dimarts, 30 de desembre del 2008

Jethro Tull - Thick As A Brick

(imatge extreta del blog Soy del Montón)
  • Títol: Thick As A Brick.
  • Autor/Grup: Jethro Tull.
  • Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
  • Puntuació (de 0 a 10): 7.
  • Cançons:
    1. Thick As A Brick (Part I).
    2. Thick As A Brick (Part II).
  • Descripció del disc: Aquest és un clar exemple de rock simfònic. 'Thick As A Brick' és un disc de dues cançons degut a les limitacions dels discos de vinil, és a dir, si s'edités actualment tindria una sola cançó d'uns tres quarts d'hora. Tot el disc és una història, la història de Gerald Bostock, àlies Little Milton, que va guanyar un concurs de poesia i que posteriorment va ser desqualificat (per utilitzar 'paraules d'adults'). En aquest disc, a diferència de la majoria de discos de Jethro Tull, no predomina tant la flauta d'Ian Anderson sinó que es noten molt més els sintetitzadors i els orgues, ressaltant encara més la simfonia del disc. És un disc conceptual que cal escoltar amb tranquilitat i des del principi fins al final, és, doncs, un disc que costa d'entrar, però que a mesura que el vas escoltant vas trobant nous matisos que fa que t'enganxi cada cop més, per tant, s'ha d'escoltar amb paciència, només així es pot descobrir totalment aquesta joia musical.
  • Comentaris/Anècdotes: Jetro Tull és un dels meus grups preferits, la majoria dels seus discos els tinc en vinil, de fet, aquest 'Thick As A Brick' el tinc en vinil i en CD. En la versió en vinil aquest disc es presentava com un diari: el 'St. Cleve Chronicle & Linwell Advertiser', amb diferents fulles plenes de notícies, passatemps, ... és a dir, un autèntic diari, llàstima que en la versió en CD només s'inclogués la portada del diari.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Jellyfish - Bellybutton

(imatge extreta del blog PowerPop Overdose)
  • Títol: Bellybutton.
  • Autor/Grup: Jellyfish.
  • Estil musical: Pop Rock (Power Pop)
  • Puntuació (de 0 a 10): 9.
  • Cançons:
    1. The Man I Used To Be.
    2. That Is Why.
    3. The King Is Half Undressed.
    4. I Wanna Stay Home.
    5. She Still Loves Him.
    6. All I Want Is Everything.
    7. Now She Knows She's Wrong.
    8. Bed Spring Kiss.
    9. Baby's Coming Back.
    10. Calling Sarah.
  • Descripció del disc: Aquest 'Bellybutton' va ser el primer disc del grup Jellyfish. Tot i que no va tenir l'èxit esperat, (probablement per la poca publicitat que se'n va fer), aquest disc va aportar aire fresc a la música pop, de fet és un dels discos que més s'identifiquen amb l'estil Power Pop. Tot el disc està ple de 'records' d'altres grups: The Beatles, Cheap Trick, The Who, etcètera; de fet, Jellyfish actualment està considerat com un grup de culte i costa força trobar els seus discos a les botigues de música. D'aquest 'Bellybutton' cal destacar 'The Man I Used To Be' una cançó amb bastant canvis de ritme, una mica melancòlica, (només escoltant aquesta cançó ja en vaig tenir prou per veure que aquest disc m'encantaria), 'That Is Why' una cançó de mig temps, molt més alegre i més 'pegadiza', 'The King Is Half Undressed' que podria ser dels Who, 'She Still Loves Him' també de mig temps amb un inici que no té res a veure amb la resta de la cançó, 'All I Want Is Everything' molt més ràpida i dura, de tall Cheap Trick, 'Now She Knows She's Wrong' un altre mig temps, alegre, desenfadat, típic de Jellyfish. Però la millor cançó del disc (i del grup), sense cap mena de dubte, és 'Baby's Coming Back' un autèntic hit que identifica el so del grup. Resumint: un molt bon disc per a tothom a qui li agradi un pop rock alegre, desenfadat, directe. Molt recomanable!.
  • Comentaris/Anècdotes: Aquest és un exemple de disc que no hauria comprat si no fos per la recomanació del meu cosí Xavi, (responsable de la botiga Disc K7 de Granollers quan va sortir aquest disc, el 1990). De seguida em va agradar molt el so de Jellyfish, de fet, quan van treure el segon disc - 'Spilt Milk' - me'l vaig comprar sense ni escoltar-lo. Llàstima que el grup va desaparèixer tot seguit. No obstant, segueixo sent un admirador d'aquest grup... fins al punt que la meva primera aportació a la Vikipèdia va ser aquest article sobre Jellyfish.

