skip to main |
skip to sidebar
- Títol: Ojo De Culebra.
- Autor/Grup: Lila Downs.
- Estil musical: Mestissatge entre música tradicional mexicana i rock americà (entre d'altres estils).
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Ojo De Culebra.
- Perro Negro.
- Little Man.
- Tierra De Luz.
- Justicia.
- Black Magic Woman.
- Skeleton.
- Yo Envidio Al Viento.
- Taco De Palabras.
- Minimum Wage.
- I Would Never.
- Los Pollos.
- Silent Thunder.
- Descripció del disc: Lila Downs és una cantant mexicana que es va criar entre la cultura mexicana (la de la seva mare) i la cultura nord-americana (la del seu pare), a més, està casada amb Paul Cohen, un saxofonista nord-americà. La seva música és una barreja de molts estils, des de l'estil més tradicional de la música mexicana (incloent les "Rancheras") fins al rock més clàssic o el blues, amb una veu amb molt caràcter i amb un fort missatge reivindicatiu; de fet, és una compositora molt difícil de classificar estilísticament. Aquest 'Ojo De Culebra' (que en la versió americana li van posar el nom de 'Shake Away'), conté moltes col·laboracions (Mercedes Sosa, Enrique Bunbury, La Mari de Chambao, etc). El resultat és un disc amb un so molt fresc, amb la veu molt personal de la Lila Downs, amb una barreja de cançons en castellà i en anglès, amb molt bones versions, entre elles el 'Black Magic Woman' de Peter Green (però immortalitzada per Santana); i el 'I Envy The Wind' ('Yo Envidio Al Viento') de Lucinda Williams. Del disc destaco les cançons: 'Ojo De Culebra', 'Little Man', amb una potent secció de vent; 'Tierra De Luz', amb records a un bolero; la molt especial versió de 'Black Magic Woman'; 'Yo Envidio Al Viento' pel seu lirisme; 'Taco De Palabras' i 'Los Pollos' per la seva frescor... Però, per sobre de tot, cal destacar la cançó 'Justicia', pels seus canvis de ritme, per tenir una tornada que s'enganxa, per la compenetració amb Bunbury i, especialment, per la seva lletra (ideal per algunes accions que estan passant darrerament en la justícia espanyola :(.
- Comentaris/Anècdotes: Reconec que aquest disc no l'hauria comprat mai, ni per la portada, ni per la cantant (que la desconeixia per complert), ni per l'estil musical (no acostumo a comprar gaire música en castellà, especialment si no és d'Espanya. Quan vaig tornar del Tecnimap, vaig decidir fer-me un auto-regal: vaig decidir comprar-me música... però volia que fos de grups/estils que fossin nous per mi. Entre d'altres discos, l'Andrés del Disc K7 em va recomanar aquest disc de la Lila Downs... com sempre, ho va encertar!.
- Vols fer-ne un tast?: A Spotify pots escoltar tot el disc.
- Títol: Come And Get It.
- Autor/Grup: Eli 'Paperboy' Reed.
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Youn Girl.
- Name Calling.
- Help Me.
- Just Like Me.
- Come And Get It.
- Pick A Number.
- I Found You Out.
- Tell Me What I Wanna Hear.
- Time Will Tell.
- You Can Run On.
- Pick Your Battles.
- Explosion.
- Descripció del disc: En l'anterior disc ('Roll With You') us vaig comentar que aquest músic - de Boston - era tota una agradable sorpresa en el món del soul, el definia com una barreja entre James Brown, Sam Cooke i Otis Redding. Doncs en aquest nou disc es consagra com un dels nous referents del soul (amb tocs de funk), segueix mostrant una veu prodigiosa i està molt ben acompanyat; el resultat és un so que no presenta cap esquerda, tot està molt ben conjuntat, té una bona producció i el so és excel·lent. Tanmateix crec que en aquest 'Come And Get It' s'ha perdut 'mala llet', podríem dir que ha perdut la part de James Brown i, en canvi, ha guanyat aspectes de Jackson 5. L'excepció és la darrera cançó 'Explosion', una cançó al més pur estil James Brown amb, tal com indica el seu nom, una explosió d'energia. També convé destacar la moguda 'You Can Run On' amb uns excel·lents chorus; la que dóna nom al disc 'Come And Get It' que em recorda als Jackson 5; la 'Tell Me What I Wanna Hear' on demostra que sap treure molts registres de la seva veu; o la lenta 'Time Will Tell'. La veritat és que tot el disc és un molt bon disc... però jo li trobo a faltar el punt de nervi, d'energia desbocada que presentava en el disc anterior.
