The Muggs - On With The Show

(imatge extreta del blog Rockland)

• Títol: On With The Show.
• Autor/Grup: The Muggs.

• Estil musical: Hard Rock (a l'estil anys 70).

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Motown Blues.
2. Slow Curve.
   
3. Just Another Fool.
   
4. All Around You.
   
5. On With The Show.
   
6. Somewhere Down The Line.
   
7. Curbside Constellation Blues.
   
8. Down Below.
   
9. Never Know Why.
   
10. Get It On.
    
11. Motown Blues (reprise).
    

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia.
  
• Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.
  

• Descripció del disc: Aquest és el segon disc dels The Muggs (actualment en tenen tres). Aquest és un grup de música Detroit que realitzen una música molt dels anys setanta, de fet, escoltar-los és com transportar-se a aquella dècada i escoltar grups mítics com els Led Zeppelin entre d'altres. A més, el so és molt directe, amb una bona producció que reforça encara més la nitidesa i cruesa del so, especialment la guitarra de Danny Methric. El disc comença i acaba amb la mateixa cançó, 'Motown Blues' que serveix d'introducció/finalització del disc; de la resta del disc destacar la gran balada molt bluessera: 'Curbside Constellation Blues', excel·lent!; 'Slow Curve' és la segona cançó, desprèn molta energia, m'encanta l'inici de la cançó... 'Down Below' és, potser, la que presenta un so més semblant a Led Zeppelin; també cal destacar 'Get It On' pur rock 'n' roll amb una base instrumental brutal!; el llarg mig temps 'Never Know Why'... Resumint: és un molt bon disc del hard rock que es feia en els anys 70, és el típic disc que quan l'escoltes la primera vegada t'agrada... però a mesura que el vas escoltant et va seduint cada cop més, imprescindible!

• Comentaris/Anècdotes: Com la immensa majoria de discos que m'he comprat els darrers anys, és fruit de la recomanació de l'Andrés de la botiga Disc K7. A part d'explicar-me què em trobaria en aquest disc, també em va explicar un anècdota sobre aquest grup. L'any passat van venir a tocar aquí... justament quan hi va haver tots aquells problemes aèries derivats de la cendra d'un volcà islandès. El resultat fou que els membres d'aquest grup es quedéssin uns dies a casa de l'Andrés esperant poder reempendre el seu viatge.
  

• Vols fer-ne un tast?: Tot i ser un grup no gaire conegut pel gran públic i amb només 3 discos, ja comença a tenir bastant presència a la Xarxa; no obstant, vídeos amb una mínima qualitat (de so) no n'he trobat cap excepte aquest vídeo oficial de la cançó 'Slow Curve', també us proposo aquesta versió en directe de 'Never Know Why' i aquesta versió, també en directe, de 'Get It On'.
  

Yesterday & Today - Black Tiger

(imatge extreta del blog Reino de Mondongo)

• Títol: Black Tiger.
• Autor/Grup: Yesterday & Today.

• Estil musical: Hard Rock.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. From The Moon.
2. Open Fire.
3. Don't Wanna Lose.
4. Hell Or High Water.
5. Forever.
6. Black Tiger.
7. Barroom Boogie.
8. My Way Or The Highway.
9. Winds Of Change.

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia.
• Enllaça a l'article del Brou Casolà.
  

• Descripció del disc: Tal com us vaig comentar quan vaig inventariar aquest recull, els Yesterday & Today és un d'aquells grups maleïts, aquells grups que no han tingut l'èxit esperat, tot i crear boníssimes cançons, autèntics hits de la història de l'estil hard rock dels 80. Aquest 'Black Tiger' va significar el quart disc del grup i la seva consagració després de l'agradable sorpresa de l'anterior disc ('Earthshaker') que contenia brutals cançons com 'Squeeze', 'Rescue Me' o 'I Believe In You'. Aquest 'Black Tiger' és un molt bon disc de Hard Rock amb, com és habitual en aquest cas, un so de guitarra excel·lent i una base rítmica molt pronunciada. Destaca la cançó instrumental introductòria del disc 'From The Moon' i la següent 'Open Fire', tot un clàssic del grup que anys després proporcionaria el nom d'un disc en directe. 'Forever' és un altre dels hits del grup amb, i perdoneu que em reiteri, un Dave Meniketti amb estat de joia. 'Black Tiger' té un inici molt original que captiva, un altre hit. 'Barroom Boogie' té un riff de guitarra que t'enganxa molt ràpidament, dur, ideal per a ser escoltada en directe, una cançó que no falta mai en els seus reculls. El disc acaba amb un altre dels èxits del grup: 'Winds Of Change', una cançó que comença amb guitarres acústiques però que també alterna sons més durs, excel·lent. Resumint: un dels millors discos d'aquest grup, segurament el millor, i una bona ocasió per escoltar autèntic Hard Rock dels 80.
  

• Comentaris/Anècdotes: Fa poc més d'un mes va nèixer el meu tercer fill, en plena baixa paternal, i quan ja ens havíem 'situat' a la 'normalitat' vaig visitar la meva botiga de referència en qüestions de música: Disc K7. A l'aparador vaig veure aquesta reedició del 2008 del 'Black Tiger', no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, també hi havia un altre disc dels Yesterday & Today, el 'Mean Streak' que espero inventariar-lo en breu.

• Vols fer-ne un tast?: No és un grup que tinguin moltes aparicions a la Xarxa, si més no, aparicions de qualitat, però tampoc és difícil trobar-ne exemples, aquí uns en poso tres: 'Open Fire' en directe (en el 1987). També en directe 'Black Tiger' (1984) sense la part inicial de la cançó, va directe a la part més dura. I 'Forever' també en directe.
  

Def Leppard - Pyromania

(imatge extreta del web Gibson Guitar)

• Títol: Pyromania.
• Autor/Grup: Def Leppard.