dimarts, 16 de desembre del 2008

The Kinks - The Ultimate Collection

(imatge extreta del blog El Rockerio!)
  • Títol: The Ultimate Collection.
  • Autor/Grup: The Kinks.
  • Estil musical: Rock.
  • Puntuació (de 0 a 10): 8.
  • Cançons (primer disc):
    1. You Really Got Me.
    2. All Day And All Of The Night.
    3. Tired Of Waiting For You.
    4. Everybody's Gonna Be Happy.
    5. Set Me Free.
    6. See My Friend.
    7. Till The End Of The Day.
    8. Dedicated Follower Of Fashion.
    9. Sunny Afternoon.
    10. Dead End Street.
    11. Waterloo Sunset.
    12. Death Of A Clown.
    13. Autumm Almanac.
    14. Susannah's Still Alive.
    15. Wonderboy.
    16. Days.
    17. Plastic Man.
    18. Victoria.
    19. Lola.
    20. Apeman.
    21. Supersonic Rocket Ship.
    22. Better Things.
    23. Come Dancing.
    24. Don't Forget To Dance.
  • Cançons (segon disc):
    1. David Watts.
    2. Stop Your Sobbing.
    3. Dandy.
    4. Mr. Pleasent.
    5. I Gotta Move.
    6. Who'll Be The Next In Line.
    7. I Need You.
    8. Where Have All The Good Times Gone.
    9. Sittin' On My Sofa.
    10. A Well Respected Man.
    11. I'm Not Like Everybody Else.
    12. Love Me Till The Sun Shines.
    13. She's Got Everything.
    14. Starstruck.
    15. Shangri-La.
    16. God's Children.
    17. Celluloid Heroes.
    18. (Wish I Could Fly Like) Superman.
    19. Do It Again.
    20. Living On A Thin Line.
  • Descripció del disc: The Kinks és un grup de rock que en els anys 60-70 va rivalitzar amb els Rolling Stones i els Who per a ser la segona banda de rock més important, després dels Beatles. Tot i això aquí a Espanya The Kinks no van tenir gaire ressò. Aquest 'The Ultimate Collection' és un recull dels millors hits d'aquest grup de rock des del 1964 fins al 1984, és per tant, un recull de 20 anys d'èxits. En ell hi trobareu 44 cançons, (el CD és doble i les cançons - com era habitual en aquella època, curtes), corresponents a les millors cançons d'aquest grup: 'All Day And All Of The Night', 'Till The End Of The Day', 'Sunny Afternoon', 'Days', 'Victoria', 'Come Dancing', 'David Watts', 'I Need You', 'A Well Respected Man', 'Do It Again', 'Living On A Thin Line', però molt especialment: 'You Really Got Me' (que diuen que és una cançó precursora del Hard Rock) i 'Lola' (segurament l''himne' més conegut del grup). És un molt bon recull del millor que ha ofert aquest grup a la música, i, a més, està ordenat cronològicament (això fa que el millor disc sigui el primer). Resumint: un recopilatori ideal per a qui (encara) no conegui aquest grup (particularment m'encanta el seu so - fresc - de guitarra, entre d'altres...).
  • Comentaris/Anècdotes: La primera vegada que vaig escoltar The Kinks va ser quan van treure el disc 'Word Of Mouth' del 1984 amb els hits 'Do It Again' i 'Living On A Thin Line'. Posteriorment, en la dècada dels 90, recordo que em vaig copiar un cassette del meu cosí amb les cançons més emblemàtiques del grup... fins que en el 2002 es va editar aquest 'The Ultimate Collection' que vaig decidir comprar-me'l com a (auto-)regal de Reis del 2003.

dijous, 11 de desembre del 2008

Simon And Garfunkel - Bridge Over Troubled Water

(imatge extreta del blog SAM 1957)
  • Títol: Bridge Over Troubled Water.
  • Autor/Grup: Simon And Garfunkel.
  • Estil musical: Folk Rock.
  • Puntuació (de 0 a 10): 7.
  • Cançons:
    1. Bridge Over Troubled Water.
    2. El Condor Pasa.
    3. Cecilia.
    4. Keep The Customer Satisfied.
    5. So Long, Frank Lloyd Wright.
    6. The Boxer.
    7. Baby Driver.
    8. The Only Living Boy In New York.
    9. Why Don't You Write Me.
    10. Bye Bye Love.
    11. Song For The Asking.
  • Descripció del disc: Aquest 'Bridge Over Troubled Water' és el cinquè i (desgraciadament el darrer) disc de Simon And Garfunkel. És un disc que segurament estaria en el llistat dels 100 millors discos de la història, de fet, es calcula que se n'han venut més de 20 milions de còpies i va guanyar el Grammy al millor disc. El disc està ple de hits que només escoltar-los de seguida et vénen al cap, especialment la cançó 'The Boxer'. El disc conté 11 cançons alternant-se les més tranquiles amb les més alegres, així trobem que la que dóna nom el disc 'Bridge Over Troubled Water' comença tranquilament, amb una introducció de piano per mica en mica anar agafant força amb la percussió i la secció de violins i, especialment amb la veu. 'El Condor Pasa' també comença molt suau amb les típiques flautes andines (de Perú?), també és una excel·lent cançó, tot i que en prefereixo d'altres. 'Cecilia' és una de les cançons més alegres del disc amb una base rítmica que 'enganxa' molt (en el sentit positiu de la paraula). 'Keep The Customer Satisfied' també és una canço força alegre on el que destaca és la secció de vent. 'So Long, Frank Lloyd Wright' és una de les cançons lentes i més fluixes del disc (sense ser una cançó dolenta). 'The Boxer' és clarament el hit principal del disc, i, de fet, una de les cançons més conegudes de Simon And Garfunkel, la seva tornada és conegudíssima. 'Baby Driver' és una cançó alegre sense massa pretensió. 'The Only Living Boy In New York' és un mig temps que no destaca gaire. 'Why Don't You Write Me' torna a ser una cançó de mig temps, però més moguda que l'anterior, amb una guitarra que recorda el so country (tot i que la cançó està molt lluny d'aquest estil de música). 'Bye Bye Love' és un altre dels hits del disc, de fet, es pot considerar un himne, amb una tornada senzilla, alegre i fàcil de recordar; apareix en el disc enregistrat en directe. S'acaba el disc amb una molt bona cançó lenta: 'Song For The Asking'. Tot el disc està molt treballat, especialment la seva producció, està ple de matisos que, amb l'arribada del CD, es van fer més palesos; mereix tenir un lloc respectable en el llistat dels millors discos de música mai fets.
  • Comentaris/Anècdotes: Aquest disc és un dels que venien inclosos en els fascicles de la 'Historia del Rock' que va editar Planeta-Agostini a finals dels 80 (un altre és el 'Last in Line' de Dio). La novetat d'aquesta entrega per fascicles (que avui no tindria cap èxit) radicava en el fet que cada setmana, a part del fascicle, s'entregava també un CD original amb discos que eren clàssics del rock, com ara aquest. Vaig comprar-ne bastants fascicles, just fins quan em vaig quedar sense diners per comprar-ne més, (en aquell moment no treballava, per tant, no tenia massa estalviat). Va ser l'excusa perfecte per comprar-se CDs i per obrir-se a nous grups, a nous estils o, com és aquest cas, per tenir en CD música de Simon And Garfunkel que ja tenia en cinta (cassette).

