Remember' on demostra que també pot tocar suaument i amb elegància. Aquest és un disc recomanable, especialment per no ser tan conegut com d'altres guitar heroes com Joe Satriani o Steve Vai.

Comentaris/Anècdotes: Aquest disc va aparèixer als voltants del 1992, una época on escoltava molta música semblant, Jan Cyrka va esdevenir una mica de 'sang fresca' en aquest món. Només escoltant la primera cançó del disc en vaig tenir prou per decidir-me a comprar-lo.

Mudcrutch - Mudcrutch

2008-09-10T08:41:00.003+02:00

(imatge extreta del blog Hippies Are Dead)

Títol: Mudcrutch.
Autor/Grup: Mudcrutch.

Estil musical: Country Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 9.

Cançons:

Shady Grove.
Scare Easy.
Orphan Of The Storm.
Six Days On The Road.
Crystal River.
Oh Maria.
This Is A Good Street.
The Wrong Thing To Do.
Queen Of The Go-Go Girls.
June Apple.
Lover Of The Bayou.
Topanga Cowgirl.
Bootleg Flyer.
House Of Stone.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Considero que aquest és un dels millors discos que m'he comprat en aquest 2008. És un molt bon disc de country rock. Mudcrutch és el grup que tenia Tom Petty abans d'anar-se'n amb els Heartbreakers; curiosament no havien tret cap disc i ara, 33 anys després han tingut un ressurgiment i han creat tota una joia. El disc destil·la aquella qualitat que només les obres mestres tenen, aquella qualitat que fa que des del primer moment et quedis enganxat i que, a mesura que els vas escoltant, descobreixis nous matisos, nous detalls que encara et sedueixen més. Es nota la influència de Tom Petty en el so, no obstant, crec que Mudcrutch ofereix un estil més country i més pausat. Personalment la cançó que més m'agrada és la 'Orphan Of The Storm', però també és extraordinària el single promocional del disc 'Scare Easy', una versió de la coneguda 'Six Days On The Road' de Carl Montgomery i Earl Green, 'This Is A Good Street', les tradicionals 'Shady Groove' i 'June Apple' o la dolça 'House Of Stone'; per destacar-ne algunes però tot el disc és altament recomanable, no hi ha cap cançó mediocre.

Comentaris/Anècdotes: Vaig estar a punt de no comprar aquest disc. Com ja és una tradició en mi, vaig anar a la botiga Disc K7 de Granollers per a que m'assessorèssin en nous grups, volia escoltar música diferent de la que habitualment escolto. Vaig sortir d'allà amb 10 discos, no tots nous però una bona part sí. Entre ells hi havia aquest Mudcrutch. L'havia vist a l'aparador però la desconeixença del grup i, sobretot la portada, va provocar que no em seduís gens, fins que l'Andrés del Disc K7 me'l va recomanar, només amb els primers minuts escoltant-lo ja en vaig tenir prou per decidir-me.

Marc Antoine - Universal Language

2008-09-09T08:23:00.002+02:00

(imatge extreta del blog Music Is My Life)

Títol: Universal Language.
Autor/Grup: Marc Antoine.

Estil musical: Jazz.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Palm Strings.
Valerio.
Celta.
Children At Play.
El Camino.
N.Y. Strolling.
Elikya (Hope).
Bossa Nouveau.
Point Of View.
Crossroads.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: En Marc Antoine és un d'aquells músics fets a si mateix. Prové de l'ètnia gitana on de petit ja el van encaminar cap a la guitarra, de fet, aquest disc, en la contraportada s'indica 'file under jazz' però també s'hauria d'incloure en un apartat de 'guitarra espanyola'. Aquest disc és una mica eclèctic, amb una barreja del so del que es coneix com a smooth jazz amb tocs electrònics i amb l'omnipresència del so de la guitarra espanyola. Algunes cançons destil·len un aire proper al new age amb una constant bateria electrònica de fons, com per exemple a 'Crossroads'. Però, personalment, crec que les millors cançons són les del principi on el so de la guitarra és més present (i més viu), 'Palm Strings', 'Celta', 'Children At Play', 'Elikya (Hope)' (amb aires brasilers), però la cançó que prefereixo és la d''El Camino', potser per què té tocs flamencs. Tot i que té alguna cançó cantada, és bàsicament un disc instrumental.

Comentaris/Anècdotes: Tal com us vaig comentar en el disc 'La Ciudad De Las Ideas' del Vicente Amigo, de sempre m'ha agradat molt el so de la guitarra, ja sigui elèctrica, acústica o espanyola. Aquest disc em va agradar des del primer moment que el vaig sentir per el so de qualitat de la guitarra del Marc Antoine complementat amb aires de jazz, un estil que reconec que no és dels que més escolto, (si exceptuo a la Diana Krall). D'altra banda, comentar l'anècdota que vaig estar a punt de comprar un disc del Marc Anthony pensant-me que era del Marc Antoine, només escoltar-lo ja vaig veure que no feien la mateixa música...

Savatage - Dead Winter Dead

2008-09-02T08:24:00.007+02:00

(imatge extreta del web Metal Kingdom)

Títol: Dead Winter Dead.
Autor/Grup: Savatage.