• Estil musical: Hard Rock.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Rock rock (Till You Drop).
   
2. Photograph.
   
3. Stagefright.
   
4. Too Late For Love.
   
5. Die Hard The Hunter.
   
6. Foolin'.
   
7. Rock Of Ages.
   
8. Comin' Under Fire.
   
9. Action! Not Words.
   
10. Billy's Got A Gun.

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia.
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.
  

• Descripció del disc: Def Leppard és un dels meus grups favorits, els he escoltat moltíssim, especialment els seus discos de la dècada dels 80, feien un rock dur que 'entrava fàcilment' (sobretot a mesura que anaven treient nous discos). Són de Sheffield, Anglaterra, i, per tant, estan agrupats en el creatiu corrent del British Metal dels 80 (tot i que ells mai s'han autodefinit com a Metal). Després del seu prometedor disc de debut - 'On Through The Night' - i del boníssim 'High 'N' Dry' va venir la consagració, i l'èxit mundial definitiu, amb aquest 'Pyromania', de fet, va ser el segon disc més venut a tot el món en aquell 1983, només superat pel mític 'Thriller' de Michael Jackson. Com a curiositat comentar que l'enregistrament d'aquest disc va començar amb Pete Willis com a guitarrista, (de fet, el so de guitarra que apareix a la majoria de cançons és seu), però a la meitat de la gravació aquest va ser substituït per estar sempre borratxo, va ser substituït per Phil Collen. El disc comença amb 'Rock, Rock, (Till You Drop)' una cançó amb molta energia, dura, ideal per començar un concert; 'Photograph' va ser un dels hits més coneguts d'aquest disc; 'Stagefright' torna a ser una cançó dura que simula ser enregistrada en directe; 'Too Late For Love' és una de les balades més conegudes del grup; 'Die Hard The Hunter' és un mig-temps previ a 'Foolin'' un altre dels hits més coneguts d'aquest grup; 'Rock Of Ages' és tot un himne molt cantat en directe especialment quan diu "What do you want? What do you want? I want Rock 'n' Roll, Alright! Long live Rock 'n' Roll"; 'Comin' Under Fire' és potser la cançó més fluixa del disc (potser hauria de dir la cançó menys bona); 'Action Not Words' i 'Billy's Got A Gun' són dues grans cançons per acabar el disc. Resumint: un gran disc que apareix al llistat dels millors discos dels anys 80.
  

• Comentaris/Anècdotes: Vaig conèixer Def Leppard quan van treure el disc 'Hysteria', és a dir, el següent disc després d'aquest 'Pyromania'. De seguida em van agradar tant que vaig comprar-me els seus anterior discos, entre ells, aquest.

• Vols fer-ne un tast?: A la Xarxa hi podeu trobar infinitat de llocs per escoltar les cançons d'aquest disc, per exemple, aquí teniu alguns vídeos de 'Rock, Rock (Till You Drop)' en directe, el vídeo oficial de 'Photograph', 'Stagefright' en directe, 'Too Late For Love' enregistrat en un programa de TV, 'Die Hard The Hunter' en directe, el vídeo oficial de 'Foolin'', el vídeo oficial de 'Rock Of Ages' i 'Billy's Got A Gun' en directe (i subtitulat al castellà).
  

Tom Petty and The Heartbreakers - Mojo

(imatge extreta del blog La Tercera Información)

• Títol: Mojo.
• Autor/Grup: Tom Petty And The Heartbreakers.

• Estil musical: Rock + Rock Blues.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Jefferson Jericho Blues.
   
2. First Flash Of Freedom.
   
3. Running Man's Bible.
4. The Trip To Pirate's Cove.
5. Candy.
6. No Reason To Cry.
7. I Should Have Known It.
   
8. U.S. 41.
9. Takin' My Time.
10. Let Yourself Go.
11. Don't Pull Me Over.
12. Lover's Touch.
13. High In The Morning.
    
14. Something Good Coming.
    
15. Good Enough.

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Reconec que el disc Mudcrutch em va marcar bastant, des de llavors que veig al Tom Petty d'una manera diferent. I haig de reconèixer que aquest Mojo és un gran disc de rock / blues amb influències del folk. Per tant, és un disc on Tom Petty recupera el so més rocker i abandona - si més no temporalment - la seva faceta més "ensucrada" que, personalment, no m'agrada gaire. Aquest Mojo és un disc que desprèn qualitat pels quatre costats: és un molt bon exemple de què pot sortir d'excel·lents músics. A més, la producció també és molt bona, ressalta encara més la bona feina de cada músic, especialment el so de guitarra del Mike Campbell, impressionant!. A més, és un disc que també recorda a d'altres grups: 'Jefferson Jericho Blues' em recorda als inicis del Bob Dylan, 'First Flash Of Freedom' té detalls folk que em recorden al Neil Young, 'Running Man's Bible' em transporta al so Dire Straits, 'Takin' My Time' als Chicago, fins i tot s'atreveix a fer una cançó a mig camí del reggae. Sobretot no us perdeu la darrera cançó 'Good Enough', cal escoltar-la bé, amb tranquilitat, per copsar que el so de la guitarra és brutal!. Resumint: un molt bon disc que, com és preceptiu, va guanyant a mesura que el vas escoltant.
  

• Comentaris/Anècdotes: La setmana passada vaig anar a la botiga Disc K7, feia molt temps que no hi anava i, a més, aquell dia havia rebut molt bones notícies laborals. Tot plegat va provocar que estigués predisposat a comprar música... Per això li vaig dir a la Rosa del Disc K7 que em recomanés nous discos, un d'ells va ser aquest Mojo, gran recomanació!.

• Vols fer-ne un tast?: Aquí tens el vídeo de la cançó 'Jefferson Jericho Blues', el de la cançó 'Something Good Coming', i el de la cançó 'I Should Have Known It'.
  