diumenge, 16 de novembre del 2008

Fish - Raingods With Zippos

  • Títol: Raingods With Zippos.
  • Autor/Grup: Fish.
  • Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
  • Puntuació (de 0 a 10): 8.
  • Cançons:
    1. Tumbledown.
    2. Mission Statement.
    3. Incomplete.
    4. Tilted Cross.
    5. Faithhealer.
    6. Rites Of Passage.
    7. Plague Of Ghosts: (I) Old Haunts.
    8. Plague Of Ghosts: (II) Digging Deep.
    9. Plague Of Ghosts: (III) Chocolate Frogs.
    10. Plague Of Ghosts: (IV) Waving At Stars.
    11. Plague Of Ghosts: (V) Raingod's Dancing.
    12. Plague Of Ghosts: (VI) Wake-Up Call (Make It Happen).
  • Descripció del disc: Fish és conegut, sobretot, per ser el cantant dels primers anys del grup Marillion, fins que el 1988 deixa aquest grup per a continuar una carrera en solitari, (fou substituït per Steve Hogarth). Aquest 'Raingods With Zippos' és, probablement, un dels millors discos en solitari de Fish. El disc té una primera part (més de rock que no pas de rock simfònic) amb cançons aïllades les unes de les altres on, personalment, hi destacaria 'Tumbledown' (amb una suau introducció amb piano, tot i que la cançó és bastant rockera), 'Mission Statement' (també rockera i, a més, amb un ritme frenètic), 'Faithhealer', i la esplèndida i melancòlica balada 'Rites Of Passage'. La segona part és un recull de cançons sota un mateix fil conductor anomenat 'Plague Of Ghosts', unint-se per formar una sola cançó amb diferents canvis de ritme, tot plegat al més pur estil rock simfònic. Per descomptat, com a fanàtic del rock simfònic, aquesta segona part és la que més m'agrada, (sense desmerèixer la primera que està prou bé). Sens dubte, la millor cançó del disc és la que li dóna part del nom: 'Raingod's Dancing', és claríssimament un hit, una cançó on predomina el so del piano i l'extrordinària veu de Fish. Resumint, un dels millors discos de Fish en solitari, probablement aquest i el 'Vigil In A Wilderness Of Mirrors' i el 'Sunsets Of Empire' són els millors, (si bé aquest darrer és més rocker que no simfònic).
  • Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1999, estava plenament al corrent del treball de Fish des de que havia deixat Marillion, per tant, de seguida em vaig interessar per aquest 'Raingods With Zippos', a més, els discos de Marillion que havia tret l'any anterior (1998) - el 'Radiation' - i el que va treure el 1999 - 'Marillion.com' - eren força fluixos. Tot plegat, unit a l'alta qualitat d'aquest 'Raingods With Zippos', va fer que l'escoltés molt. De fet, és un molt bon disc per veure el que és capaç de fer Fish... (llàstima que els següents treballs clarament no van estar a la mateixa alçada).

dissabte, 15 de novembre del 2008

Dio - The Last In Line

(imatge extreta del blog Holy Dio, The Last In Line)
  • Títol: The Last In Line.
  • Autor/Grup: DIO.
  • Estil musical: Heavy Metal.
  • Puntuació (de 0 a 10): 8.
  • Cançons:
    1. We Rock.
    2. The Last In Line.
    3. Breathless.
    4. I Speed At Night.
    5. One Night In The City.
    6. Evil Eyes.
    7. Mystery.
    8. Eat Your Heart Out.
    9. Egypt (The Chains Are On).
  • Descripció del disc: Aquest 'The Last In Line' és el segon disc en solitari de Ronnie James Dio. Amb els anys s'ha transformat en un autèntic clàssic del so heavy que es va imposar en la dècada dels 80; de fet, conté cançons que són imprescindibles d'aquest gènere: 'We Rock' (primera cançó del disc que té tots els components per ser considerada un 'himne'), 'Breathless', 'I Speed At Night', 'One Night In The City', 'Evil Eyes' són cançons d'estil heavy clàssic, amb unes guitarres omnipresents complementades amb teclats, forta base rítmica marcada per la bateria i ajudada pel baix, i amb una veu - de Dio - molt característica i única. Però, per descomptat, la millor cançó és la que dóna nom al disc: 'The Last In Line', una cançó meravellosa, versionada per infinitats de grups i amb uns canvis de ritme i, sobretot, amb una pletòrica veu de Dio: tot un referent del heavy i que, per si sola, ja justificaria comprar-se aquest CD. Resumint, una obra clàssica del heavy, altament recomanable per entendre aquest estil de música.
  • Comentaris/Anècdotes: Aquest disc és un dels que venien inclosos en els fascicles de la 'Historia del Rock' que va editar Planeta-Agostini a finals dels 80 (crec, no ho recordo massa). La novetat d'aquesta entrega per fascicles (que avui no tindria cap èxit) radicava en el fet que cada setmana, a part del fascicle, s'entregava també un CD original amb discos que eren clàssics del rock, com ara aquest. Vaig comprar-ne bastants fascicles, just fins quan em vaig quedar sense diners per comprar-ne més, (en aquell moment no treballava, per tant, no tenia massa estalviat). Va ser l'excusa perfecte per comprar-se CDs i per obrir-se a nous grups, a nous estils.

