skip to main |
skip to sidebar
- Títol: On With The Show.
- Autor/Grup: The Muggs.
- Estil musical: Hard Rock (a l'estil anys 70).
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Motown Blues.
- Slow Curve.
- Just Another Fool.
- All Around You.
- On With The Show.
- Somewhere Down The Line.
- Curbside Constellation Blues.
- Down Below.
- Never Know Why.
- Get It On.
- Motown Blues (reprise).
- Descripció del disc: Aquest és el segon disc dels The Muggs (actualment en tenen tres). Aquest és un grup de música Detroit que realitzen una música molt dels anys setanta, de fet, escoltar-los és com transportar-se a aquella dècada i escoltar grups mítics com els Led Zeppelin entre d'altres. A més, el so és molt directe, amb una bona producció que reforça encara més la nitidesa i cruesa del so, especialment la guitarra de Danny Methric. El disc comença i acaba amb la mateixa cançó, 'Motown Blues' que serveix d'introducció/finalització del disc; de la resta del disc destacar la gran balada molt bluessera: 'Curbside Constellation Blues', excel·lent!; 'Slow Curve' és la segona cançó, desprèn molta energia, m'encanta l'inici de la cançó... 'Down Below' és, potser, la que presenta un so més semblant a Led Zeppelin; també cal destacar 'Get It On' pur rock 'n' roll amb una base instrumental brutal!; el llarg mig temps 'Never Know Why'... Resumint: és un molt bon disc del hard rock que es feia en els anys 70, és el típic disc que quan l'escoltes la primera vegada t'agrada... però a mesura que el vas escoltant et va seduint cada cop més, imprescindible!
- Comentaris/Anècdotes: Com la immensa majoria de discos que m'he comprat els darrers anys, és fruit de la recomanació de l'Andrés de la botiga Disc K7. A part d'explicar-me què em trobaria en aquest disc, també em va explicar un anècdota sobre aquest grup. L'any passat van venir a tocar aquí... justament quan hi va haver tots aquells problemes aèries derivats de la cendra d'un volcà islandès. El resultat fou que els membres d'aquest grup es quedéssin uns dies a casa de l'Andrés esperant poder reempendre el seu viatge.
- Títol: The Magic Of Boney M..
- Autor/Grup: Boney M..
- Estil musical: Música Disco.
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Daddy Cool.
- Sunny.
- Rivers Of Babylon.
- El Lute.
- No Woman No Cry.
- Hooray! Hooray! It's A Holi-Holiday.
- Rasputin.
- Painter Man.
- Belfast.
- Brown Girl In The Ring.
- Kalimba De Luna.
- Happy Song.
- Still I'm Sad.
- Mary's Boy Child / Oh My Lord.
- Baby Do You Wanna Bump?.
- Felicidad.
- Gotta Go Home.
- Ma Baker.
- Sunny - Remix by Mousse T.
- A Moment Of Love.
- Descripció del disc: Avui s'ha mort Bobby Farrell el cantant del grup Boney M., molt conegut pels seus balls a dalt de l'escenari i pel seu pentinat. Boney M. va revolucionar l'escena de la música en els anys 70 amb una música disco molt encomanadíssima, amb uns excel·lents corus impossible d'escoltar i no moure's, i això que, encara que sembli el contrari, algunes de les seves cançons contenien lletres "amb missatge". Qualsevol recull de la història de la música disco (i, de fet, de la música en general) ha de contenir un apartat d'aquest grup que es va fer famós per cançons com 'Daddy Cool', 'Sunny', 'Rivers Of Babylon', 'Rasputin', 'Brown Girl In The Ring', 'Gotta Go Home' o 'Ma Baker', entre d'altres. Aquest CD inclou tots aquests èxits, per tant, és un molt bon disc per qui vulgui recordar la música de Boney M. (Per ser exactes, moltes cançons no són d'ells, el seu mèrit va ser fer-les famoses, un exemple és 'Sunny', és de Bobby Hebb que, curiosament, també fa poc que s'ha mort).
- Comentaris/Anècdotes: Aquest disc me'l vaig comprar després de trobar-lo d'oferta en la botiga Gong Discos de Les Glòries, pel que conté i pel que em va costar, vaig fer una molt bona compra.