Estil musical: Progressive Metal.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Overture.
Sarajevo.
This Is The Time (1990).
I Am.
Starlight.
Doesn't Matter Anyway.
This Isn't What We Meant.
Mozart And Madness.
Memory.
Dead Winter Dead.
One Child.
Christmas Eve (Sarajevo 12/24).
Not What You See.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest 'Dead Winter Dead' és una obra conceptual que narra la història d'un enamorament d'un noi serbi amb una noia musulmana durant la Guerra de Bòsnia. Com tota obra conceptual, totes les cançons estan relacionades entre si, seguint un fil conductor de principi a fi. Personalment hi destaco l'apartat instrumental amb unes guitarres excel·lents, a estones amb duresa a estones amb calidesa; també s'ha de remarcar la incorporació d'altres instruments no habituals en el rock dur, com per exemple, violencel, violins o pianos o, fins i tot, la utilització de diferents veus a la vegada com passa a 'One Child' o sobretot a 'Not What You See'. Un molt bon exemple de progressive metal, per tant, has d'escoltar tot el disc per fer-te una idea del què és. D'altra banda comentar que d'aquest disc en va derivar una banda paral·lela als Savatage, els Trans-Siberian Orchestra (TSO) amb un so barreja del so de la música clàssica amb el so metal, tota una curiositat!.

Comentaris/Anècdotes: Aquest va ser una sorpresa quan va aparèixer, fins llavors els Savatage no m'havien agradat massa. Només escoltar les primeres cançons ja vaig veure que era un boníssim treball i de seguida me'l vaig comprar. Fa reflexionar la cita d'Stalin que van posar a la contraportada del disc 'A single death is a tragedy, a million deaths is a statistic'.

Rod Stewart - The Story So Far The Very Best Of

2008-09-01T00:21:00.001+02:00

(imatge extreta del blog DJ Elias)

Títol: The Story So Far The Very Best Of.
Autor/Grup: Rod Stewart.

Estil musical: Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons (en dos discos):

DISC 1: A Night Out

Maggie May.
Baby Jane.
Some Guys Have All The Luck.
Young Turks.
Da Ya Think I'm Sexy?.
What Am I Gonna Do (I'm So In Love With You).
Hot Legs.
You Wear It Well.
Rhythm Of My Heart.
Downtown Train.
The Motown Song.
This Old Heart Of Mine.
Tonight I'm Yours.
Ooh La La.
I Can't Deny It.
It Takes Two.
Stay With Me.

DISC 2: A Night In.

Sailing.
I Don't Want To Talk About It.
Have I Told You Lately.
The First Cut Is The Deepest.
You're In My Heart (The Final Acclaim).
All For Love.
Tonight's The Night (Gonna Be Allright).
Every Beat Of My Heart.
Tom Traubert's Blues (Waltzing Matilda).
Don't Come Around Here.
The Killing Of Georgie (Part 1 And II).
Love Touch.
I Was Only Joking.
Ruby Tuesday.
In A Broken Dream.
Reason To Believe.
In My Life.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest disc recopilatori va aparèixer al 2001. És un disc estructurat en dues parts, la primera - 'A Night Out' - hi trobem gravacions més rockeres en estudi d'un recull de les seva millors cançons, jo hi destacaria: 'Maggie May', 'Baby Jane', 'Young Turks', 'Hot Legs', 'Stay With Me' i per descomptat 'Da Ya Think I'm Sexy?'. En canvi, en la segona part - 'A Night In' - hi tenim les seves millors balades i cançons acústiques. Cal destacar-hi: 'Sailing', 'I Don't Want To Talk About It', 'Tonight's The Night (Gonna Be Allright)', 'Every Beat Of My Heart', ''. Un bon disc recopilatori per conèixer aquest compositor. D'altra banda comentar que Rod Stewart és un molt bon versionista, en aquest disc hi trobem versions de cançons de Tom Waits, Cat Stevens, Van Morrison, Bryan Adams, dels Rolling Stones o dels Beatles, entre d'altres.

Comentaris/Anècdotes: Quan era petit recordo el boom que hi va haver amb la cançó 'Da Ya Think I'm Sexy?', 'You're In My Heart'; més endavant, un dels meus germans es va comprar el disc 'Absolutely Live', un directe amb les seves millors cançons de finals dels 70, principis 80. Aquest disc el vaig escoltar moltíssimes vegades, de fet, m'agrada més aquesta época del Rod Stewart quan era més rocker...

Whitesnake - Good To Be Bad

2008-08-28T08:09:00.004+02:00

(imatge extreta del blog Fuerza de Choque)

Títol: Good To Be Bad.
Autor/Grup: Whitesnake.

Estil musical: Hard Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Best Years.
Can You Hear The Wind Blow?.
Call On Me.
All I Want All I Need.
Good To Be Bad.
All For Love.
Summer Rain.
Lay Down Your Love.
A Fool In Love.
Got What You Need.
‘Till The End Of Time.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Feia gairebé 20 anys que Whitesnake no treia cap disc en estudi, semblava que David Coverdale ja no tenia més inspiració... Però no ha estat així, aquest 'Good To Be Bad' és un bon disc de hard rock on hi destacaria, especialment, el so de les guitarres. Des de la primera cançó 'Best Years' se't genera interès per veure com serà la resta del disc. A part d'aquesta primera cançó, jo també destacaria 'Can You Hear The Wind Blow?', 'Call On Me', 'Good To Be Bad', el blues 'A Fool In Love', 'Got What You Need' i l'acústica '‘Till The End Of Time'. Un molt bon disc de hard rock al més pur estil de la dècada del 80.