divendres, 14 de novembre del 2008

H - Ice Cream Genius

(imatge extreta del web MP3 Standard)
  • Títol: H.
  • Autor/Grup: Ice Cream Genius.
  • Estil musical: Rock simfònic.
  • Puntuació (de 0 a 10): 6.
  • Cançons:
    1. The Evening Shadows.
    2. Really Like.
    3. You Dinosaur Thing.
    4. The Deep Water.
    5. Cage.
    6. Until You Fall.
    7. Better Dreams.
    8. Nothing To Declare.
  • Descripció del disc: H és un pseudònim d'Steve Hogarth, l'actual cantant de Marillion. Aquest 'Ice Cream Genius' és un disc en solitari que va treure pels voltants del 1997. És un disc 'especial', ideal pels fans de Marillion, en ell hi trobaran un estil de música fresc, desinhibit però també és rar, estrany i, en conjunt, dóna la sensació de ser més fluix que la majoria de discos de Marillion; de fet, crec que és un disc que li falta quelcom, té potencial però no l'acaba de 'rubricar'. Té cançons que estan prou bé 'The Evening Shadows' (amb un 'Doo bee doo bee dooo...' molt ben trobat), la fresca i moguda 'Until You Fall' o la rockera 'You Dinosaur Thing' (una cançó sense massa pretensions). També hi trobem cançons que ens recorden molt a Marillion (però sense arribar al mateix nivell de Marillion) com ara 'The Deep Water' o 'Better Dreams'. Sens dubte, la millor, segons el meu parer, és la darrera: 'Nothing To Declare', so i canvis de ritme 100% Marillion i complementada amb so de piano. No és un mal disc, però sí que és inconnex i amb alguna cançó massa fluixa per la qualitat d'Steve Hogarth, es nota que va fer un disc amb les cançons que volia. El que us deia: és un disc pels fans de Marillion.
  • Comentaris/Anècdotes: Reconec que em va interessar aquest disc per ser del cantant de Marillion, tot i això vaig voler escoltar-lo bé abans de quedar-me'l i escoltant la primera cançó i, especialment, la darrera cançó en vaig tenir prou per comprar-me'l; tanmateix haig de reconèixer que no l'escolto massa, de seguida me'n canso.

dijous, 6 de novembre del 2008

Eli "Paperboy" Reed (& The True Loves) - Roll With You

(imatge extreta del blog El Que Apaga La Luz)
  • Títol: Roll With You.
  • Autor/Grup: Eli 'Paperboy' Reed (& The True Loves).
  • Estil musical: Soul.
  • Puntuació (de 0 a 10): 8.
  • Cançons:
    1. Stake Your Claim.
    2. Am I Wasting My Time.
    3. It's Easier.
    4. The Satisfier.
    5. Take My Love With You.
    6. I'll Roll With You.
    7. She Walks.
    8. I'm Gonna Getcha Back.
    9. Won't Give Up Without A Fight.
    10. (Am I Just) Fooling Myself.
    11. (Doin' The) Boom Boom.
  • Descripció del disc: Sota aquesta aparença de noi que no ha trencat cap plat s'amaga un digne successor del millor soul que es fa actualment, (i això que no és negre). Personalment crec que és un dels millors discos d'aquest 2008, una autèntica joia i, com a mínim per mi, tota una sorpresa. Per a fer-se una idea, en algunes cançons em recorda al James Brown, en d'altres al Sam Cooke i en d'altres a Otis Redding. Pel que fa al disc comentar l'omnipresència d'instruments de vent que li donen un so molt més profund, més envolvent i més pompositat a tot el treball. Només amb la primera cançó - 'Stake Your Claim' - ja et quedes enganxat al disc i veus el potencial d'aquest Eli 'Paperboy' Reed. Veig al James Brown a 'Satisfier' o sobretot l'explosiva '(Doin' The) Boom Boom'; a 'Take My Love With You' hi trobem al Sam Cooke, a 'I'll Roll With You' sembla que ens transportem a l'Amèrica de quaranta anys enrera, i a '(Am I Just) Fooling Myself' hi trobem una esplèndida cançó de tall lent, ideal per ser ballada en companyia. Resumint, un disc altament recomanable de soul, de rythm & blues i, fins i tot, amb tocs funk, que a mesura que s'escolta t'agrada més i més.
  • Comentaris/Anècdotes: Tal com vaig comentar en la fitxa del disc 'Little Honey' de la Lucinda Williams, aquest 'Roll With You' és un dels discos que l'Andrés de la botiga Disc K7 de Granollers em va recomanar que comprés quan em vaig fer l'auto-regal per ser el meu aniversari. Clarament li haig d'estar agraït, és un molt bon descobriment.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Marillion - Afraid Of Sunlight

(imatge extreta del web Progtheater)
  • Títol: Afraid Of Sunlight.
  • Autor/Grup: Marillion.
  • Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
  • Puntuació (de 0 a 10): 8.
  • Cançons:
    1. Gazpacho.
    2. Cannibal Surf Babe.
    3. Beautiful.
    4. Afraid Of Sunrise.
    5. Out Of This World.
    6. Afraid Of Sunlight.
    7. Beyond You.
    8. King.
  • Descripció del disc: L'etapa de l'Steve Hogarth com a cantant de Marillion va tenir la 'consagració' amb el disc conceptual 'Brave', just l'anterior treball abans de treure aquest 'Afraid Of Sunlight'. Es feia difícil, per no dir impossible, superar l'obra mestra que és el 'Brave'; no obstant aquest 'Afraid Of Sunlight' és un molt bon disc amb cançons que transmeten molta força, d'aquelles que com més les escoltes més t'agraden. El disc no és una obra conceptual tot i que sí que manté un mateix guió en totes les cançons, s'intenta abordar la part fosca que té tota persona famosa, per exemple 'King' està inspirada en Elvis Presley, Kurt Cobain i Michael Jackson. El disc comença amb cançons una mica fluixes, fins i tot caricaturesques com 'Cannibal Surfe Babe', però després va augmentant de qualitat, s'han de destacar les cançons 'Beautiful', 'Beyond You' i, especialment, 'Out Of This World', 'Afraid Of Sunlight' i 'King'.
  • Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1995, jo ja era un fanàtic de Marillion, per tant, vaig comprar-lo sense haver-lo escoltat gaire prèviament. Reconec que el vaig tenir un temps 'aparcat' ja que no m'acabava d''entrar', tenia el cap el 'Brave'. Però mica en mica el vaig redescobrir i ara opino que és un dels millors discos de Marillion, especialment per les cançons 'Out Of This World', 'Afraid Of Sunlight' i 'King'. Avui he decidit tornar-lo a escoltar després de rebre un missatge de la Maria Elena, una altra fan de Marillion.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Lucinda Williams - Little Honey