- Comentaris/Anècdotes: Aquest 'Come And Get It' és el primer disc que primer he escoltat a Spotify abans de comprar-me'l. Aquesta situació no és gens habitual ja que a Spotify acostumo a escoltar el que ja tinc, és a dir, no em serveix per descobrir nous grups, nous estils... però sí que em pot servir per descobrir nous discos de gent que ja conec, com és el cas de Eli 'Paperboy' Reed (descobert, com és habitual en el meu cas, per la gent del botiga Disc K7 de Granollers).
- Vols fer-ne un tast?: A Spotify pots escoltar tot el disc.
- Títol: Made In The Shade.
- Autor/Grup: Red Stick Ramblers.
- Puntuació (de 0 a 10): 9.
- Made In The Shade.
- Evenin'.
- Les Oiseaux Vont Chanter.
- The Cowboy Song.
- Katrina.
- Don't Cry, Baby.
- Laisse Les Cajuns Danser.
- Hot Temale Baby.
- Some Of These Days.
- Tes Parents Ne Veulent Plus Me Voir.
- Unsentimental.
- The Smeckled Suite.
- Descripció del disc: Aquest disc és indispensable per a qui vulgui introduir-se en la música Cajun: la música tradicional de Louisiana (tot i que convé deixar clar que aquest és un grup que fan una barreja entre la música Cajun i la música Wester Swing). Red Stick Ramblers és un grup format per 5 persones que toquen diferents instruments (evidentment incloent els més tradicionals de la música Cajun) assolint una música molt fresca, de fet, són un dels grups que estan renovant la música Cajun, la seva música 'entra' molt bé i, com és preceptiu per la zona d'on són, alternen l'anglès i el francès en les seves cançons. El disc comença amb la cançó que li dóna nom: 'Made In The Shade'; un rock 'n' roll molt dinàmic, agradable i amb algun toc de Lousiana. 'Les Oiseaux Vont Chanter' és la primera cançó que ens trobem en el disc de música Cajun; és un mig-temps cantat en francès. 'The Cowboy Song' és, com indica el seu nom, una típica cançó de 'cowboys', ben feta i amb el ritme adequat. 'Katrina' és una altra cançó Cajun on destaca la virtuositat del violí, recomanable escoltar-la. 'Laisse Les Cajuns Danser' també és una altra bona cançó del mateix estil. Però, segons el meu parer, hi ha dues cançons que destaquen per sobre de la resta: 'Hot Temale Baby' i 'Tes Parents Ne Veulent Plus Me Voir': dues cançons 100% Cajun amb molt de ritme, més instrumentals que cantades on els instruments de corda - especialment el violí - hi destaquen. La resta de cançons també tenen un molt bon nivell, només comentar que la darrera 'The Smeckled Suite' té regust espanyol - per l'ús de la guitarra espanyola - i, per mi, és una cançó diferent de la resta, és l'única que desentona una mica.
- Comentaris/Anècdotes: Com és habitual, la majoria de 'perles' les obtinc de la botiga Disc K7 de Granollers on no només m'assessoren sinó que, a més, m'esperonen per introduir-me en nous estils com és el Cajun en aquest cas. Us recomano aquest disc, aquest disc i, de fet, deixar-vos assessorar pel Disc K7!
- Títol: Two Men With The Blues.
- Autor/Grup: Willie Nelson & Wynton Marsalis.
- Estil musical: Jazz i Blues.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Bright Lights Big City.
- Night Life.
- Caldonia.
- Stardust.
- Basin Street Blues.
- Georgia On My Mind.
- Rainy Day Blues.
- My Bucket's Got A Hole In It.
- Ain't Nobody's Business.
- That's All.