Comentaris/Anècdotes: Pocs dies després de sortir aquest disc vaig anar a la botiga Disc K7 a comprar música. Entre d'altres estils, els hi vaig demanar un disc de clàssic hard rock, em venia de gust, i, evidentment, que no el tingués ja. De seguida em van ensenyar aquest 'Good To Be Bad', desconeixia que Whitesnake havia tret un nou disc en estudi; un bon exemple que és positiu deixar-se assessorar per experts, en cas contrari difícilment m'hauria interessat per aquest disc, especialment tenint en compte l'horrible portada que té...

W.A.S.P - W.A.S.P.

2008-08-27T12:25:00.009+02:00

(imatge extreta del blog Glam & Sleazy Hard Rock Paradise by WASPmaniac)

Títol: W.A.S.P..
Autor/Grup: W.A.S.P..

Estil musical: Heavy Metal.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Animal (Fuck Like A Beast).
I Wanna Be Somebody.
L.O.V.E. Machine.
The Flame.
B.A.D.
School Daze.
Hellion.
Sleeping (In The Fire).
On Your Knees.
Tormentor.
The Torture Never Stops.
Show No Mercy.
Paint It Black.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest va ser el disc de debut del grup 'W.A.S.P', (hi ha nombroses teories sobre què volen dir aquestes 4 sigles...). És un disc amb cançons molt representatives del heavy metal amb tocs de glam metal. Personalment hi destacaria 'Animal (Fuck Like A Beast)', 'L.O.V.E. Machine', 'School Daze', 'Hellion', la balada 'Sleeping (In The Fire)' i especialment 'I Wanna Be Somebody', tot un himne del grup. El disc que tinc es correspon a una reedició del 1997 on es va afegir la cançó 'Animal (Fuck Like A Beast)' que inicialment estava previst que aparegués en el disc original però al final es va eliminar pel contingut de la seva lletra (amb el títol es pot deduir fàcilment qui contingut és...) ; també es van afegir dues cançons més 'Show No Mercy' i 'Paint It Black', (una versió del clàssic dels Rolling Stones).

Comentaris/Anècdotes: A aquest disc li tinc un 'carinyo' especial, va ser un dels primers discos de heavy que vaig escoltar i un dels principals motius pels quals em vaig 'enganxar' en aquest tipus de música. Encara recordo (i haig de tenir per algun calaix) el primer cassette que em vaig fer recopilant música heavy de diferents discos, aquest cassette - amb un títol tan poc original com 'Heavy' - començava amb 'I Wanna Be Somebody', 'L.O.V.E. Machine' i 'School Daze', (tal com us he comentat la cançó 'Animal (Fuck Like A Beast)' no apareixia en el disc original, per això inicialment no la tenia).

Michael Jackson - Number Ones

2008-08-27T08:12:00.002+02:00

(imatge extreta del blog Michael Jackson)

Títol: Number Ones.
Autor/Grup: Michael Jackson.

Estil musical: Pop Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Don't Stop 'til You Get Enough.
Rock With You.
Billie Jean.
Beat It.
Thriller.
Human Nature.
I Just Can't Stop Loving You.
Bad.
The Way You Make Me Feel.
Dirty Diana.
Smooth Criminal.
Black Or White.
You Are Not Alone.
Earth Song.
Blood On The Dance Floor.
You Rock My World.
Break Of Dawn.
One More Chance.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Indubtablement Michael Jackson és un dels grans compositors de la història de la música, (un altre tema són els seus problemes personals...). Tal com indica el títol, aquest 'Number Ones' conté un recull dels principals hits d'aquest autor. Per tant inclou cançons que formen part de la història: 'Billie Jean', 'Beat It', 'Thriller', 'Bad', 'Black Or White', entre d'altres. A més inclou una nova cançó 'One More Chance'. Cal tenir en compte que el CD que tinc és de la versió internacional del disc, en la versió americana el llistat de cançons no era exactament el mateix. Com a curiositat indicar que es van fer 4 portades diferents d'aquest disc, són 4 postures diferents del Michael Jackson ballant. Resumint, un molt bon disc per a qui no tingui res del Michael Jackson.

Comentaris/Anècdotes: No sóc un gran fan de Michael Jackson però és difícil que una recopilació dels seus grans èxits no agradi a tothom, de fet, el disc 'Thriller' (diuen que el més venut de tota la història) forma part de la banda sonora de la meva infància. Per cert, aquest disc el vaig comprar a Santiago de Chile quan estava de lluna de mel.

Queensrÿche - Empire

2008-08-26T15:54:00.006+02:00

(imatge extreta del blog El Blog del Rock'n'Roll)

Títol: Empire.
Autor/Grup: Queensrÿche.