(imatge extreta del blog Rockland)
  • Títol: Little Honey.
  • Autor/Grup: Lucinda Williams.
  • Estil musical: Rock.
  • Puntuació (de 0 a 10): 8.
  • Cançons:
    1. Real Love.
    2. Circles And X's.
    3. Tears Of Joy.
    4. Little Rock Star.
    5. Honey Bee.
    6. Well Well Well.
    7. If Wishes Were Horses.
    8. Jailhouse Tears.
    9. Knowing.
    10. Heaven Blues.
    11. Rarity.
    12. Plan To Marry.
    13. It's A Long Way To The Top.
  • Descripció del disc: Aquest 'Little Honey' és un molt bon disc de la cantautora americana Lucinda Williams. És un disc força rocker, alegre i, en algunes cançons, amb força canya, com per exemple a 'Honey Bee'. El disc està ple de participacions d'altres músics com ara Elvis Costello o Susanna Hoffs (que recordo de la seva etapa a les Bangles), de fet, la part vocal de la primera cançó - 'Real Love' - es nota clarament la veu de la Susanna Hoffs. A més, una altre fet que valoro molt positivament, les guitarres estan immenses, pletòriques, amb força quan fa falta, amb melodia quan pertoca. Com a curiositat, dir-vos que la darrera cançó del disc 'It's A Long Way To The Top' és una esplèndida versió de la cançó homònima d'AC/DC (que si no recordo malament és del disc 'T.N.T'). Resumint: un molt bon disc de rock americà, altament recomanable!.
  • Comentaris/Anècdotes: Fa molts anys que conec qui és la Lucinda Williams però reconec que mai m'havia comprat cap disc d'ella. De fet, ja és una tradició en mi, vaig anar a la botiga Disc K7 de Granollers per a que m'assessorèssin en nous grups aprofitant que era el meu aniversari i volia fer-me un autoregal. L'Andrés em va recomanar varis discos, de fet, vaig haver de parar per què el pressupost s'havia esgotat, vaig comprar AC/DC, John Mellencamp, Willie Nelson & Wynton Marsalis, Eli 'Paperboy' Red, Nicole Willis, James Hunter i aquest de la Lucinda Williams, no està gens malament la selecció, oi?.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Blondie - Greatest Hits

(imatge extreta del blog Comfortably Numb)
  • Títol: Greatest Hits.
  • Autor/Grup: Blondie.
  • Estil musical: Pop Rock.
  • Puntuació (de 0 a 10): 7.
  • Cançons:
    1. Dreaming.
    2. Call Me.
    3. One Way Or Another.
    4. Heart Of Glass.
    5. The Tide Is High.
    6. X Offender.
    7. Hanging On The Telephone.
    8. Rip Her To Shreds.
    9. Rapture.
    10. Atomic.
    11. Picture This.
    12. In The Flesh.
    13. Denis.
    14. (I´m Always Touched By Your) Presence, Dear.
    15. Union City Blue.
    16. The Hardest Part.
    17. Island Of Lost Souls.
    18. Sunday Girl.
    19. Maria.
  • Descripció del disc: El disc és un recull de les millors cançons d'aquest grup dels anys 70, referent del que es va donar a conéixer com a New Wave. En aquest disc hi trobem la super-coneguda 'Heart Of Glass', tot un referent de l'época disco, però també hi ha altres cançons molt conegudes: 'Call Me', 'One Way Or Another', 'Hanging On The Telephone', 'Atomic', 'Sunday Girl' (cantada en francès), moltes d'elles amb tocs del punk, fins i tot es van atrevir amb sons reggae a 'The Tide Is High' o amb el rap a 'Rapture'. El disc acaba amb 'Maria', una cançó força coneguda que van gravar en una reunificació del grup cap als finals dels 90. És un molt bon disc per conéixer aquest grup i gaudir de la veu de la rossa Debbie Harry.
  • Comentaris/Anècdotes: Aquest grup no és del més coneguts, si més no aquesta és la percepció que tinc jo, però, tanmateix, les seves cançons sí que ho són, especialment 'Heart Of Glass' i 'Maria'. El passat dimarts 30 de setembre vaig anar a les 'Jornadas Nielsen 2008' a l'Auditori Winterthur, al Centre Comercial l'Illa de Barcelona. Quan van acabar les jornades vaig passar una estona per l'FNAC, allà vaig veure que aquest recull tenia un preu molt reduït i no m'ho vaig pensar dues vegades, de seguida el vaig comprar.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Esra Kahraman - Parantez (+ Ex Love Single)

(imatge extreta del web Anatolian Rock)
  • Títol: Parantez (+ Ex Love Single).
  • Autor/Grup: Esra Kahraman.
  • Estil musical: Rock.
  • Puntuació (de 0 a 10): 7.
  • Cançons (disc 'Parentez'):
    1. Yalan.
    2. Adi Yok.
    3. Mülteci.
    4. Uzaktasin.
    5. Nereye Saklarsin.
    6. Ah Annem.
    7. Gözyaslarim.
    8. Olmuyor.
    9. Cesaretin Var Mi.
    10. Aglama.
    11. Bazen.
  • Cançons (single 'Ex Love'):
    1. Ex Love.
    2. Wake Up.
    3. Come Back.
    4. Sometimes.
    5. Last Night In Istanbul.
  • Descripció del disc: Esra Kahraman és una cantant turca (com queda clar amb el nom de les cançons). El tipus de música que fa és un rock clàssic, sense masses pretensions però que entra força bé. El punt exòtic - des del nostre punt de vista - el tenim en el fet que és una cantant d'origen turc que canta en la seva llengua i en anglès. Aquest és un doble CD amb el disc 'Parantez' i amb el single 'Ex Love'. En aquest single canta en anglès, mentre que en el disc 'Parantez' canta exclusivament en turc. En el single hi trobem 3 cançons que són simplement les versions en anglès de 3 altres cançons en turc, així 'Wake Up' és la versió en anglès de 'Adi Yok', 'Come Back' és la versió de 'Yalan' i 'Sometimes' és la versió de 'Bazen'. Pel que fa al disc, comença amb la cançó 'Yalan', una cançó amb força i amb certa contundència, la segueix 'Adi Yok' on s'hi afegeix el so d'un piano, en la tercera 'Mülteci' hi destacaria la guitarra, de fet, en tot el disc el so de la guitarra és de qualitat, amb contundència i amb melodia i suavitat just quan fa falta en cada moment. També destacaria 'Ah Annem' amb regust àrab, 'Cesaretin Var Mi' pels canvis de ritme i 'Aglama' una balada amb un so molt mediterrani. Resumint, un bon disc de rock cantat en turc (però independentment d'aquesta qualitat, és un bon disc de rock).
  • Comentaris/Anècdotes: Pel Pont de la Puríssima de desembre de 2004 vaig visitar Istanbul. Tinc per costum comprar música dels llocs on visito, en aquest cas, passejant per la rambla Istiklal (crec recordar que es deia així) vaig trobar moltes botigues de música, de fet, aquesta és una rambla peatonal molt comercial. En una d'aquestes botigues tenien com a música d'ambient aquest disc d'Esra Kahraman, vaig demanar escoltar-lo tot i vaig decidir comprar-me'l junt amb CDs d'altres grups, (el botiguer va ser molt amable i, a més, hi entenia força de música, de seguida em va proporcionar música que em va agradar de grups turcs).