- Descripció del disc: Aquest és un disc sorprenent, boníssim, fruit de la combinació de dues grans figures de l'actual escena musical americana. Willie Nelson és un dels músics més coneguts de country amb una llarga trajectòria (ja ha superat els 75 anys). Wynton Marsalis és, probablement, un dels millors trompetistes actuals (per no dir que és el millor), que intenta que el Jazz torni al seu so més clàssic. De la unió de tots dos va sorgir aquest meravellós disc; en ell hi trobem cançons emblemàtiques (com ara 'Caldonia' o 'Georgia On My Mind') barrejades amb alguna cançó de Willie Nelson (com per exemple 'Rainy Day Blues', una de les millors del disc) . El so resultant és una barreja de blues i de jazz, passant, per sons característics de New Orleans o de Nashville, de fet, en alguns instants, sembla que se'ns transporti a les Big Bands del anys 40. Tot i que són dos grans músics, sorprèn la gran compenetració que hi ha amb la música que fa cadascú; així trobem que la trompeta de Wynton Marsalis és el contrapunt ideal a la veu de Willie Nelson, a més, el piano (tocat per Dan Nimmer) i el baix de Carlos Henriquez, entre d'altres instruments, acaben d'arrodonir la festa (gravada en directe els dies 12 i 13 de gener del 2007 al Jazz at Lincoln Center de Nova York). Altament recomanable!.
- Comentaris/Anècdotes: Tal com us vaig comentar en el disc 'Little Honey' de la Lucinda Williams, pel meu aniversari sempre em faig un autoregal musical. El darrer aniversari em vaig comprar varis CDs (sempre sota l'assessorament de la gent de la botiga Disc K7 de Granollers). Aquest 'Two Men With The Blues' va ser un dels CDs que em vaig comprar, una gran recomanació!
- Títol: Sunsets On Empire.
- Autor/Grup: Fish.
- Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- The Perception Of Johnny Punter.
- Goldfish & Clowns.
- Change Of Heart.
- What Colour Is God?.
- Tara.
- Jungle Ride.
- Worm In A Bottle.
- Brother 52.
- Sunsets On Empire.
- Say It With Flowers.
- Descripció del disc: Aquest 'Sunsets On Empire' fou el quart disc en solitari de Fish després que deixés de ser el cantant del grup Marillion, (fou substituït per Steve Hogarth). Aquest és un bon disc que sortir a la llum en el 1997 fruit, bàsicament, del treball de Fish i d'Steve Wilson (dels Porcupine Tree). El resultat és un so molt enèrgic, cru, força més rocker que no pas simfònic (en contraposició a d'altres discos com, per exemple, el 'Vigil In A Wilderness of Mirrors'). Com a cançons cal destacar 'The Perception Of Johnny Punter', amb un inici ideal per introduir el disc, 'Goldfish & Clowns', 'Change Of Heart', 'Sunsets On Empire', i, especialment, 'What Colour Is God?' amb una tornada molt repetitiva, insistit, 'matxacona'... però que m'encanta! i 'Brother 52' també molt 'pegadiza' amb una tornada fàcil de recordar.
- Comentaris/Anècdotes: Tal com ja vaig comentar en la fitxa del 'Raingods With Zippos', en el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1997, estava plenament al corrent del treball de Fish des de que havia deixat Marillion, per tant, de seguida em vaig interessar per aquest 'Sunsets On Empire'.
(imatge escanejada directament del llibret del CD,
donat que no havia trobat cap imatge del disc per Internet,
(fins que a darrera hora n'he vista una referència al blog Woody Jagger))- Títol: Sweet & Wild.
- Autor/Grup: Cool Jerks
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Gimme Time.
- Don't Look For Me.
- Trappin' You.
- Mommy.
- Cool Flames.
- Oh My Lord!.
- Put Yourself In My Place (For A Little While).
- Suck It To Me.
- Sweet & Wild.
- Cast Out (By The One I Loved).