Willie Nelson & Wynton Marsalis - Two Men With The Blues

(imatge extreta del blog The Hurst Review)

• Títol: Two Men With The Blues.
• Autor/Grup: Willie Nelson & Wynton Marsalis.

• Estil musical: Jazz i Blues.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Bright Lights Big City.
2. Night Life.
3. Caldonia.
4. Stardust.
5. Basin Street Blues.
6. Georgia On My Mind.
7. Rainy Day Blues.
8. My Bucket's Got A Hole In It.
9. Ain't Nobody's Business.
10. That's All.
    

• Format: CD.
  
• Versions: Sí.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Aquest és un disc sorprenent, boníssim, fruit de la combinació de dues grans figures de l'actual escena musical americana. Willie Nelson és un dels músics més coneguts de country amb una llarga trajectòria (ja ha superat els 75 anys). Wynton Marsalis és, probablement, un dels millors trompetistes actuals (per no dir que és el millor), que intenta que el Jazz torni al seu so més clàssic. De la unió de tots dos va sorgir aquest meravellós disc; en ell hi trobem cançons emblemàtiques (com ara 'Caldonia' o 'Georgia On My Mind') barrejades amb alguna cançó de Willie Nelson (com per exemple 'Rainy Day Blues', una de les millors del disc) . El so resultant és una barreja de blues i de jazz, passant, per sons característics de New Orleans o de Nashville, de fet, en alguns instants, sembla que se'ns transporti a les Big Bands del anys 40. Tot i que són dos grans músics, sorprèn la gran compenetració que hi ha amb la música que fa cadascú; així trobem que la trompeta de Wynton Marsalis és el contrapunt ideal a la veu de Willie Nelson, a més, el piano (tocat per Dan Nimmer) i el baix de Carlos Henriquez, entre d'altres instruments, acaben d'arrodonir la festa (gravada en directe els dies 12 i 13 de gener del 2007 al Jazz at Lincoln Center de Nova York). Altament recomanable!.
  

• Comentaris/Anècdotes: Tal com us vaig comentar en el disc 'Little Honey' de la Lucinda Williams, pel meu aniversari sempre em faig un autoregal musical. El darrer aniversari em vaig comprar varis CDs (sempre sota l'assessorament de la gent de la botiga Disc K7 de Granollers). Aquest 'Two Men With The Blues' va ser un dels CDs que em vaig comprar, una gran recomanació!

• Vols fer-ne un tast?: Aquí pots escoltar 'Georgia On My Mind' o, si ho prefereixes, aquí tens 'My Bucket's Got A Hole In It' que és més moguda.
  

Jethro Tull - A Little Light Music

(imatge extreta del web Jethro Tull Music Archive)

• Títol: A Little Light Music.
• Autor/Grup: Jethro Tull.

• Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Someday The Sun Won't Shine For You.
2. Living In The Past.
3. Life Is A Long Song.
4. Under Wraps.
5. Rocks On The Road.
6. Nursie.
7. Too Old To Rock And Roll, Too Young To Die.
8. One White Duck.
9. A New Day Yesterday.
10. John Barleycorn.
11. Look In The Sun.
12. A Christmas Song.
13. From A Dead Beat To An Old Greaser.
14. This Is Not Love.
15. Bourée.
16. Pussy Willow.
17. Locomotive Breath.
    

• Format: CD.
  
• Versions: Sí.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
  
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.
  

• Descripció del disc: Aquest és un disc en directe dels Jethro Tull enregistrat durant la gira europea de 1992. És un molt bon disc on es recullen algunes de les millors cançons que ha fet mai aquest grup, a més, algunes d'elles estan versionades respecte a les versions originals, aquest fet li dóna una valor afegit a aquest CD. Per exemple, cal destacar la versió totalment instrumental del 'Living In The Past', 'A New Day Yesterday' amb un esplèndid solo de flauta o la versió totalment instrumental de 'Pussy Willow'. Anem per ordre, el disc comença amb 'Someday The Sun Won't Shine For You' del disc 'This Was' del 1968, el primer disc que va enregistrar Jethro Tull. Després tenim 'Living In The Past' un dels èxits més coneguts del grup, en aquest cas, tal com us comentava, en versió instrumental; és del disc 'Living In The Past' del 1972; la tercera cançó és 'Life Is A Long Song' del mateix disc, és una cançó amb caràcter. 'Under Wraps' és del disc homònim: 'Under Wraps' del 1984, en aquest cas també fan una versió només instrumental. 'Rocks On The Road' és del disc 'Catfish Rising' del 1991 que era el darrer disc que havien tret just abans de fer la gira, per aquest motiu la cançó s'assembla bastant a l'original, (fet que no vol dir que no sigui una cançó molt bona i molt ben interpretada). 'Nursie' és una breu cançó suau del disc 'Living In The Past' del 1972. 'Too Old To Rock And Roll, Too Young To Die' és una de les cançons més conegudes del grup del disc homònim del 1976, aquí li donen una excel·lent introducció instrumental. 'One White Duck' és una cançó molt maca, amb una melodia tranquila que enganxa, pertany al disc 'Minstrel In The Gallery' del 1975. La següent cançó 'A New Day Yesterday' és, pel meu gust, una de les millors del disc; pertany al disc 'Stand Up' del 1969, l'Ian Anderson està brutal amb l'harmònica i la flauta travessera en aquest cançó, per escoltar i escoltar repetidament!. 'John Barleycorn' és una cançó tradicional anglesa que Jethro Tull van tocar per primera vegada en aquesta gira, és possiblement una de les cançons més fluixes del disc. 'Look In The Sun' torna a ser una cançó del disc 'Stand Up' del 1969 que aquí versionen fent-la només instrumental, amb menció especial per a la mandolina. 'A Christmas Song' és del disc 'Living In The Past' del 1972. 'From A Dead Beat To An Old Greaser' del disc 'Too Old To Rock And Roll, Too Young To Die' del 1976. 'This Is Not Love' és una de les cançons més rockeres que pertany al disc 'Catfish Rising' del 1991. 'Bourée' és una de les joies que ha tocat mai Jethro Tull, la van enregistrar per primera vegada en el disc 'Stand Up' del 1969; és una versió del 'Bourrée In E Minor' de Johan Sebastian Bach de la 'Suite In E Minor For Lute', un exemple més del talent que té l'Ian Anderson capaç de versionar a Bach d'una forma dolça, excel·lent i respectuosa amb l'original. 'Pussy Willow' és del disc 'Broadsword And The Beast' del 1982 que aquí es versiona deixant-la només en instrumental. El disc acaba amb una altra de les cançons més conegudes de Jethro Tull: 'Locomotive Breath', és del disc 'Aqualung' del 1971, una cançó que intenta reproduir el so de la 'respiració d'un tren', una cançó que comença tranquila per anar augmentant de ritme fins que 'el tren ja té velocitat', (per cert en tinc una versió d'aquesta cançó feta per WASP. Resumint: un excel·lent disc en directe que, com a crítica, li falta ser doble per poder incloure-hi més cançons.
  