dimarts, 30 de setembre del 2008

Bettye LaVette - I've Got My Own Hell To Raise

(imatge extreta del blog Bettye LaVette)
  • Títol: I've Got My Own Hell To Raise.
  • Autor/Grup: Bettye LaVette.
  • Estil musical: Soul.
  • Puntuació (de 0 a 10): 8.
  • Cançons:
    1. I Do Not Want What I Have Not Got.
    2. Joy.
    3. Down To Zero.
    4. The High Road.
    5. On The Surface.
    6. Just Say So.
    7. Little Sparrow.
    8. How Am I Different?.
    9. Only Time Will Tell Me.
    10. Sleep To Dream.
  • Descripció del disc: Aquest 'I've Got My Own Hell To Raise' és un molt bon disc per veure l'extraordinària veu de la veterana Bettye LaVette. És un disc ple d'autèntic del clàssic so soul, un soul intimista, ple de força, tendresa i sentiment gràcies a la veu càlida plena de sentiment i força que té aquesta dona. El disc comença amb una cançó de Sinéad O'Connor totalment 'a cappella': 'I Do Not Want What I Have Not Got', tota una declaració de principis. La segueix 'Joy' (de la Lucinda Williams), una de les millors cançons del disc. També hi destacaria 'Little Sparrow' de la Dolly Parton o la intimíssima 'Just Say So'.
  • Comentaris/Anècdotes: Com ja és una tradició en mi, vaig anar a la botiga Disc K7 de Granollers per a que m'assessorèssin en nous grups, volia escoltar música diferent de la que habitualment escolto. De fet, per mi aquest és un dels principals motius pels quals crec que les botigues de discos, botigues de música, tenen encara una funció i un lloc en aquesta societat. L'Andrés em va recomanar aquesta dama del soul, gran recomanació!.

divendres, 26 de setembre del 2008

Roger Hodgson - In The Eye Of The Storm

  • Títol: In The Eye Of The Storm.
  • Autor/Grup: Roger Hodgson.
  • Estil musical: Rock.
  • Puntuació (de 0 a 10): 7.
  • Cançons:
    1. Had A Dream (Sleeping With The Enemy).
    2. In Jeopardy.
    3. Lovers In The Wind.
    4. Hooked On A Problem.
    5. Give Me Love, Give Me Life.
    6. I'm Not Afraid.
    7. Only Because Of You.
  • Descripció del disc: Aquest disc va significar el primer disc de Roger Hodgson després de separar-se del grup Supertramp. És un disc amb el clàssic so que va portar Supertramp a l'èxit, desprèn algeria, entusiasme, força i calidesa quan cal, com per exemple en la darrera cançó del disc: 'Only Because Of You'. A part d'aquesta cançó també destaquen 'Had A Dream (Sleeping With The Enemy)', 'In Jeopardy' i 'Give Me Love, Give Me Life'.
  • Comentaris/Anècdotes: Vaig conèixer el grup Supertramp quan van treure el disc 'Famous Last Words', és a dir, el que acabaria sent el darrer disc amb el Rick Davies i el Roger Hodgson tocant junts. Per això vaig estar especialment 'atent' a aquest 'In The Eye Of The Storm' i, com era previsible, el Roger Hodgson no va decebre, és un molt bon disc, fins i tot avui en dia, encara que han passat pràcticament 25 anys.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Yesterday & Today - Best Of '81 to '85

(imatge extreta del web Rate Your Music)
  • Títol: Best Of '81 To '85.
  • Autor/Grup: Yesterday & Today.
  • Estil musical: Hard Rock.
  • Puntuació (de 0 a 10): 6.
  • Cançons:
    1. From The Moon.
    2. Open Fire.
    3. Hurricane.
    4. Mean Streak.
    5. Rescue Me.
    6. Black Tiger.
    7. Dirty Girl.
    8. Forever.
    9. Midnight In Tokyo.
    10. Hang 'Em High.
    11. Lipstick And Leather.
    12. Summertime Girls.
    13. Beautiful Dreamer.
    14. 25 Hours A Day
    15. Barroom Boogie.
    16. I Believe In You.
  • Descripció del disc: Yesterday & Today és un d'aquells grups maleïts, aquells grups que no han tingut l'èxit esperat, tot i crear boníssimes cançons del clàssic hard rock dels 80. Aquest és un disc recopilatori de, potser, la millor época d'aquest grup, des del 1981 fins al 1984. Inclou cançons emblemàtiques com ara 'Mean Streak', 'Rescue Me', 'Black Tiger', 'Hang 'Em High', 'Barroom Boogie' o 'I Believe In You'. No és una recopilació dolenta però podria ser molt millor, hi trobo a faltar cançons indispensables del grup com ara 'Squeeze'.
  • Comentaris/Anècdotes: Vaig conèixer els Yesterday & Today a partir d'un disc (en vinil) de la discogràfica Castle Records, crec que el disc es deia 'Anthology'. Em va encantar el so del grup, especialment el que provenia del seu guitarrista: Dave Meniketti. No fa gaire vaig comprar-me aquest altre recull en CD, (personalment crec que és inferior a l''Anthology') per poder escoltar la música de Yesterday & Today donat que actualment els vinils els tinc aparcats.