- Títol: Kiss Of Life.
- Autor/Grup: Vega.
- Estil musical: Hard Rock.
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Into The Wild.
- Kiss Of Life.
- One Of A Kind.
- Staring At The Sun.
- Too Young For Wings.
- A.N. Other.
- Headlights.
- Hearts Of Glass.
- Stay With Me.
- Wonderland.
- What It Takes.
- SOS.
- Format: CD.
- Versions: No.
- No he trobat cap enllaç a la Vikipèdia amb informació d'aquest grup.
- Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.
- Descripció del disc: Vega és un nou grup de música que fa un Hard Rock clàssic dels 80; escoltar-lo és com transportar-se als inicis de grups com Journey, Bon Jovi o Def Leppard abans que fossin coneguts massivament. Com us deia, Vega és un grup que presenta un so clàssic de Hard Rock melòdic (precursor del rock simfònic) acompanyat amb uns sintetitzadors que feia molt temps que no els escoltava (em recorda al mític so de sintetitzadors de Van Halen). El disc entra bé, tot i que no té cap hit que de ben segur que l'ajudaria a ser més popular... la meva crítica de les cançons és la següent: la inicial 'Into The Wild' on es deixa clar la presència dels sintetitzadors i la bona veu del cantant Nick Workman; 'Kiss Of Life' és la que dóna nom el disc, tot i que personalment no la considero de les millors (ni de les pitjors :); 'One Of A Kind' és d'aquelles cançons 'especials' que cada cop que l'escoltes hi descobreixes nous detalls; a 'Staring At The Sun' hi destaca el so dels sintetitzadors i, un altre cop, la veu del cantant; tot disc de Hard Rock ha de tenir alguna balada, aquest és el cas de 'Too Young For Wings', en aquest cas, sense res d'especial, correcte; l'inici 'Another' em recorda els primers compassos de 'Runaway', (el primer hit de Bon Jovi), clarament és una de les millors cançons del disc; en canvi, 'Headlights' és una de les cançons més fluixes; 'Hearts Of Glass' és potser la cançó més simfònica de totes, té molta força i un alt ritme, a més és força 'pegadiza', hauria estat una bona candidata per ser la inicial del disc, de les millors!; 'Stay With Me' és força rockera, amb un clar predomini de la guitarra de Tom Martin, em recorda molt al so de Journey; 'Wonderland' és una altre bon exemple de bona cançó amb regust simfònic; 'What It Takes' és força fluixa, aporta poc; 'SOS' és la cançó més pop de tot el disc, amb una base rítmica no gaire habitual en els grups de Hard Rock. Resumint, un molt bon disc de Hard Rock melòdic, caldrà fer un seguiment d'aquest grup...
- Comentaris/Anècdotes: Aquest disc (i el de debut de Grace Potter & The Noctumbals) me'l van regalar per Nadal. Es dóna la circumstància que estan tant protegits contra les còpies il·legals que m'és impossible escoltar-los des del meu portàtil... un exemple més que en aquesta lluita contra les còpies il·legals s'ha perdut el sentit comú des de ja fa massa temps :(
- Títol: Black Tiger.
- Autor/Grup: Yesterday & Today.
- Estil musical: Hard Rock.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- From The Moon.
- Open Fire.
- Don't Wanna Lose.
- Hell Or High Water.
- Forever.
- Black Tiger.
- Barroom Boogie.
- My Way Or The Highway.
- Winds Of Change.