• Comentaris/Anècdotes: De sempre, Jetro Tull és un dels meus grups preferits, per això quan va sortir aquest 'A Little Light Music' no m'ho vaig pensar dues vegades i me'l vaig comprar només arribar a les botigues, va ser un gran encert. Encara avui, 17 anys després, és un disc que escolto amb certa regularitat.
  

Alice Cooper - A Fistful Of Alice

(imatge extreta del web No Life 'til Metal)

• Títol: A Fistful Of Alice.
• Autor/Grup: Alice Cooper.

• Estil musical: Hard Rock.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. School's Out.
   
2. Under My Wheels.
   
3. I'm Eighteen.
   
4. Desperado.
   
5. Lost in America.
   
6. Teenage Lament '74.
   
7. I Never Cry.
   
8. Poison.
   
9. No More Mr. Nice Guy.
   
10. Welcome to My Nightmare.
    
11. Only Women Bleed.
    
12. Feed My Frankenstein.
    
13. Elected.
    
14. Is Anyone Home ?.

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia.
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Aquest disc d'Alice Cooper és un disc en directe (llevat de la darrera cançó) grabat al Cabo Wabo Club del Sammy Hagar (qui canta en la primera cançó). El disc conté un recull de les millors cançons d'Alice Cooper; segurament els més 'puristes' dirien que falten algunes cançons emblemàtiques de la seva primera època. Personalment trobo que el recull de cançons és força bo: 'School's Out', 'Under My Wheels', 'Desperado', 'Lost In America', 'Poison', 'Feed My Frankenstein', entre d'altres. És un molt bon disc en directe, ideal per a qui no tingui cap altre recull d'aquest artista, (a més apareix l'Slash tocant la guitarra a 'Lost In America', 'Only Women Bleed' i a 'Elected' i Rob Zombie cantant a 'Feed My Frankenstein' i a 'Elected').
  

• Comentaris/Anècdotes: Conec a l'Alice Cooper des de fa molt temps, tanmateix, no és un dels autors que disposi més CDs. Per aquest motiu, quan es va editar aquest disc, aproximadament el 1997, vaig decidir a comprar-lo sense pensar-m'ho dues vegades, tenia un recull, en directe, i a més incloïa la cançó 'Poison', una de les cançons que més vaig escoltar en la meva adolescència.
  

The Kinks - The Ultimate Collection

(imatge extreta del blog El Rockerio!)

• Títol: The Ultimate Collection.
• Autor/Grup: The Kinks.

• Estil musical: Rock.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons (primer disc):

1. You Really Got Me.
2. All Day And All Of The Night.
3. Tired Of Waiting For You.
4. Everybody's Gonna Be Happy.
5. Set Me Free.
6. See My Friend.
7. Till The End Of The Day.
8. Dedicated Follower Of Fashion.
9. Sunny Afternoon.
10. Dead End Street.
11. Waterloo Sunset.
12. Death Of A Clown.
13. Autumm Almanac.
14. Susannah's Still Alive.
15. Wonderboy.
16. Days.
17. Plastic Man.
18. Victoria.
19. Lola.
20. Apeman.
21. Supersonic Rocket Ship.
22. Better Things.
23. Come Dancing.
24. Don't Forget To Dance.
    

• Cançons (segon disc):
1. David Watts.
2. Stop Your Sobbing.
3. Dandy.
4. Mr. Pleasent.
5. I Gotta Move.
6. Who'll Be The Next In Line.
7. I Need You.
8. Where Have All The Good Times Gone.
9. Sittin' On My Sofa.
10. A Well Respected Man.
11. I'm Not Like Everybody Else.
12. Love Me Till The Sun Shines.
13. She's Got Everything.
14. Starstruck.
15. Shangri-La.
16. God's Children.
17. Celluloid Heroes.
18. (Wish I Could Fly Like) Superman.
19. Do It Again.
20. Living On A Thin Line.

• Format: CD.
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.
  

• Descripció del disc: The Kinks és un grup de rock que en els anys 60-70 va rivalitzar amb els Rolling Stones i els Who per a ser la segona banda de rock més important, després dels Beatles. Tot i això aquí a Espanya The Kinks no van tenir gaire ressò. Aquest 'The Ultimate Collection' és un recull dels millors hits d'aquest grup de rock des del 1964 fins al 1984, és per tant, un recull de 20 anys d'èxits. En ell hi trobareu 44 cançons, (el CD és doble i les cançons - com era habitual en aquella època, curtes), corresponents a les millors cançons d'aquest grup: 'All Day And All Of The Night', 'Till The End Of The Day', 'Sunny Afternoon', 'Days', 'Victoria', 'Come Dancing', 'David Watts', 'I Need You', 'A Well Respected Man', 'Do It Again', 'Living On A Thin Line', però molt especialment: 'You Really Got Me' (que diuen que és una cançó precursora del Hard Rock) i 'Lola' (segurament l''himne' més conegut del grup). És un molt bon recull del millor que ha ofert aquest grup a la música, i, a més, està ordenat cronològicament (això fa que el millor disc sigui el primer). Resumint: un recopilatori ideal per a qui (encara) no conegui aquest grup (particularment m'encanta el seu so - fresc - de guitarra, entre d'altres...).
  