divendres, 12 de setembre del 2008

Jan Cyrka - Beyond The Common Ground

(imatge extreta del web Amazon)
  • Títol: Beyond The Common Ground.
  • Autor/Grup: Jan Cyrka.
  • Estil musical: Guitar Hero.
  • Puntuació (de 0 a 10): 7.
  • Cançons:
    1. Horse Of Another Colour.
    2. The Equaliser.
    3. Two Wheels Are Better Than Four.
    4. In Search Of Common Ground.
    5. On The Contrary.
    6. From Your Lips.
    7. Western Eyes.
    8. Missing The Motive.
    9. I Remember.
    10. Sitting On Eggs.
    11. The Hoodlum.
  • Descripció del disc: Jan Cyrka és un virtuós de la guitarra que, tanmateix, només ha tret 3 discos en solitari, aquest 'Beyond The Common Ground', el 'Spirit' i el 'Prickly Pear', tots amb alguna dificultat per trobar-los. Aquest 'Beyond The Common Ground' és un disc totalment instrumental on predomina clarament la guitarra, un so de guitarra dura, amb semblances amb Joe Satriani, també recorda a l'Steve Vai tot i que Jan Cyrka és més melòdic. Des de la primera cançó - 'Horse Of Another Colour' - aquest disc ja enganxa, és una cançó on les guitarres dialoguen entre si, molt original. La segona cançó - 'The Equaliser' - té molta més canya, tot i que 'Two Wheels Are Better Than Four', 'Western Eyes' i 'The Hoodlum' són les que treu més fum de la guitarra. D'altra banda, el disc també inclou belles peces melòdiques 'In Search Of Common Ground', 'From Your Lips' o 'I Remember' on demostra que també pot tocar suaument i amb elegància. Aquest és un disc recomanable, especialment per no ser tan conegut com d'altres guitar heroes com Joe Satriani o Steve Vai.
  • Comentaris/Anècdotes: Aquest disc va aparèixer als voltants del 1992, una época on escoltava molta música semblant, Jan Cyrka va esdevenir una mica de 'sang fresca' en aquest món. Només escoltant la primera cançó del disc en vaig tenir prou per decidir-me a comprar-lo.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Mudcrutch - Mudcrutch

(imatge extreta del blog Hippies Are Dead)
  • Títol: Mudcrutch.
  • Autor/Grup: Mudcrutch.
  • Estil musical: Country Rock.
  • Puntuació (de 0 a 10): 9.
  • Cançons:
    1. Shady Grove.
    2. Scare Easy.
    3. Orphan Of The Storm.
    4. Six Days On The Road.
    5. Crystal River.
    6. Oh Maria.
    7. This Is A Good Street.
    8. The Wrong Thing To Do.
    9. Queen Of The Go-Go Girls.
    10. June Apple.
    11. Lover Of The Bayou.
    12. Topanga Cowgirl.
    13. Bootleg Flyer.
    14. House Of Stone.
  • Descripció del disc: Considero que aquest és un dels millors discos que m'he comprat en aquest 2008. És un molt bon disc de country rock. Mudcrutch és el grup que tenia Tom Petty abans d'anar-se'n amb els Heartbreakers; curiosament no havien tret cap disc i ara, 33 anys després han tingut un ressurgiment i han creat tota una joia. El disc destil·la aquella qualitat que només les obres mestres tenen, aquella qualitat que fa que des del primer moment et quedis enganxat i que, a mesura que els vas escoltant, descobreixis nous matisos, nous detalls que encara et sedueixen més. Es nota la influència de Tom Petty en el so, no obstant, crec que Mudcrutch ofereix un estil més country i més pausat. Personalment la cançó que més m'agrada és la 'Orphan Of The Storm', però també és extraordinària el single promocional del disc 'Scare Easy', una versió de la coneguda 'Six Days On The Road' de Carl Montgomery i Earl Green, 'This Is A Good Street', les tradicionals 'Shady Groove' i 'June Apple' o la dolça 'House Of Stone'; per destacar-ne algunes però tot el disc és altament recomanable, no hi ha cap cançó mediocre.
  • Comentaris/Anècdotes: Vaig estar a punt de no comprar aquest disc. Com ja és una tradició en mi, vaig anar a la botiga Disc K7 de Granollers per a que m'assessorèssin en nous grups, volia escoltar música diferent de la que habitualment escolto. Vaig sortir d'allà amb 10 discos, no tots nous però una bona part sí. Entre ells hi havia aquest Mudcrutch. L'havia vist a l'aparador però la desconeixença del grup i, sobretot la portada, va provocar que no em seduís gens, fins que l'Andrés del Disc K7 me'l va recomanar, només amb els primers minuts escoltant-lo ja en vaig tenir prou per decidir-me.

dimarts, 9 de setembre del 2008

Marc Antoine - Universal Language

(imatge extreta del blog Music Is My Life)
  • Títol: Universal Language.
  • Autor/Grup: Marc Antoine.
  • Estil musical: Jazz.
  • Puntuació (de 0 a 10): 7.
  • Cançons:
    1. Palm Strings.
    2. Valerio.
    3. Celta.
    4. Children At Play.
    5. El Camino.
    6. N.Y. Strolling.
    7. Elikya (Hope).
    8. Bossa Nouveau.
    9. Point Of View.
    10. Crossroads.
  • Descripció del disc: En Marc Antoine és un d'aquells músics fets a si mateix. Prové de l'ètnia gitana on de petit ja el van encaminar cap a la guitarra, de fet, aquest disc, en la contraportada s'indica 'file under jazz' però també s'hauria d'incloure en un apartat de 'guitarra espanyola'. Aquest disc és una mica eclèctic, amb una barreja del so del que es coneix com a smooth jazz amb tocs electrònics i amb l'omnipresència del so de la guitarra espanyola. Algunes cançons destil·len un aire proper al new age amb una constant bateria electrònica de fons, com per exemple a 'Crossroads'. Però, personalment, crec que les millors cançons són les del principi on el so de la guitarra és més present (i més viu), 'Palm Strings', 'Celta', 'Children At Play', 'Elikya (Hope)' (amb aires brasilers), però la cançó que prefereixo és la d''El Camino', potser per què té tocs flamencs. Tot i que té alguna cançó cantada, és bàsicament un disc instrumental.
  • Comentaris/Anècdotes: Tal com us vaig comentar en el disc 'La Ciudad De Las Ideas' del Vicente Amigo, de sempre m'ha agradat molt el so de la guitarra, ja sigui elèctrica, acústica o espanyola. Aquest disc em va agradar des del primer moment que el vaig sentir per el so de qualitat de la guitarra del Marc Antoine complementat amb aires de jazz, un estil que reconec que no és dels que més escolto, (si exceptuo a la Diana Krall). D'altra banda, comentar l'anècdota que vaig estar a punt de comprar un disc del Marc Anthony pensant-me que era del Marc Antoine, només escoltar-lo ja vaig veure que no feien la mateixa música...