- Descripció del disc: Tal com us vaig comentar quan vaig inventariar aquest recull, els Yesterday & Today és un d'aquells grups maleïts, aquells grups que no han tingut l'èxit esperat, tot i crear boníssimes cançons, autèntics hits de la història de l'estil hard rock dels 80. Aquest 'Black Tiger' va significar el quart disc del grup i la seva consagració després de l'agradable sorpresa de l'anterior disc ('Earthshaker') que contenia brutals cançons com 'Squeeze', 'Rescue Me' o 'I Believe In You'. Aquest 'Black Tiger' és un molt bon disc de Hard Rock amb, com és habitual en aquest cas, un so de guitarra excel·lent i una base rítmica molt pronunciada. Destaca la cançó instrumental introductòria del disc 'From The Moon' i la següent 'Open Fire', tot un clàssic del grup que anys després proporcionaria el nom d'un disc en directe. 'Forever' és un altre dels hits del grup amb, i perdoneu que em reiteri, un Dave Meniketti amb estat de joia. 'Black Tiger' té un inici molt original que captiva, un altre hit. 'Barroom Boogie' té un riff de guitarra que t'enganxa molt ràpidament, dur, ideal per a ser escoltada en directe, una cançó que no falta mai en els seus reculls. El disc acaba amb un altre dels èxits del grup: 'Winds Of Change', una cançó que comença amb guitarres acústiques però que també alterna sons més durs, excel·lent. Resumint: un dels millors discos d'aquest grup, segurament el millor, i una bona ocasió per escoltar autèntic Hard Rock dels 80.
- Comentaris/Anècdotes: Fa poc més d'un mes va nèixer el meu tercer fill, en plena baixa paternal, i quan ja ens havíem 'situat' a la 'normalitat' vaig visitar la meva botiga de referència en qüestions de música: Disc K7. A l'aparador vaig veure aquesta reedició del 2008 del 'Black Tiger', no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, també hi havia un altre disc dels Yesterday & Today, el 'Mean Streak' que espero inventariar-lo en breu.
- Títol: Pyromania.
- Autor/Grup: Def Leppard.
- Estil musical: Hard Rock.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Rock rock (Till You Drop).
- Photograph.
- Stagefright.
- Too Late For Love.
- Die Hard The Hunter.
- Foolin'.
- Rock Of Ages.
- Comin' Under Fire.
- Action! Not Words.
- Billy's Got A Gun.
- Descripció del disc: Def Leppard és un dels meus grups favorits, els he escoltat moltíssim, especialment els seus discos de la dècada dels 80, feien un rock dur que 'entrava fàcilment' (sobretot a mesura que anaven treient nous discos). Són de Sheffield, Anglaterra, i, per tant, estan agrupats en el creatiu corrent del British Metal dels 80 (tot i que ells mai s'han autodefinit com a Metal). Després del seu prometedor disc de debut - 'On Through The Night' - i del boníssim 'High 'N' Dry' va venir la consagració, i l'èxit mundial definitiu, amb aquest 'Pyromania', de fet, va ser el segon disc més venut a tot el món en aquell 1983, només superat pel mític 'Thriller' de Michael Jackson. Com a curiositat comentar que l'enregistrament d'aquest disc va començar amb Pete Willis com a guitarrista, (de fet, el so de guitarra que apareix a la majoria de cançons és seu), però a la meitat de la gravació aquest va ser substituït per estar sempre borratxo, va ser substituït per Phil Collen. El disc comença amb 'Rock, Rock, (Till You Drop)' una cançó amb molta energia, dura, ideal per començar un concert; 'Photograph' va ser un dels hits més coneguts d'aquest disc; 'Stagefright' torna a ser una cançó dura que simula ser enregistrada en directe; 'Too Late For Love' és una de les balades més conegudes del grup; 'Die Hard The Hunter' és un mig-temps previ a 'Foolin'' un altre dels hits més coneguts d'aquest grup; 'Rock Of Ages' és tot un himne molt cantat en directe especialment quan diu "What do you want? What do you want? I want Rock 'n' Roll, Alright! Long live Rock 'n' Roll"; 'Comin' Under Fire' és potser la cançó més fluixa del disc (potser hauria de dir la cançó menys bona); 'Action Not Words' i 'Billy's Got A Gun' són dues grans cançons per acabar el disc. Resumint: un gran disc que apareix al llistat dels millors discos dels anys 80.
- Comentaris/Anècdotes: Vaig conèixer Def Leppard quan van treure el disc 'Hysteria', és a dir, el següent disc després d'aquest 'Pyromania'. De seguida em van agradar tant que vaig comprar-me els seus anterior discos, entre ells, aquest.
- Títol: Mouse.