• Comentaris/Anècdotes: La primera vegada que vaig escoltar The Kinks va ser quan van treure el disc 'Word Of Mouth' del 1984 amb els hits 'Do It Again' i 'Living On A Thin Line'. Posteriorment, en la dècada dels 90, recordo que em vaig copiar un cassette del meu cosí amb les cançons més emblemàtiques del grup... fins que en el 2002 es va editar aquest 'The Ultimate Collection' que vaig decidir comprar-me'l com a (auto-)regal de Reis del 2003.
  

Fish - Raingods With Zippos

(imatge extreta del web The-Company.com, The Official Fish Site)

• Títol: Raingods With Zippos.
• Autor/Grup: Fish.

• Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Tumbledown.
2. Mission Statement.
3. Incomplete.
4. Tilted Cross.
5. Faithhealer.
6. Rites Of Passage.
7. Plague Of Ghosts: (I) Old Haunts.
8. Plague Of Ghosts: (II) Digging Deep.
9. Plague Of Ghosts: (III) Chocolate Frogs.
10. Plague Of Ghosts: (IV) Waving At Stars.
11. Plague Of Ghosts: (V) Raingod's Dancing.
12. Plague Of Ghosts: (VI) Wake-Up Call (Make It Happen).
    

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.
  

• Descripció del disc: Fish és conegut, sobretot, per ser el cantant dels primers anys del grup Marillion, fins que el 1988 deixa aquest grup per a continuar una carrera en solitari, (fou substituït per Steve Hogarth). Aquest 'Raingods With Zippos' és, probablement, un dels millors discos en solitari de Fish. El disc té una primera part (més de rock que no pas de rock simfònic) amb cançons aïllades les unes de les altres on, personalment, hi destacaria 'Tumbledown' (amb una suau introducció amb piano, tot i que la cançó és bastant rockera), 'Mission Statement' (també rockera i, a més, amb un ritme frenètic), 'Faithhealer', i la esplèndida i melancòlica balada 'Rites Of Passage'. La segona part és un recull de cançons sota un mateix fil conductor anomenat 'Plague Of Ghosts', unint-se per formar una sola cançó amb diferents canvis de ritme, tot plegat al més pur estil rock simfònic. Per descomptat, com a fanàtic del rock simfònic, aquesta segona part és la que més m'agrada, (sense desmerèixer la primera que està prou bé). Sens dubte, la millor cançó del disc és la que li dóna part del nom: 'Raingod's Dancing', és claríssimament un hit, una cançó on predomina el so del piano i l'extrordinària veu de Fish. Resumint, un dels millors discos de Fish en solitari, probablement aquest i el 'Vigil In A Wilderness Of Mirrors' i el 'Sunsets Of Empire' són els millors, (si bé aquest darrer és més rocker que no simfònic).
  

• Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1999, estava plenament al corrent del treball de Fish des de que havia deixat Marillion, per tant, de seguida em vaig interessar per aquest 'Raingods With Zippos', a més, els discos de Marillion que havia tret l'any anterior (1998) - el 'Radiation' - i el que va treure el 1999 - 'Marillion.com' - eren força fluixos. Tot plegat, unit a l'alta qualitat d'aquest 'Raingods With Zippos', va fer que l'escoltés molt. De fet, és un molt bon disc per veure el que és capaç de fer Fish... (llàstima que els següents treballs clarament no van estar a la mateixa alçada).
  

Dio - The Last In Line

(imatge extreta del blog Holy Dio, The Last In Line)

• Títol: The Last In Line.
• Autor/Grup: DIO.

• Estil musical: Heavy Metal.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. We Rock.
2. The Last In Line.
3. Breathless.
4. I Speed At Night.
5. One Night In The City.
6. Evil Eyes.
7. Mystery.
8. Eat Your Heart Out.
9. Egypt (The Chains Are On).
   

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Aquest 'The Last In Line' és el segon disc en solitari de Ronnie James Dio. Amb els anys s'ha transformat en un autèntic clàssic del so heavy que es va imposar en la dècada dels 80; de fet, conté cançons que són imprescindibles d'aquest gènere: 'We Rock' (primera cançó del disc que té tots els components per ser considerada un 'himne'), 'Breathless', 'I Speed At Night', 'One Night In The City', 'Evil Eyes' són cançons d'estil heavy clàssic, amb unes guitarres omnipresents complementades amb teclats, forta base rítmica marcada per la bateria i ajudada pel baix, i amb una veu - de Dio - molt característica i única. Però, per descomptat, la millor cançó és la que dóna nom al disc: 'The Last In Line', una cançó meravellosa, versionada per infinitats de grups i amb uns canvis de ritme i, sobretot, amb una pletòrica veu de Dio: tot un referent del heavy i que, per si sola, ja justificaria comprar-se aquest CD. Resumint, una obra clàssica del heavy, altament recomanable per entendre aquest estil de música.
  

• Comentaris/Anècdotes: Aquest disc és un dels que venien inclosos en els fascicles de la 'Historia del Rock' que va editar Planeta-Agostini a finals dels 80 (crec, no ho recordo massa). La novetat d'aquesta entrega per fascicles (que avui no tindria cap èxit) radicava en el fet que cada setmana, a part del fascicle, s'entregava també un CD original amb discos que eren clàssics del rock, com ara aquest. Vaig comprar-ne bastants fascicles, just fins quan em vaig quedar sense diners per comprar-ne més, (en aquell moment no treballava, per tant, no tenia massa estalviat). Va ser l'excusa perfecte per comprar-se CDs i per obrir-se a nous grups, a nous estils.
  