dimarts, 2 de setembre del 2008

Savatage - Dead Winter Dead

(imatge extreta del web Metal Kingdom)
  • Títol: Dead Winter Dead.
  • Autor/Grup: Savatage.
  • Estil musical: Progressive Metal.
  • Puntuació (de 0 a 10): 7.
  • Cançons:
    1. Overture.
    2. Sarajevo.
    3. This Is The Time (1990).
    4. I Am.
    5. Starlight.
    6. Doesn't Matter Anyway.
    7. This Isn't What We Meant.
    8. Mozart And Madness.
    9. Memory.
    10. Dead Winter Dead.
    11. One Child.
    12. Christmas Eve (Sarajevo 12/24).
    13. Not What You See.
  • Descripció del disc: Aquest 'Dead Winter Dead' és una obra conceptual que narra la història d'un enamorament d'un noi serbi amb una noia musulmana durant la Guerra de Bòsnia. Com tota obra conceptual, totes les cançons estan relacionades entre si, seguint un fil conductor de principi a fi. Personalment hi destaco l'apartat instrumental amb unes guitarres excel·lents, a estones amb duresa a estones amb calidesa; també s'ha de remarcar la incorporació d'altres instruments no habituals en el rock dur, com per exemple, violencel, violins o pianos o, fins i tot, la utilització de diferents veus a la vegada com passa a 'One Child' o sobretot a 'Not What You See'. Un molt bon exemple de progressive metal, per tant, has d'escoltar tot el disc per fer-te una idea del què és. D'altra banda comentar que d'aquest disc en va derivar una banda paral·lela als Savatage, els Trans-Siberian Orchestra (TSO) amb un so barreja del so de la música clàssica amb el so metal, tota una curiositat!.
  • Comentaris/Anècdotes: Aquest va ser una sorpresa quan va aparèixer, fins llavors els Savatage no m'havien agradat massa. Només escoltar les primeres cançons ja vaig veure que era un boníssim treball i de seguida me'l vaig comprar. Fa reflexionar la cita d'Stalin que van posar a la contraportada del disc 'A single death is a tragedy, a million deaths is a statistic'.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Rod Stewart - The Story So Far The Very Best Of

(imatge extreta del blog DJ Elias)
  • Títol: The Story So Far The Very Best Of.
  • Autor/Grup: Rod Stewart.
  • Estil musical: Rock.
  • Puntuació (de 0 a 10): 7.
  • Cançons (en dos discos):
    • DISC 1: A Night Out
      1. Maggie May.
      2. Baby Jane.
      3. Some Guys Have All The Luck.
      4. Young Turks.
      5. Da Ya Think I'm Sexy?.
      6. What Am I Gonna Do (I'm So In Love With You).
      7. Hot Legs.
      8. You Wear It Well.
      9. Rhythm Of My Heart.
      10. Downtown Train.
      11. The Motown Song.
      12. This Old Heart Of Mine.
      13. Tonight I'm Yours.
      14. Ooh La La.
      15. I Can't Deny It.
      16. It Takes Two.
      17. Stay With Me.
    • DISC 2: A Night In.
      1. Sailing.
      2. I Don't Want To Talk About It.
      3. Have I Told You Lately.
      4. The First Cut Is The Deepest.
      5. You're In My Heart (The Final Acclaim).
      6. All For Love.
      7. Tonight's The Night (Gonna Be Allright).
      8. Every Beat Of My Heart.
      9. Tom Traubert's Blues (Waltzing Matilda).
      10. Don't Come Around Here.
      11. The Killing Of Georgie (Part 1 And II).
      12. Love Touch.
      13. I Was Only Joking.
      14. Ruby Tuesday.
      15. In A Broken Dream.
      16. Reason To Believe.
      17. In My Life.
  • Descripció del disc: Aquest disc recopilatori va aparèixer al 2001. És un disc estructurat en dues parts, la primera - 'A Night Out' - hi trobem gravacions més rockeres en estudi d'un recull de les seva millors cançons, jo hi destacaria: 'Maggie May', 'Baby Jane', 'Young Turks', 'Hot Legs', 'Stay With Me' i per descomptat 'Da Ya Think I'm Sexy?'. En canvi, en la segona part - 'A Night In' - hi tenim les seves millors balades i cançons acústiques. Cal destacar-hi: 'Sailing', 'I Don't Want To Talk About It', 'Tonight's The Night (Gonna Be Allright)', 'Every Beat Of My Heart', ''. Un bon disc recopilatori per conèixer aquest compositor. D'altra banda comentar que Rod Stewart és un molt bon versionista, en aquest disc hi trobem versions de cançons de Tom Waits, Cat Stevens, Van Morrison, Bryan Adams, dels Rolling Stones o dels Beatles, entre d'altres.
  • Comentaris/Anècdotes: Quan era petit recordo el boom que hi va haver amb la cançó 'Da Ya Think I'm Sexy?', 'You're In My Heart'; més endavant, un dels meus germans es va comprar el disc 'Absolutely Live', un directe amb les seves millors cançons de finals dels 70, principis 80. Aquest disc el vaig escoltar moltíssimes vegades, de fet, m'agrada més aquesta época del Rod Stewart quan era més rocker...