Estil musical: Progressive Metal.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Best I Can.
The Thin Line.
Jet City Woman.
Della Brown.
Another Rainy Night (Without You).
Empire.
Resistance.
Silent Lucidity.
Hand On Heart.
One And Only.
Anybody Listening?.

Descripció del disc: Amb aquest disc 'Empire' els americans Queensrÿche es van consagrar definitivament com una gran banda de hard rock amb tocs de progressive metal. Venien d'haver tret l''Operation Mindcrime', un altre gran disc, però, al meu entendre, amb aquest 'Empire' encara ho van superar. Realment el disc és brutal, la producció, el so és immillorable... conté grans cançons, des de la balada 'Silent Lucidity' a 'Best I Can', 'Empire', 'Jet City Woman' o l'enigmàtica 'Anybody Listening?'. Un disc amb un so molt ben lligat que el recomano per a tothom, entra molt bé.

Comentaris/Anècdotes: Tot i que crec que Queensrÿche no és una banda de primeríssim ordre, també crec fermament que aquest disc ha d'estar en qualsevol recull del millor progressive metal o, simplificant-ho, de heavy que s'ha fet mai, l'he escoltat moltíssimes vegades.

Theatre Of Tragedy - Musique

2008-08-26T08:27:00.003+02:00

(imatge extreta del blog Satanás Gótico)

Títol: Musique.
Autor/Grup: Theatre Of Tragedy.

Estil musical: Rock Industrial.

Puntuació (de 0 a 10): 6.

Cançons:

Machine.
City Of Light.
Fragment.
Musique.
Commute.
Radio.
Image.
Crash/Concrete.
Retrospect.
Reverie.
Space Age.
The New Man.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Amb aquest disc 'Musique' els noruecs Theatre of Tragedy van canviar de so, fins llavors havien practicat un gothic metal i amb aquest disc mostraven un so més industrial, més electrònic. Aquest canvi va causar disconformitat en part del seus fans i en membres del propi grup, de fet, posteriorment la cantant - Live Kristine - va abandonar el grup per estar en contra d'aquest canvi de so. El disc conté un so clarament de rock industrial amb matisos electrònics i gòtics amb una veu de la Live Kristine que dóna el contrapunt melòdic ideal al so industrial. Tanmateix és un disc difícil d'entrar, com de fet ho són els discos de rock industrial. El disc que tinc és d'una edició limitada en digipak on es proporcina una cançó adicional - 'The new man' - amb un so més rocker. Com a curiositat indicar que la penúltima cançó - 'Space Age' - en el disc apareix titulada en rus, (no he posat aquí el nom original en rus donat que no em permet l'escriptura en l'alfabet ciríl·lic).

Comentaris/Anècdotes: Tot i que la majoria de fans de Theatre of Tragedy no els hi agrada aquest disc, personalment és el que més m'agrada d'aquest grup, és a dir, m'agrada més l'época que realitzaven rock industrial que no pas la del gothic metal, trobo que el contrast entre la suavitat i la melodia de la veu de la Live Kristine amb el so dur, electrònic del rock industrial resulta en una combinació molt interessant.

Bryan Adams - Live!, Live!, Live!

2008-08-25T22:50:00.005+02:00

(imatge extreta del blog Full Albums Archive A-B)

Títol: Live! Live! Live!.
Autor/Grup: Bryan Adams.

Estil musical: Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

She's Only Happy When She's Dancin'.
It's Only Love.
Cuts Like A Knife.
Kids Wanna Rock.
Hearts On Fire.
Take Me Back.
The Best Was Yet To Come.
Heaven.
Heat Of The Night.
Run To You.
One Night Love Affair.
Long Gone.
Summer Of '69.
Somebody.
Walking After Midnight.
I Fought The Law.
Into The Fire.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest 'Live! Live! Live!' és el resultat d'un concert enregistrat a Bèlgica l'any 1988 davant de 50.000 assistents. Conté la versió més rockera de Bryan Adams amb les millors cançons de la seva primera época, bàsicament cançons dels discos 'Reckless' i del 'Cuts Like A Knife': 'She's Only Happy When She's Dancin'', 'Heaven', 'Kids Wanna Rock', 'Cuts Like A Knife', 'The Best Was Yet To Come', entre d'altres. A més també conté la que considero la millor cançó composta per Bryan Adams: 'Summer of '69'. Un bon disc per escoltar a un dels rockers més coneguts del món en el seu màxim apogeu.

Comentaris/Anècdotes: Els millors discos de Bryan Adams els tinc en disc de vinil, per això quan vaig veure aquest 'Live! Live! Live!' en CD a un preu reduït no m'ho vaig pensar dues vegades.

Whitesnake - 1987

2008-08-25T08:49:00.010+02:00

(imatge extreta del blog Heavy Metal Addiction)

Títol: 1987.
Autor/Grup: Whitesnake.