- Autor/Grup: Aragon.
- Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- The Dark.
- A Private Matter.
- The Sweet Unknown.
- The Gate.
- End Of The Line (Part 1).
- End Of The Line (Part 2).
- Next Please.
- Untying The Knot (Part 1).
- Untying The Knot (Part 2).
- Untying The Knot (Part 3).
- Cold In A Warm Place.
- The Gathering.
- Under The Eye.
- In Deepest Sympathy.
- Burning Off.
- A Room And One Door.
- Shocked.
- The Gauntlet.
- The Sheer Joy Of Creation.
- The Waiting Room.
- At The Mercy Of Lions.
- Waiting For The Big One (Part 1).
- Waiting For The Big One (Part 2).
- At Heaven's Gate.
- Hello God.
- Brave New World.
- The Stage Door.
- The Switch.
- The Cross.
- Auld Lang Syne.
- Format: CD.
- Versions: No.
- No he trobat cap enllaç a la Vikipèdia amb informació d'aquest grup.
- Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.
- Descripció del disc: Aragon és un grup de música simfònica (també coneguda com progressiva) d'Austràlia, (per tant, no té res a veure amb la comunitat autònoma del mateix nom de l'Espanya). Després de la primera onada de grups simfònics (Pink Floyd, Yes, Genesis, etc) va venir una segona onada on encara es reforçava més el lirisme, un so més suau - però quan cal enèrgic - amb molta presència dels teclats, és una onada liderada per grups com Marillion, Pendragon, Arena, etc. Aquests grups també tenen com a tret distintiu la seva búsqueda en la imaginació dels móns fantasiosos d'escriptors com J. R. R. Tolkien, de fet, el nom del grup prové del personatge Àragorn d'El Senyor dels Anells, [aquesta és una de les moltes similituds que té aquest grup amb Marillion (el nom d'aquesta altra banda també prové d'un llibre de Tolkien: El Silmaríl·lion)]. Musicalment parlant aquest disc és una gran obra conceptual que va començar amb l'anterior 'The Meeting' i va finalitzar amb aquest 'Mouse' del qual n'hi ha dues versions, una senzilla i l'altre doble. És un disc que, com a qualsevol obra conceptual, no té massa sentit escoltar les cançons per separat, de fet, és com si només n'hi hagués una de sola. En ell hi trobaràs una història basada en les emocions de la vida amb un so molt ben produït, ben lligat i molt ben estructurat. A més està complementat amb efectes sonors com el so d'una màquina d'escriure, sons industrials, el so d'un home tossint, etc. Resumint, un molt bon exemple de rock simfònic dels anys 90 proper al so de Marillion (tot i que molt poc conegut).
- Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, cap el 1995, escoltava molta música simfònica, per tant, és lògic que cerqués grups d'aquest estil musical que, per aquella època, eren desconeguts per mi, un d'ells fou Aragon, un altre Arrakeen.
- Vols fer-ne un tast?: No he trobat cap lloc (legal) on poder escoltar aquest disc,ni que sigui parcialment, :(
- Títol: Non Stop Rock'n'Roll.
- Autor/Grup: Wig Wam.
- Estil musical: Glam Metal.
- Puntuació (de 0 a 10): 6.
- Do Ya Wanna Taste It.
- Walls Come Down.
- Wild One.
- C'mon Everybody.
- Man In the Moon.
- Still I'm Burning.
- All You Wanted.
- Non Stop Rock And Roll.
- From Here.
- Rocket Through My Heart.
- Chasing Rainbows.
- Gotta Get It On.
- Descripció del disc: Wig Wam és un grup d'origen noruec que es va donar a conèixer a nivell internacional per la seva participació en el festival d'Eurovisió de l'any 2005, foren el preludi de l'èxit dels finesos Lordi en la competició de l'any següent. Aquest 'Non Stop Rock'n'Roll' és un clar exemple de glam rock (només cal veure les fotos del grup ;-) amb unes cançons que si bé no destaquen excessivament sí que són una bona mostra d'aquest estil musical. Destacar la cançó que dóna nom al disc 'Non Stop Rock And Roll', tot un himne; la inicial 'Do Ya Wanna Taste It', també molt 'pegadiza'; 'Walls Come Down' i 'C'mon Everybody' on hi destaca el so de la guitarra; a 'Still I'm Burning' presenten un so típic de grups heavy escandinaus; tampoc ens podem oblidar de 'Chasing Rainbows' una de les millors cançons del disc. En resum, un molt bon disc del més típic glam rock que va triomfar en els finals dels 80, principis dels 90.