- Descripció del disc: L'autèntica ànima del grup Cool Jerks és Miguel Ángel Julián. Ell va ser qui en el 1989 va compondre la cançó 'Soul Teller' que va ser la introducció d'aquest brillant músic en el món del soul. Aquest 'Sweet & Wild' va ser el segon disc del grup Cool Jerks després del primer ('Soul Teller'). En aquest disc es nota que ja es té una millor producció (respecte al 'Soul Teller') i es comença a veure tot el que pot donar aquest músic. El disc és força curt, poc més de 37 minuts, però amb cançons d'autèntic soul que és impossible que no et faci moure cap múscul del cos. Hi destacaria la prodigiosa veu del Miguel Ángel Julián, la secció de vent i el cor femení (les Soul Girls). Tot el disc és molt bo, però hi destacaria 'Gimme Time' (ideal com introducció del què és aquest grup), 'Don't Look For Me' (mig temps amb una bona dosi de secció de vent), 'Trappin' You' (m'encanta el començament amb la guitarra 'tallada' i els teclats), 'Oh My Lord!' (amb una bona combinació de secció de vent, orgue Hammond, cor femení i la veu del Miguel Ángel Julián), i la resta del disc que no està gens malament... però per sobre de totes elles hi ha la cançó que dóna nom al disc 'Sweet & Wild', una cançó lenta però amb caràcter, amb força. Resumint: autèntic soul i del millor!.
- Comentaris/Anècdotes: Vaig descobrir Cool Jerks de la mà del meu cosí Xavi quan era el propietari de la botiga Disc K7 de Granollers. Només escoltar-lo em va encantar i, de fet, recordo haver-los vist en directe a la sala Apolo de Barcelona, brutal!, llàstima que no hagin tingut l'èxit que es mereixíen.
- Títol: Ultimate Collection.
- Autor/Grup: Eurythmics.
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- I've Got A Life.
- Love Is A Stranger.
- Sweet Dreams [Are Made Of This].
- Who's That Girl?.
- Right By Your Side.
- Here Comes The Rain Again.
- Would I Lie To You?.
- There Must Be An Angel [Playing With My Heart].
- Sisters Are Doin' It For Themselves.
- It's Alright [Baby's Coming Back].
- When Tomorrows Comes.
- Thorn In My Side.
- The Miracle Of Love.
- Missionary Man.
- You Have Placed A Chill In My Heart.
- I Need A Man.
- I Saved The World Today.
- 17 Again.
- Was It Just Another Love Affair?.
- Descripció del disc: Eurythmics va ser un grup format per Annie Lennox i Dave Stewart creat en el 1980. Va ser els pioners del que es va conèixer com Synthetized Pop, de fet, l'èxit del grup recau en una cuidada posada en escena, en uns esplèndids vídeos, en una meravellosa veu de l'Annie Lennox (sempre amb una estètica molt masculina) i en les innovadores tècniques de producció del Dave Stewart. En el conjunt de la seva carrera han venut més de 75 milions de discos. Aquest disc és un recull de les seves millors cançons; és un bon recull on només s'hi troba a faltar la cançó 'Sex Crime' de la banda sonora de la pel·lícula '1984'. D'aquest recull cal destacar la seva durada (conté 19 cançons) i la seva qualitat, totes les cançons són molt bones, si haig de destacar-ne algunes ressaltaria: 'Who's That Girl?', 'Here Comes The Rain Again', 'Would I Lie To You?', 'There Must Be An Angel [Playing With My Heart]', 'When Tomorrows Comes', 'Thorn In My Side', 'The Miracle Of Love', 'Missionary Man', 'I Saved The World Today' i, evidentment, la super coneguda 'Sweet Dreams [Are Made Of This]'; cançons que formen part de la banda sonora d'una generació. També conté dues noves cançons: 'I've Got A Life' i 'Was It Just Another Love Affair?'.
- Comentaris/Anècdotes: Aquest disc me'l vaig comprar quan es va editar. Eurythmics és d'aquells grups que sempre havien sonat en la meva joventut però, incomprensiblement, mai havia comprat cap disc d'ells. Per això quan va aparèixer aquest recull l'únic que vaig mirar és que hi apareguèssin les millors cançons (tal com és), la resta va ser comprar-lo i gaudir-lo (encara ara!).
- Títol: Ghost Notes.
- Autor/Grup: Everest.
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Rebels In The Roses.
- Trees.
- Into Your Soft Heart.
- Reloader.
- Only In Your Mind.
- Black Covers.
- Angry Storm.
- Stumble Waltz.
- I See It In Your Eyes.
- Standing By.