Estil musical: Hard Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Still Of The Night.
Bad Boys.
Give Me All Your Love.
Looking For Love.
Crying In The Rain.
Is This Love.
Straight For The Heart.
Don't Turn Away.
Children Of The Night.
Here I Go Again 87.
You're Gonna Break My Heart Again.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest '1987' (òbviament de l'any 1987) és un dels millors discos de Whitesnake, de fet, només escoltant la primera cançó 'Still Of The Night' ja te n'adones de la qualitat del disc; és una cançó amb clares influències de Led Zeppelin. Altres cançons amb 'canya' són 'Bad Boys' o 'Crying In The Rain'. També destaquen les balades 'Is This Love' o 'Looking For Love'; en part, aquest disc va tenir molt èxit gràcies a la balada 'Is This Love'. Resumint, un bon disc del clàssic hard rock de la dècada dels 80. Per cert, '1987' és el títol per la versió europea, per la versió americana es coneix senzillament com a 'Whitesnake'.

Comentaris/Anècdotes: De seguida que va aparèixer aquest disc me'l vaig comprar, crec que 'Still Of The Night' és una de les millors cançons de hard rock que s'han fet mai. Anys després me'l vaig comprar en CD, aprofitant que ja estava a més bon preu.

Vicente Amigo - Ciudad De Las Ideas

2008-08-24T23:13:00.010+02:00

(imatge extreta del web Domingo Patricio)

Títol: Ciudad De Las Ideas.
Autor/Grup: Vicente Amigo.

Estil musical: Flamenc.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Tres Notas Para Decir Te Quiero.
La Tarde Es Caramelo (Alegrías).
Ojos De La Alhambra.
Compare Manuel (Tangos).
Bolero De Vicente.
Tatá.
Córdoba (Soleá).
Ciudad De Las Ideas.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Tot i que usualment es categoritza la música del Vicente Amigo del tipus flamenc, la veritat és que em costa dir que aquest disc sigui 100% flamenc. Presenta matisos jazzístics, boleros, de tangos, ... però el que sí que és evident és que el so de la guitarra espanyola és omnipresent, al capdevall, és un disc força instrumental on hi participen Khaled, Dieguito El Cigala, Montse Cortés, Pedro Aznar. Aquest va ser el quart disc del Vicente Amigo en solitari i, sense cap mena de dubte, el que més èxit li ha donat fins a l'actualitat, (inclòs un premi Grammy l'any 2000). La primera cançó - 'Tres Notas Para Decir Te Quiero' - es va utilitzar per un anunci de la cervesa San Miguel; no deixeu d'escoltar la darrera cançó, la que dóna nom al disc: 'Ciudad De Las Ideas', espléndida!. Per cert, el seu títol és un homenatge al poeta grec Kavafis, (un poeta que també ha inspirat a d'altres músics, com per exemple Lluís Llach).

Comentaris/Anècdotes: De sempre m'ha agradat molt el so de la guitarra, ja sigui elèctrica, acústica o espanyola. Això fa que m'agradin guitarristes com Joe Satriani o Paco de Lucía, entre d'altres. Aquest disc em va agradar des del primer moment que el vaig sentir per el meravellós so de guitarra del Vicente Amigo; posteriorment es va fer famós per l'anunci de San Miguel i pel premi Grammy. Vaig anar a veure'l en concert a Sitges: va ser un bon concert, llàstima del fred i del tren que trencava l'harmonia. D'altra banda, aquest disc em va servir per introduir-me en el món del flamenc, (te'l recomano si vols endinsar-te en aquest món).

Supertramp - Famous Last Words

2008-08-23T23:12:00.008+02:00

(imatge extreta del blog Novedades & Servicios-Música y Audios)

Títol: Famous Last Words.
Autor/Grup: Supertramp.

Estil musical: Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Crazy.
Put On Your Old Brown Shoes.
It's Raining Again.
Bonnie.
Know Who You Are.
My Kind Of Lady.
C'est Le Bon.
Waiting So Long.
Don't Leave Me Now.

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest disc va significar el vuitè disc de Supertramp i el darrer de Roger Hodgson abans de separar-se del grup, (d'aquí el títol del disc: les últimes paraules famoses...). El disc conté un hit molt conegut: 'It's Raining Again', tanmateix no va tenir tant èxit com l'anterior (el concert 'Paris'). El disc és més intimista que altres discos de Supertramp, no és tant alegre. No obstant, conté algunes cançons molt bones, d'aquelles que a mesura que les vas escoltant t'agraden cada cop més, un exemple és 'C'est Le Bon' o la darrera 'Don't Leave Me Now'. Un disc molt recomanable, especialment perquè no és dels més coneguts.

Comentaris/Anècdotes: Tot i que no és el disc amb més èxit de Supertramp, personalment és el que prefereixo. El piano del Rick Davies està omnipresent i especialment ben tocat en cançons com 'Don't Leave Me Now'. Suposo que també m'agrada perquè va ser un dels primers discos de rock que vaig sentir, el meu germà gran se'l va comprar quan va aparèixer, 1982, i, per tant, el seu so el tinc associat a la meva infància.

Arrakeen - Patchwork

2008-08-22T23:18:00.009+02:00

(imatge extreta del blog Progressivement Vôtre !)

Títol: Patchwork.
Autor/Grup: Arrakeen.

Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

Puntuació (de 0 a 10): 6.

Cançons:

Le Monde Du Quoi.
Différences.
L'ent'aluve.
Folle Marie (Live Version).