- Comentaris/Anècdotes: El mateix dia que em vaig comprar el darrer disc del Tom Petty també em vaig comprar aquest altre. Reconec que no tenen res a veure... de fet, la veritat és que anava a buscar més aquest estil que no pas el del Tom Petty, em venia de gust reviure el rock dur de finals dels 80, principis del 90 però sent nou, aquest és un bon exemple!.
- Títol: Mojo.
- Autor/Grup: Tom Petty And The Heartbreakers.
- Estil musical: Rock + Rock Blues.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Jefferson Jericho Blues.
- First Flash Of Freedom.
- Running Man's Bible.
- The Trip To Pirate's Cove.
- Candy.
- No Reason To Cry.
- I Should Have Known It.
- U.S. 41.
- Takin' My Time.
- Let Yourself Go.
- Don't Pull Me Over.
- Lover's Touch.
- High In The Morning.
- Something Good Coming.
- Good Enough.
- Descripció del disc: Reconec que el disc Mudcrutch em va marcar bastant, des de llavors que veig al Tom Petty d'una manera diferent. I haig de reconèixer que aquest Mojo és un gran disc de rock / blues amb influències del folk. Per tant, és un disc on Tom Petty recupera el so més rocker i abandona - si més no temporalment - la seva faceta més "ensucrada" que, personalment, no m'agrada gaire. Aquest Mojo és un disc que desprèn qualitat pels quatre costats: és un molt bon exemple de què pot sortir d'excel·lents músics. A més, la producció també és molt bona, ressalta encara més la bona feina de cada músic, especialment el so de guitarra del Mike Campbell, impressionant!. A més, és un disc que també recorda a d'altres grups: 'Jefferson Jericho Blues' em recorda als inicis del Bob Dylan, 'First Flash Of Freedom' té detalls folk que em recorden al Neil Young, 'Running Man's Bible' em transporta al so Dire Straits, 'Takin' My Time' als Chicago, fins i tot s'atreveix a fer una cançó a mig camí del reggae. Sobretot no us perdeu la darrera cançó 'Good Enough', cal escoltar-la bé, amb tranquilitat, per copsar que el so de la guitarra és brutal!. Resumint: un molt bon disc que, com és preceptiu, va guanyant a mesura que el vas escoltant.
- Comentaris/Anècdotes: La setmana passada vaig anar a la botiga Disc K7, feia molt temps que no hi anava i, a més, aquell dia havia rebut molt bones notícies laborals. Tot plegat va provocar que estigués predisposat a comprar música... Per això li vaig dir a la Rosa del Disc K7 que em recomanés nous discos, un d'ells va ser aquest Mojo, gran recomanació!.
- Títol: Ojo De Culebra.
- Autor/Grup: Lila Downs.
- Estil musical: Mestissatge entre música tradicional mexicana i rock americà (entre d'altres estils).
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Ojo De Culebra.
- Perro Negro.
- Little Man.
- Tierra De Luz.
- Justicia.
- Black Magic Woman.
- Skeleton.
- Yo Envidio Al Viento.
- Taco De Palabras.
- Minimum Wage.
- I Would Never.
- Los Pollos.
- Silent Thunder.