Eli "Paperboy" Reed (& The True Loves) - Roll With You

(imatge extreta del blog El Que Apaga La Luz)

• Títol: Roll With You.
• Autor/Grup: Eli 'Paperboy' Reed (& The True Loves).

• Estil musical: Soul.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Stake Your Claim.
2. Am I Wasting My Time.
3. It's Easier.
4. The Satisfier.
5. Take My Love With You.
6. I'll Roll With You.
7. She Walks.
8. I'm Gonna Getcha Back.
9. Won't Give Up Without A Fight.
10. (Am I Just) Fooling Myself.
11. (Doin' The) Boom Boom.
    

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.
  

• Descripció del disc: Sota aquesta aparença de noi que no ha trencat cap plat s'amaga un digne successor del millor soul que es fa actualment, (i això que no és negre). Personalment crec que és un dels millors discos d'aquest 2008, una autèntica joia i, com a mínim per mi, tota una sorpresa. Per a fer-se una idea, en algunes cançons em recorda al James Brown, en d'altres al Sam Cooke i en d'altres a Otis Redding. Pel que fa al disc comentar l'omnipresència d'instruments de vent que li donen un so molt més profund, més envolvent i més pompositat a tot el treball. Només amb la primera cançó - 'Stake Your Claim' - ja et quedes enganxat al disc i veus el potencial d'aquest Eli 'Paperboy' Reed. Veig al James Brown a 'Satisfier' o sobretot l'explosiva '(Doin' The) Boom Boom'; a 'Take My Love With You' hi trobem al Sam Cooke, a 'I'll Roll With You' sembla que ens transportem a l'Amèrica de quaranta anys enrera, i a '(Am I Just) Fooling Myself' hi trobem una esplèndida cançó de tall lent, ideal per ser ballada en companyia. Resumint, un disc altament recomanable de soul, de rythm & blues i, fins i tot, amb tocs funk, que a mesura que s'escolta t'agrada més i més.
  

• Comentaris/Anècdotes: Tal com vaig comentar en la fitxa del disc 'Little Honey' de la Lucinda Williams, aquest 'Roll With You' és un dels discos que l'Andrés de la botiga Disc K7 de Granollers em va recomanar que comprés quan em vaig fer l'auto-regal per ser el meu aniversari. Clarament li haig d'estar agraït, és un molt bon descobriment.
  

Marillion - Afraid Of Sunlight

(imatge extreta del web Progtheater)

• Títol: Afraid Of Sunlight.
• Autor/Grup: Marillion.

• Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Gazpacho.
   
2. Cannibal Surf Babe.
   
3. Beautiful.
   
4. Afraid Of Sunrise.
   
5. Out Of This World.
   
6. Afraid Of Sunlight.
   
7. Beyond You.
   
8. King.
   

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
  
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.
  

• Descripció del disc: L'etapa de l'Steve Hogarth com a cantant de Marillion va tenir la 'consagració' amb el disc conceptual 'Brave', just l'anterior treball abans de treure aquest 'Afraid Of Sunlight'. Es feia difícil, per no dir impossible, superar l'obra mestra que és el 'Brave'; no obstant aquest 'Afraid Of Sunlight' és un molt bon disc amb cançons que transmeten molta força, d'aquelles que com més les escoltes més t'agraden. El disc no és una obra conceptual tot i que sí que manté un mateix guió en totes les cançons, s'intenta abordar la part fosca que té tota persona famosa, per exemple 'King' està inspirada en Elvis Presley, Kurt Cobain i Michael Jackson. El disc comença amb cançons una mica fluixes, fins i tot caricaturesques com 'Cannibal Surfe Babe', però després va augmentant de qualitat, s'han de destacar les cançons 'Beautiful', 'Beyond You' i, especialment, 'Out Of This World', 'Afraid Of Sunlight' i 'King'.
  

• Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1995, jo ja era un fanàtic de Marillion, per tant, vaig comprar-lo sense haver-lo escoltat gaire prèviament. Reconec que el vaig tenir un temps 'aparcat' ja que no m'acabava d''entrar', tenia el cap el 'Brave'. Però mica en mica el vaig redescobrir i ara opino que és un dels millors discos de Marillion, especialment per les cançons 'Out Of This World', 'Afraid Of Sunlight' i 'King'. Avui he decidit tornar-lo a escoltar després de rebre un missatge de la Maria Elena, una altra fan de Marillion.

• Vols fer-ne un tast?: Aquí teniu una versió en directe de 'Beautiful'; una versió també en directe d''Out Of This World' i el vídeo oficial de la cançó amb el protagonisme d'Anthony Hopkins; una versió en directe de 'Afraid Of Sunlight', una altra versió de la mateixa cançó (però de menor qualitat) que té la particularitat de ser tocada només per l'Steve Hogarth; 'Beyond You' en directe; i 'King' en directe gravat en el 2004 a Londres.
  

Lucinda Williams - Little Honey

(imatge extreta del blog Rockland)

• Títol: Little Honey.
• Autor/Grup: Lucinda Williams.

• Estil musical: Rock.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Real Love.
2. Circles And X's.
3. Tears Of Joy.
4. Little Rock Star.
5. Honey Bee.
6. Well Well Well.
7. If Wishes Were Horses.
8. Jailhouse Tears.
9. Knowing.
10. Heaven Blues.
11. Rarity.
12. Plan To Marry.
13. It's A Long Way To The Top.

• Format: CD.
  