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en francès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest 'Patchwork' és el primer disc dels Arrakeen, l'únic grup de rock simfònic d'origen francès que conec. El seu so és molt semblant al de Marillion de la primera época (l'época de Fish). De fet, en la darrera cançó - 'Folle Marie' - hi toca Steve Rothery, guitarrista de Marillion. Les cançons entren molt bé, especialment la primera 'Le Monde Du Quoi', i a més la cantant - Maïko - li dóna un lirisme encara més gran al seu so, s'ha de reconèixer que l'idioma francès és ideal per aquest tipus de música. Molt recomanable per a tots aquells a qui els hi agradi el rock simfònic semblant a Marillion, llàstima que té una durada molt curta. Per cert, tinc entès que actualment aquest disc està descatalogat, és molt difícil trobar-lo en alguna botiga.

Comentaris/Anècdotes: Cada any tenia el costum d'anar a la Fira del Disc que organitzava el Jordi Tardà. Sempre intentava comprar algun grup que no conegúes; va ser així com un any vaig comprar aquest disc a la parada de la botiga Pan y Música, especialistes en rock simfònic, que tenien a la Fira del Disc.

Geoff Tate - Geoff Tate

2008-08-22T17:30:00.009+02:00

(imatge extreta del web Amazon)

Títol: Geoff Tate.
Autor/Grup: Geoff Tate.

Estil musical: Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 6.

Cançons:

Flood.
Forever.
Helpless.
Touch.
Every Move We Make.
This Moment.
In Other Words.
A Passenger.
Off The TV.
Grain Of Faith.
Over Me.

Descripció del disc: Geoff Tate és el cantant de Queensrÿche. Tot i això, la música que ens proporciona en aquest disc no tés res a veure amb el grup Queensrÿche. Aquest disc conté 11 cançons en estudi que les podríem enquadrar senzillament en l'estil 'rock', rock intimista, amb algún toc melancòlic. Destaquen algunes cançons com ara 'Helpless' amb guitarra espanyola, 'Off The TV' o la balada 'In Other Words'.

Comentaris/Anècdotes: Reconec que em va interessar aquest disc per ser del cantant de Queensrÿche, tot i això vaig voler escoltar-lo bé abans de quedar-me'l donat que hi ha discos de Queensrÿche que els trobo horribles, i d'altres que considero que són una obra mestra, (com per exemple l''Empire').

Jean-Michel Jarre - Live

2008-08-22T16:53:00.006+02:00

(imatge extreta del web Rate Your Music)

Títol: Live.
Autor/Grup: Jean-Michel Jarre.

Estil musical: Música Electrònica.

Puntuació (de 0 a 10): 6.

Cançons:

Introduction (Revolutions).
Overture (Industrial Revolution).
Industrial Revolution Part 1-2-3.
Magnetic Fields II.
Oxygene IV.
Computer Week-End.
Revolutions.
London Kid.
Rendez-Vous IV.
Rendez-Vous II.
September.
The Emigrant.

Descripció del disc: Aquest disc conté un concert que va fer a Londres l'any 1989. Inicialment el disc s'anomenava simplement 'Live', (el CD que tinc es diu així), però en el 1996 es va reeditar amb un nom diferent: 'Destination Docklands'. Conté una recopilació de les millors cançons que Jarre havia composat fins llavors, tanmateix, tot i no ser un mal disc, Jarre té millors concerts que aquest.

Comentaris/Anècdotes: Recordo que vaig comprar aquest en una de les Fires del Disc que organitzava el Jordi Tardà. En aquell moment (i ara també) m'agradava la música del Jean-Michel Jarre però acostumava a ser cara, (si més no per un adolescent com jo era en aquell moment). Aquest 'Live' el vaig trobar en una de les parades de la fira a un preu força asequible.

Tears For Fears - Tears Roll Down (Greatest Hits 82 - 92)

2008-08-22T09:22:00.008+02:00

(imatge extreta del blog Ágora de música)

Títol: Tears Roll Down (Greatest Hits 82-92).
Autor/Grup: Tears For Fears.

Estil musical: Pop Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Sowing The Seeds Of Love.
Everybody Wants To Rule The World.
Woman In Chains.
Shout.
Head Over Heels.
Mad World.
Pale Shelter.
I Believe.
Laid So Low (Tears Roll Down).
Mothers Talk.
Change.
Advice For The Young At Heart.

Descripció del disc: El disc és un recull de la millor época d'aquest grup, recull algunes cançons molt conegudes, com per exemple: 'Everybody Wants To Rule The World', 'Woman In Chains' o 'Mad World', entre d'altres. Però si hi ha una canço emblemàtica d'aquest grup és 'Shout', canço que va arribar a ser número 1 a tot el món. Aquest és un bon disc per qui vulgui endinsar-se en aquest grup sense haver de comprar tots els albums en estudi.

Comentaris/Anècdotes: Tot i que la música Pop tradicionalment és una de les que té més èxit, ('Pop' ve de 'Popular'), personalment no és precisament l'estil que més m'agrada. Tot i això Tears For Fears és un grup que m'agrada, tot i no ser el meu grup preferit. Reconec que només la cançó 'Shout' va ser la culpable que comprés aquest disc, després vaig veure que en la resta del disc també hi havia una bona qualitat musical.