- Taking On The Future.
- Descripció del disc: Everest és un grup molt recent, es va formar a finals del 2005 i han tret el seu primer disc - 'Ghost Notes' - en el 2008. És un grup de Los Angeles format per Russell Pollard (veu i bateria), Rob Douglas (baix), Jason Soda (guitarra) i Joel Graves (guitarra). Es diu d'ells que tenen un so semblant al del Neil Young a 'Cortez The Killer', és a dir, cançons llargues i amb molta estona instrumental sense arribar a ser totalment instrumentals. De fet, d'aquest 'Ghost Notes' el primer que cal dir és que és un d'aquells discos que costa d'entrar, la primera vegada que l'escoltes arribaràs a una conclusió errònia, pensaràs que és fluix. Però a mesura que el vas escoltant veuràs els detalls, els matisos, els acords que t'aniran captivant. Per mi, les millors cançons del disc són 'Rebels In The Roses', 'Into Your Soft Heart', 'Reloader' (la més ràpida del disc), 'Stumble Waltz', 'Taking On The Future' (una bellísima cançó molt suau, ideal per tancar el disc); però la més representativa és 'I See It In Your Eyes', amb llargues estones instrumentals. Resumint: un disc amb un so suau, sense estridències, ple de guitarres acústiques (i alguna d'elèctrica) ideal per escoltar a altes hores de la nit (reiteradament).
- Comentaris/Anècdotes: Aquest disc me'l va regalar el meu germà gran en el meu darrer aniversari. Va anar a la botiga Disc K7 de Granollers i els hi va preguntar què em podia comprar de música, sabent que és la meva autèntica passió. Haig d'estar agraït ja que gràcies a ells he descobert aquest (nou) grup, de fet, aquests són els regals que més m'agraden: música desconeguda que acaba agradant-me molt (però no d'entrada sinó a mesura que el vaig escoltant). Per cert, pel mateix aniversari em vaig autoregalar un disc, el de l'Eli "Paperboy" Reed, un altre gran descobriment.
- Títol: A Little Light Music.
- Autor/Grup: Jethro Tull.
- Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Someday The Sun Won't Shine For You.
- Living In The Past.
- Life Is A Long Song.
- Under Wraps.
- Rocks On The Road.
- Nursie.
- Too Old To Rock And Roll, Too Young To Die.
- One White Duck.
- A New Day Yesterday.
- John Barleycorn.
- Look In The Sun.
- A Christmas Song.
- From A Dead Beat To An Old Greaser.
- This Is Not Love.
- Bourée.
- Pussy Willow.
- Locomotive Breath.
- Descripció del disc: Aquest és un disc en directe dels Jethro Tull enregistrat durant la gira europea de 1992. És un molt bon disc on es recullen algunes de les millors cançons que ha fet mai aquest grup, a més, algunes d'elles estan versionades respecte a les versions originals, aquest fet li dóna una valor afegit a aquest CD. Per exemple, cal destacar la versió totalment instrumental del 'Living In The Past', 'A New Day Yesterday' amb un esplèndid solo de flauta o la versió totalment instrumental de 'Pussy Willow'. Anem per ordre, el disc comença amb 'Someday The Sun Won't Shine For You' del disc 'This Was' del 1968, el primer disc que va enregistrar Jethro Tull. Després tenim 'Living In The Past' un dels èxits més coneguts del grup, en aquest cas, tal com us comentava, en versió instrumental; és del disc 'Living In The Past' del 1972; la tercera cançó és 'Life Is A Long Song' del mateix disc, és una cançó amb caràcter. 'Under Wraps' és del disc homònim: 'Under Wraps' del 1984, en aquest cas també fan una versió només instrumental. 'Rocks On The Road' és del disc 'Catfish Rising' del 1991 que era el darrer disc que havien tret just abans de fer la gira, per aquest motiu la cançó s'assembla bastant a l'original, (fet que no vol dir que no sigui una cançó molt bona i molt ben interpretada). 'Nursie' és una breu cançó suau del disc 'Living In The Past' del 1972. 'Too Old To Rock And Roll, Too Young To Die' és una de les cançons més conegudes del grup del disc homònim del 1976, aquí li donen una excel·lent introducció instrumental. 