- Descripció del disc: Lila Downs és una cantant mexicana que es va criar entre la cultura mexicana (la de la seva mare) i la cultura nord-americana (la del seu pare), a més, està casada amb Paul Cohen, un saxofonista nord-americà. La seva música és una barreja de molts estils, des de l'estil més tradicional de la música mexicana (incloent les "Rancheras") fins al rock més clàssic o el blues, amb una veu amb molt caràcter i amb un fort missatge reivindicatiu; de fet, és una compositora molt difícil de classificar estilísticament. Aquest 'Ojo De Culebra' (que en la versió americana li van posar el nom de 'Shake Away'), conté moltes col·laboracions (Mercedes Sosa, Enrique Bunbury, La Mari de Chambao, etc). El resultat és un disc amb un so molt fresc, amb la veu molt personal de la Lila Downs, amb una barreja de cançons en castellà i en anglès, amb molt bones versions, entre elles el 'Black Magic Woman' de Peter Green (però immortalitzada per Santana); i el 'I Envy The Wind' ('Yo Envidio Al Viento') de Lucinda Williams. Del disc destaco les cançons: 'Ojo De Culebra', 'Little Man', amb una potent secció de vent; 'Tierra De Luz', amb records a un bolero; la molt especial versió de 'Black Magic Woman'; 'Yo Envidio Al Viento' pel seu lirisme; 'Taco De Palabras' i 'Los Pollos' per la seva frescor... Però, per sobre de tot, cal destacar la cançó 'Justicia', pels seus canvis de ritme, per tenir una tornada que s'enganxa, per la compenetració amb Bunbury i, especialment, per la seva lletra (ideal per algunes accions que estan passant darrerament en la justícia espanyola :(.
- Comentaris/Anècdotes: Reconec que aquest disc no l'hauria comprat mai, ni per la portada, ni per la cantant (que la desconeixia per complert), ni per l'estil musical (no acostumo a comprar gaire música en castellà, especialment si no és d'Espanya. Quan vaig tornar del Tecnimap, vaig decidir fer-me un auto-regal: vaig decidir comprar-me música... però volia que fos de grups/estils que fossin nous per mi. Entre d'altres discos, l'Andrés del Disc K7 em va recomanar aquest disc de la Lila Downs... com sempre, ho va encertar!.
- Vols fer-ne un tast?: A Spotify pots escoltar tot el disc.
- Títol: Come And Get It.
- Autor/Grup: Eli 'Paperboy' Reed.
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Youn Girl.
- Name Calling.
- Help Me.
- Just Like Me.
- Come And Get It.
- Pick A Number.
- I Found You Out.
- Tell Me What I Wanna Hear.
- Time Will Tell.
- You Can Run On.
- Pick Your Battles.
- Explosion.
- Descripció del disc: En l'anterior disc ('Roll With You') us vaig comentar que aquest músic - de Boston - era tota una agradable sorpresa en el món del soul, el definia com una barreja entre James Brown, Sam Cooke i Otis Redding. Doncs en aquest nou disc es consagra com un dels nous referents del soul (amb tocs de funk), segueix mostrant una veu prodigiosa i està molt ben acompanyat; el resultat és un so que no presenta cap esquerda, tot està molt ben conjuntat, té una bona producció i el so és excel·lent. Tanmateix crec que en aquest 'Come And Get It' s'ha perdut 'mala llet', podríem dir que ha perdut la part de James Brown i, en canvi, ha guanyat aspectes de Jackson 5. L'excepció és la darrera cançó 'Explosion', una cançó al més pur estil James Brown amb, tal com indica el seu nom, una explosió d'energia. També convé destacar la moguda 'You Can Run On' amb uns excel·lents chorus; la que dóna nom al disc 'Come And Get It' que em recorda als Jackson 5; la 'Tell Me What I Wanna Hear' on demostra que sap treure molts registres de la seva veu; o la lenta 'Time Will Tell'. La veritat és que tot el disc és un molt bon disc... però jo li trobo a faltar el punt de nervi, d'energia desbocada que presentava en el disc anterior.
- Comentaris/Anècdotes: Aquest 'Come And Get It' és el primer disc que primer he escoltat a Spotify abans de comprar-me'l. Aquesta situació no és gens habitual ja que a Spotify acostumo a escoltar el que ja tinc, és a dir, no em serveix per descobrir nous grups, nous estils... però sí que em pot servir per descobrir nous discos de gent que ja conec, com és el cas de Eli 'Paperboy' Reed (descobert, com és habitual en el meu cas, per la gent del botiga Disc K7 de Granollers).
- Vols fer-ne un tast?: A Spotify pots escoltar tot el disc.