Diana Krall - The Girl In The Other Room

2008-08-21T23:29:00.012+02:00

(imatge extreta del blog Sólo música y vídeos)

Títol: The Girl In The Other Room.
Autor/Grup: Diana Krall.

Estil musical: Jazz.

Puntuació (de 0 a 10): 9.

Cançons:

Stop This World
The Girl In The Other Room
Temptation
Almost Blue
I've Changed My Address
Love Me Like A Man
I'm Pulling Through
Black Crow
Narrow Daylight
Abandoned Masquerade
I'm Coming Through
Departure Bay

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Amb aquest disc vaig conéixer la Diana Krall, una dona que canta tant bé com maca és. A més, gràcies a aquest disc vaig començar a endinsar-me en un estil de música que pràcticament no havia escoltat res: el Jazz; tot i això s'ha de reconéixer que el jazz que hi ha en aquest disc es podria considerar pop jazz, un jazz força comercialitzat... però m'agrada!. D'aquest disc destacaria la cançó que dóna nom al disc 'The Girl In The Other Room' i, sobretot, la darrera cançó del disc, 'Departure Bay', una suau però intensa cançó que s'ha d'escoltar a la nit, acompanyat d'un bon licor i amb bona companyia... realment fa que tinguis ganes de més Diana Krall.

Comentaris/Anècdotes: Curiosament vaig conéixer la Diana Krall per un article del José Luis de Vilallonga a El Periódico; m'agradava llegir l'article que hi escrivia (crec que n'escrivia un cada setmana). Recordo que va glossar la figura de la Diana Krall amb autèntica devoció, just al poc temps de sortir aquest disc. Això em va provocar la justa curiositat per comprar-me el disc... després d'escoltar-lo vaig entendre per què tenia tanta devoció per aquesta dona.

Dave Meniketti - On The Blue Side

2008-08-21T13:38:00.008+02:00

(imatge extreta del blog Rock of Ages)

Títol: On The Blue Side.
Autor/Grup: Dave Meniketti.

Estil musical: Rock Blues.

Puntuació (de 0 a 10): 7.

Cançons:

Man's World.
Angel On My Shoulder.
Can't Do Nothin' Right.
Loan Me A Dime.
Until The Next Time.
Just Coastin'.
Bad Feeling.
Say Goodbye.
Parchman Farm.
Take It Like A Man.
Baby Blues.
Mister Blister.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Dave Meniketti és el guitarrista de Yesterday & Today, un grup de rock dur de mitjans dels 80. Amb aquest disc Dave va voler homenatjar el blues, va fer el mateix que havia fet el Gary Moore amb el seu 'Still Got The Blues'. És un disc de rock blues més dur que l''Still Got The Blues' i amb solos de guitarrita boníssims, com per exemple el de la cançó 'Loan Me A Dime'.

Comentaris/Anècdotes: Mai he entès per quin motiu el grup Yesterday & Today mai va tenir l'èxit que es merexien, tenint en compte els bons discos que van realitzar. Sempre qualsevol disc relacionat amb aquest grup m'han interessat, aquest 'On The Blue Side' va significar mantenir l'idil·li amb l'entorn de Yesterday & Today.

Lenny Kravitz - Let Love Rule

2008-08-21T10:56:00.009+02:00

(imatge extreta del blog Lenny Kravitz)

Títol: Let Love Rule.
Autor/Grup: Lenny Kravitz.

Estil musical: Funk Rock.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Sittin’ On Top Of The World
Let Love Rule
Freedom Train
My Precious Love
I Built This Garden For Us
Fear
Does Anybody Out There Even Care
Mr. Cab Driver
Rosemary
Be
Blues For Sister Someone
Empty Hands
Flower Child

Format: CD.
Versions: No.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest és el primer disc de Lenny Kravitz i, segons el meu parer, potser el millor. En ell hi trobaràs un Lenny Kravitz molt intimista, força acústic i amb tocs de melangia. Algunes de les cançons que conté són molt bones: 'Let Love Rule', 'Be', 'My Precious Love' o 'I Build This Garden For Us', entre d'altres. Més endavant va fer discos amb més 'canya' com ara 'Are You Gonna Go My Way' que li van significar l'èxit massiu.

Comentaris/Anècdotes: Ja des d'aquest primer disc sempre m'ha agradat Lenny Kravitz, no obstant els darrers discos els he trobat força fluixos. Recordo el meu primer (crec que era el primer) estiu fent de monitor de nens petits de colònies a la casa La Comtessa de Sant Hilari Sacalm, sovint per les nits escoltava el cassette oficial d'aquesta música mentre preparava les activitats del dia següent.

Gary Moore - Still Got The Blues

2008-08-21T08:25:00.021+02:00

(imatge extreta del blog The Old Rock)

Títol: Still Got The Blues.
Autor/Grup: Gary Moore.

Estil musical: Rock Blues.

Puntuació (de 0 a 10): 8.

Cançons:

Moving On.
Oh Pretty Woman.
Walking by Myself.
Still Got the Blues.
Texas Strut.
Too Tired.
King of the Blues.
As the Years Go Passing By.
Mignight Blues.
That Kind of Woman.
All Your Love.
Stop Messin' Around.

Format: CD.
Versions: Sí.
Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
Enllaç a l'article del Brou Casolà.