'One White Duck' és una cançó molt maca, amb una melodia tranquila que enganxa, pertany al disc 'Minstrel In The Gallery' del 1975. La següent cançó 'A New Day Yesterday' és, pel meu gust, una de les millors del disc; pertany al disc 'Stand Up' del 1969, l'Ian Anderson està brutal amb l'harmònica i la flauta travessera en aquest cançó, per escoltar i escoltar repetidament!. 'John Barleycorn' és una cançó tradicional anglesa que Jethro Tull van tocar per primera vegada en aquesta gira, és possiblement una de les cançons més fluixes del disc. 'Look In The Sun' torna a ser una cançó del disc 'Stand Up' del 1969 que aquí versionen fent-la només instrumental, amb menció especial per a la mandolina. 'A Christmas Song' és del disc 'Living In The Past' del 1972. 'From A Dead Beat To An Old Greaser' del disc 'Too Old To Rock And Roll, Too Young To Die' del 1976. 'This Is Not Love' és una de les cançons més rockeres que pertany al disc 'Catfish Rising' del 1991. 'Bourée' és una de les joies que ha tocat mai Jethro Tull, la van enregistrar per primera vegada en el disc 'Stand Up' del 1969; és una versió del 'Bourrée In E Minor' de Johan Sebastian Bach de la 'Suite In E Minor For Lute', un exemple més del talent que té l'Ian Anderson capaç de versionar a Bach d'una forma dolça, excel·lent i respectuosa amb l'original. 'Pussy Willow' és del disc 'Broadsword And The Beast' del 1982 que aquí es versiona deixant-la només en instrumental. El disc acaba amb una altra de les cançons més conegudes de Jethro Tull: 'Locomotive Breath', és del disc 'Aqualung' del 1971, una cançó que intenta reproduir el so de la 'respiració d'un tren', una cançó que comença tranquila per anar augmentant de ritme fins que 'el tren ja té velocitat', (per cert en tinc una versió d'aquesta cançó feta per WASP. Resumint: un excel·lent disc en directe que, com a crítica, li falta ser doble per poder incloure-hi més cançons.
- Comentaris/Anècdotes: De sempre, Jetro Tull és un dels meus grups preferits, per això quan va sortir aquest 'A Little Light Music' no m'ho vaig pensar dues vegades i me'l vaig comprar només arribar a les botigues, va ser un gran encert. Encara avui, 17 anys després, és un disc que escolto amb certa regularitat.
- Títol: A Fistful Of Alice.
- Autor/Grup: Alice Cooper.
- Estil musical: Hard Rock.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- School's Out.
- Under My Wheels.
- I'm Eighteen.
- Desperado.
- Lost in America.
- Teenage Lament '74.
- I Never Cry.
- Poison.
- No More Mr. Nice Guy.
- Welcome to My Nightmare.
- Only Women Bleed.
- Feed My Frankenstein.
- Elected.
- Is Anyone Home ?.
- Descripció del disc: Aquest disc d'Alice Cooper és un disc en directe (llevat de la darrera cançó) grabat al Cabo Wabo Club del Sammy Hagar (qui canta en la primera cançó). El disc conté un recull de les millors cançons d'Alice Cooper; segurament els més 'puristes' dirien que falten algunes cançons emblemàtiques de la seva primera època. Personalment trobo que el recull de cançons és força bo: 'School's Out', 'Under My Wheels', 'Desperado', 'Lost In America', 'Poison', 'Feed My Frankenstein', entre d'altres. És un molt bon disc en directe, ideal per a qui no tingui cap altre recull d'aquest artista, (a més apareix l'Slash tocant la guitarra a 'Lost In America', 'Only Women Bleed' i a 'Elected' i Rob Zombie cantant a 'Feed My Frankenstein' i a 'Elected').
- Comentaris/Anècdotes: Conec a l'Alice Cooper des de fa molt temps, tanmateix, no és un dels autors que disposi més CDs. Per aquest motiu, quan es va editar aquest disc, aproximadament el 1997, vaig decidir a comprar-lo sense pensar-m'ho dues vegades, tenia un recull, en directe, i a més incloïa la cançó 'Poison', una de les cançons que més vaig escoltar en la meva adolescència.