• Versions: Sí.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Aquest 'Little Honey' és un molt bon disc de la cantautora americana Lucinda Williams. És un disc força rocker, alegre i, en algunes cançons, amb força canya, com per exemple a 'Honey Bee'. El disc està ple de participacions d'altres músics com ara Elvis Costello o Susanna Hoffs (que recordo de la seva etapa a les Bangles), de fet, la part vocal de la primera cançó - 'Real Love' - es nota clarament la veu de la Susanna Hoffs. A més, una altre fet que valoro molt positivament, les guitarres estan immenses, pletòriques, amb força quan fa falta, amb melodia quan pertoca. Com a curiositat, dir-vos que la darrera cançó del disc 'It's A Long Way To The Top' és una esplèndida versió de la cançó homònima d'AC/DC (que si no recordo malament és del disc 'T.N.T'). Resumint: un molt bon disc de rock americà, altament recomanable!.
  

• Comentaris/Anècdotes: Fa molts anys que conec qui és la Lucinda Williams però reconec que mai m'havia comprat cap disc d'ella. De fet, ja és una tradició en mi, vaig anar a la botiga Disc K7 de Granollers per a que m'assessorèssin en nous grups aprofitant que era el meu aniversari i volia fer-me un autoregal. L'Andrés em va recomanar varis discos, de fet, vaig haver de parar per què el pressupost s'havia esgotat, vaig comprar AC/DC, John Mellencamp, Willie Nelson & Wynton Marsalis, Eli 'Paperboy' Red, Nicole Willis, James Hunter i aquest de la Lucinda Williams, no està gens malament la selecció, oi?.
  

Bettye LaVette - I've Got My Own Hell To Raise

(imatge extreta del blog Bettye LaVette)

• Títol: I've Got My Own Hell To Raise.
• Autor/Grup: Bettye LaVette.

• Estil musical: Soul.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. I Do Not Want What I Have Not Got.
   
2. Joy.
   
3. Down To Zero.
   
4. The High Road.
   
5. On The Surface.
   
6. Just Say So.
   
7. Little Sparrow.
   
8. How Am I Different?.
   
9. Only Time Will Tell Me.
   
10. Sleep To Dream.

• Format: CD.
  
• Versions: Sí.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Aquest 'I've Got My Own Hell To Raise' és un molt bon disc per veure l'extraordinària veu de la veterana Bettye LaVette. És un disc ple d'autèntic del clàssic so soul, un soul intimista, ple de força, tendresa i sentiment gràcies a la veu càlida plena de sentiment i força que té aquesta dona. El disc comença amb una cançó de Sinéad O'Connor totalment 'a cappella': 'I Do Not Want What I Have Not Got', tota una declaració de principis. La segueix 'Joy' (de la Lucinda Williams), una de les millors cançons del disc. També hi destacaria 'Little Sparrow' de la Dolly Parton o la intimíssima 'Just Say So'.
  

• Comentaris/Anècdotes: Com ja és una tradició en mi, vaig anar a la botiga Disc K7 de Granollers per a que m'assessorèssin en nous grups, volia escoltar música diferent de la que habitualment escolto. De fet, per mi aquest és un dels principals motius pels quals crec que les botigues de discos, botigues de música, tenen encara una funció i un lloc en aquesta societat. L'Andrés em va recomanar aquesta dama del soul, gran recomanació!.
  

W.A.S.P - W.A.S.P.

(imatge extreta del blog Glam & Sleazy Hard Rock Paradise by WASPmaniac)

• Títol: W.A.S.P..
• Autor/Grup: W.A.S.P..

• Estil musical: Heavy Metal.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Animal (Fuck Like A Beast).
2. I Wanna Be Somebody.
   
3. L.O.V.E. Machine.
   
4. The Flame.
   
5. B.A.D.
   
6. School Daze.
   
7. Hellion.
   
8. Sleeping (In The Fire).
   
9. On Your Knees.
   
10. Tormentor.
    
11. The Torture Never Stops.
    
12. Show No Mercy.
    
13. Paint It Black.
    

• Format: CD.
  
• Versions: Sí.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Aquest va ser el disc de debut del grup 'W.A.S.P', (hi ha nombroses teories sobre què volen dir aquestes 4 sigles...). És un disc amb cançons molt representatives del heavy metal amb tocs de glam metal. Personalment hi destacaria 'Animal (Fuck Like A Beast)', 'L.O.V.E. Machine', 'School Daze', 'Hellion', la balada 'Sleeping (In The Fire)' i especialment 'I Wanna Be Somebody', tot un himne del grup. El disc que tinc es correspon a una reedició del 1997 on es va afegir la cançó 'Animal (Fuck Like A Beast)' que inicialment estava previst que aparegués en el disc original però al final es va eliminar pel contingut de la seva lletra (amb el títol es pot deduir fàcilment qui contingut és...) ; també es van afegir dues cançons més 'Show No Mercy' i 'Paint It Black', (una versió del clàssic dels Rolling Stones).
  

• Comentaris/Anècdotes: A aquest disc li tinc un 'carinyo' especial, va ser un dels primers discos de heavy que vaig escoltar i un dels principals motius pels quals em vaig 'enganxar' en aquest tipus de música. Encara recordo (i haig de tenir per algun calaix) el primer cassette que em vaig fer recopilant música heavy de diferents discos, aquest cassette - amb un títol tan poc original com 'Heavy' - començava amb 'I Wanna Be Somebody', 'L.O.V.E. Machine' i 'School Daze', (tal com us he comentat la cançó 'Animal (Fuck Like A Beast)' no apareixia en el disc original, per això inicialment no la tenia).
  

Queensrÿche - Empire

(imatge extreta del blog El Blog del Rock'n'Roll)

• Títol: Empire.
• Autor/Grup: Queensrÿche.

• Estil musical: Progressive Metal.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Best I Can.
2. The Thin Line.
3. Jet City Woman.
4. Della Brown.
5. Another Rainy Night (Without You).
6. Empire.
7. Resistance.
8. Silent Lucidity.
9. Hand On Heart.
10. One And Only.
11. Anybody Listening?.