Descripció del disc: Aquest disc va significar l'èxit massiu del Gary Moore després d'estar en grups com ara Thin Lizzy. Va deixar una mica de banda la seva faceta de guitar hero per endinsar-se en un terreny més simfònic, més melangiós com és el blues. Un disc molt recomanable d'escoltar.

Comentaris/Anècdotes: Aquest va ser el primer compact disc que em vaig comprar, per això li tinc un especial 'carinyo'.

Llegenda

2008-08-21T00:27:00.004+02:00

En tots els posts (en aquest blog, i donada la seva utilitat, es podria parlar de fitxa enlloc de post), hi trobareu la següent informació:

La imatge de la portada del disc, (si obtinc la imatge d'un lloc web, indicaré d'on ho he tret).
El títol del disc.
L'autor o grup que n'és l'autor.
L'estil musical que millor defineix aquest disc. Cal tenir en compte que és el tipus de música del disc, no de l'autor ja que aquest pot haver realitzat discos de diferent registre musical. D'altra banda això de l'estil musical és molt subjectiu, aquí indicaré l'estil que, sota el meu parer, és el més adequat... però tot és opinable!.
La puntuació de 0 (horrible) a 10 (obra mestra) que li donc al disc en funció de diferents factors tot i que, com és obvi, el factor determinat és la qualitat de la música que conté. Aquesta dada també és molt subjectiva... No obstant, ja us avanço que difícilment trobareu alguna puntuació per sota de 5 (aprovat), m'agrada molt la música i m'agrada encara més la música que he comprat, per tant, és difícil que doni puntuacions baixes. D'altra banda comentar que amb el pas del temps és possible que una puntuació es modifiqui, si els meus gustos canvien, encara que sigui lleument, també és lògic que variï la puntuació.
Llistat de cançons que té el disc. Detallo les cançons que té el disc per si en algun moment haig de cercar una cançó amb el cercador intern si desconec en quin disc està.
Indico el format (o formats) en que ho tinc comprat: bàsicament en compact disc (CD), però també en maxi compact disc (MaxiCD), en vinil (LP), entre d'altres.
Conté versions?. Sempre m'han agradat molt les cançons tocades per grups que no en són els autors, especialment quan l'adapten als seus estils. Per aquest motiu indico si el disc conté cançons que són versions de les cançons originals. A més, també ho indico en l'etiquetatge de la fitxa, d'aquesta manera cercar tots els discos que tinguin versions serà tan fàcil com fer click a l'etiqueta 'versions'.
Us poso un enllaç a la Viquipèdia per si voleu ampliar la informació del disc, si no existís la informació del disc us enllaçaria amb la informació del seu autor. En cas d'existir, us enllaçaré amb la versió en català, altrament us donaré la versió en anglès.
En el meu blog professional - el Brou Casolà - sempre acabo cada post indicant quina música estava escoltant quan estava redactant-lo. Com a curiositat, us donaré un enllaç al post que vaig redactar mentre estava escoltant el disc.
En la descripció del disc us faré cinc cèntims del disc.
I per acabar, us indicaré algun comentari addicional, alguna anècdota personal relacionada amb el disc, sempre que n'hi hagi alguna, és clar.

Espero que amb aquestes indicacions et sigui més fàcil entendre la informació de cada fitxa (post).

Inventari?

2008-08-20T23:07:00.004+02:00

L'objectiu d'aquest blog és inventariar (d'aquí el nom) tota la música que tinc.

Sóc conscient que el més apropiat seria una base de dades per poder-hi introduir tota la informació però no conec cap web on ho pugui fer, si en coneixeu alguna, estaré encantat que em digueu la seva URL.

Per tant, i com a 'solució de plan B' he pensat que podria utilitzar un blog per a tal finalitat.

En el fons només vull saber exactament quina música tinc, i amb un blog i un cercador intern en tinc prou.

A més, amb un blog podré fer públic el llistat de música que tinc, tot i que reitero que l'únic destinatari previst sóc jo mateix.

Utilitzar un blog (de blogger) també té l'avantatge de ser una eina que ja conec gràcies al fet que ja disposo de dos blogs més: el Brou Casolà (un blog dels meus temes professionals, bàsicament web 2.0 i administració electrònica), i la seva versió en castellà: Caldo Casero.

Encara que aquest blog estigui pensat per mi, ets ben lliure de visitar-lo i de fer tots els comentaris que vulguis.

D'altra banda cal deixar ben clar que en aquest blog no trobareu mai un enllaç per descarregar-vos música ilegalment. Tot i que no crec en les maneres d'actuar de la Societat General d'Autors i Editors tampoc crec en la música gratuïta, la música és fruit del treball del seu autor i d'això ha de viure, per tant, cal pagar quelcom per la feina que fa algú, (un altre tema és quina quantitat s'ha de pagar...).

Aquest és un dels motius que fan que mai hagi descarregat ilegalment cap cançó. Un altre dels motius és el fet que, per mi, una obra musical no és només la música sinó també el seu embolcall, (com està presentat, el llibret que l'acompanya, si és un edició especial), i la història personal que hi ha al darrera (on el vaig comprar, qui me'l va recomanar, en quin moment emocional em trobava).

Gràcies per la teva visita.