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia.
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Amb aquest disc 'Empire' els americans Queensrÿche es van consagrar definitivament com una gran banda de hard rock amb tocs de progressive metal. Venien d'haver tret l''Operation Mindcrime', un altre gran disc, però, al meu entendre, amb aquest 'Empire' encara ho van superar. Realment el disc és brutal, la producció, el so és immillorable... conté grans cançons, des de la balada 'Silent Lucidity' a 'Best I Can', 'Empire', 'Jet City Woman' o l'enigmàtica 'Anybody Listening?'. Un disc amb un so molt ben lligat que el recomano per a tothom, entra molt bé.
  

• Comentaris/Anècdotes: Tot i que crec que Queensrÿche no és una banda de primeríssim ordre, també crec fermament que aquest disc ha d'estar en qualsevol recull del millor progressive metal o, simplificant-ho, de heavy que s'ha fet mai, l'he escoltat moltíssimes vegades.
  

Vicente Amigo - Ciudad De Las Ideas

(imatge extreta del web Domingo Patricio)

• Títol: Ciudad De Las Ideas.
• Autor/Grup: Vicente Amigo.

• Estil musical: Flamenc.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Tres Notas Para Decir Te Quiero.
2. La Tarde Es Caramelo (Alegrías).
3. Ojos De La Alhambra.
4. Compare Manuel (Tangos).
5. Bolero De Vicente.
6. Tatá.
7. Córdoba (Soleá).
8. Ciudad De Las Ideas.
   

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en castellà).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Tot i que usualment es categoritza la música del Vicente Amigo del tipus flamenc, la veritat és que em costa dir que aquest disc sigui 100% flamenc. Presenta matisos jazzístics, boleros, de tangos, ... però el que sí que és evident és que el so de la guitarra espanyola és omnipresent, al capdevall, és un disc força instrumental on hi participen Khaled, Dieguito El Cigala, Montse Cortés, Pedro Aznar. Aquest va ser el quart disc del Vicente Amigo en solitari i, sense cap mena de dubte, el que més èxit li ha donat fins a l'actualitat, (inclòs un premi Grammy l'any 2000). La primera cançó - 'Tres Notas Para Decir Te Quiero' - es va utilitzar per un anunci de la cervesa San Miguel; no deixeu d'escoltar la darrera cançó, la que dóna nom al disc: 'Ciudad De Las Ideas', espléndida!. Per cert, el seu títol és un homenatge al poeta grec Kavafis, (un poeta que també ha inspirat a d'altres músics, com per exemple Lluís Llach).
  

• Comentaris/Anècdotes: De sempre m'ha agradat molt el so de la guitarra, ja sigui elèctrica, acústica o espanyola. Això fa que m'agradin guitarristes com Joe Satriani o Paco de Lucía, entre d'altres. Aquest disc em va agradar des del primer moment que el vaig sentir per el meravellós so de guitarra del Vicente Amigo; posteriorment es va fer famós per l'anunci de San Miguel i pel premi Grammy. Vaig anar a veure'l en concert a Sitges: va ser un bon concert, llàstima del fred i del tren que trencava l'harmonia. D'altra banda, aquest disc em va servir per introduir-me en el món del flamenc, (te'l recomano si vols endinsar-te en aquest món).
  

Lenny Kravitz - Let Love Rule

(imatge extreta del blog Lenny Kravitz)

• Títol: Let Love Rule.
• Autor/Grup: Lenny Kravitz.

• Estil musical: Funk Rock.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Sittin’ On Top Of The World
2. Let Love Rule
3. Freedom Train
4. My Precious Love
5. I Built This Garden For Us
6. Fear
7. Does Anybody Out There Even Care
8. Mr. Cab Driver
9. Rosemary
10. Be
11. Blues For Sister Someone
12. Empty Hands
13. Flower Child

• Format: CD.
  
• Versions: No.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Aquest és el primer disc de Lenny Kravitz i, segons el meu parer, potser el millor. En ell hi trobaràs un Lenny Kravitz molt intimista, força acústic i amb tocs de melangia. Algunes de les cançons que conté són molt bones: 'Let Love Rule', 'Be', 'My Precious Love' o 'I Build This Garden For Us', entre d'altres. Més endavant va fer discos amb més 'canya' com ara 'Are You Gonna Go My Way' que li van significar l'èxit massiu.
  

• Comentaris/Anècdotes: Ja des d'aquest primer disc sempre m'ha agradat Lenny Kravitz, no obstant els darrers discos els he trobat força fluixos. Recordo el meu primer (crec que era el primer) estiu fent de monitor de nens petits de colònies a la casa La Comtessa de Sant Hilari Sacalm, sovint per les nits escoltava el cassette oficial d'aquesta música mentre preparava les activitats del dia següent.
  

Gary Moore - Still Got The Blues

(imatge extreta del blog The Old Rock)

• Títol: Still Got The Blues.
• Autor/Grup: Gary Moore.

• Estil musical: Rock Blues.

• Puntuació (de 0 a 10): 8.

• Cançons:

1. Moving On.
2. Oh Pretty Woman.
3. Walking by Myself.
4. Still Got the Blues.
5. Texas Strut.
6. Too Tired.
7. King of the Blues.
8. As the Years Go Passing By.
9. Mignight Blues.
10. That Kind of Woman.
11. All Your Love.
12. Stop Messin' Around.
    

• Format: CD.
  
• Versions: Sí.
• Enllaç a la Viquipèdia, (en anglès).
• Enllaç a l'article del Brou Casolà.

• Descripció del disc: Aquest disc va significar l'èxit massiu del Gary Moore després d'estar en grups com ara Thin Lizzy. Va deixar una mica de banda la seva faceta de guitar hero per endinsar-se en un terreny més simfònic, més melangiós com és el blues. Un disc molt recomanable d'escoltar.

• Comentaris/Anècdotes: Aquest va ser el primer compact disc que em vaig comprar, per això li tinc un especial 'carinyo'.