skip to main |
skip to sidebar
- Títol: Time To Rock, (Best Of Singles A's & B's).
- Autor/Grup: UFO.
- Estil musical: Hard Rock.
- Puntuació (de 0 a 10): 6.
- Shake It About.
- (Come Away) Melinda.
- Unidentified Flying Object.
- Boogie.
- Treacle People.
- C'mon Everybody.
- Timothy.
- Prince Kajuku.
- The Coming Of Prince Kajuku.
- Galactic Love.
- Loving Cup.
- Give Her The Gun.
- Sweet Little Thing.
- Doctor, Doctor.
- Lipstick Traces.
- Shoot Shoot.
- Love Lost Love.
- Alone Again Or.
- Only You Can Rock Me.
- Cherry.
- Rock Bottom.
- Doctor, Doctor (Live).
- On With The Action (Live).
- Young Blood.
- Lights Out.
- Couldn't Get It Right.
- Hot'n'Ready.
- Lonely Heart.
- Long Gone.
- Let It Rain.
- Heel Of A Strange.
- You'll Get Love.
- Back Into My Life.
- The Writer.
- When It's Time To Rock.
- Everybody Knows.
- This Time.
- The Chase.
- Night Run (US Remix).
- Heaven's Gate (US Remix).
- Descripció del disc: Tal com indica el seu títol, aquest disc conté un resum dels singles del grup UFO des de la seva creació a finals del 1969. Així doncs podem veure l'evolució d'aquest grup des dels seus inicis amb un rock amb influències de blues i de la psicodèlia dels 70 fins a un so més pop de finals dels 80. En tot cas, la que - segons la meva opinió - va ser la millor època del grup fou quan Michael Schenker en va formar part. Amb Michal Schenker van aconseguir un so més dur, més de hard rock, i van editar discos que van tenir un notable èxit: 'Phenomenon', 'Force It', 'No Heavy Petting', 'Lights Out', 'Obsession' i 'Strangers In The Night'. D'aquests discos en sortiren els hits que sempre han definit la banda (i que han marcat moltíssimes altres bandes): 'Doctor Doctor', 'Alone Again Or', 'Only You Can Rock Me', 'Cherry', 'Rock Bottom' (amb un impressionant solo de guitarra del Michael Schenker), 'Lights Out', entre d'altres. En el moment en que Schenker va abandonar la banda aquesta ja no va ser capaç de tornar a oferir èxits interessants... fins que es va disoldre. Aquest recopilatori conté el millor d'aquest grup en cada època, això fa que en els alguns moments sigui més fluix i en d'altres brillant. Com a anècdota destacar que conté una versió del 'C'mon Everybody' d'Eddie Cochran.
- Comentaris/Anècdotes: Michael Schenker és un dels guitarristes que més admiro, des de la seva etapa inicial a UFO, el seu MSG o, fins i tot, la seva segona breu estada a Scorpions durant la realització del disc 'Lovedrive'. Els discos d'UFO amb Schenker me'ls vaig comprar en vinil, però mai havia tingut un recull de tota la vida del grup UFO, per això em vaig decidir a comprar-me aquest recull, (aprofitant que estava a preu reduït).
- Títol: Thick As A Brick.
- Autor/Grup: Jethro Tull.
- Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Thick As A Brick (Part I).
- Thick As A Brick (Part II).
- Descripció del disc: Aquest és un clar exemple de rock simfònic. 'Thick As A Brick' és un disc de dues cançons degut a les limitacions dels discos de vinil, és a dir, si s'edités actualment tindria una sola cançó d'uns tres quarts d'hora. Tot el disc és una història, la història de Gerald Bostock, àlies Little Milton, que va guanyar un concurs de poesia i que posteriorment va ser desqualificat (per utilitzar 'paraules d'adults'). En aquest disc, a diferència de la majoria de discos de Jethro Tull, no predomina tant la flauta d'Ian Anderson sinó que es noten molt més els sintetitzadors i els orgues, ressaltant encara més la simfonia del disc. És un disc conceptual que cal escoltar amb tranquilitat i des del principi fins al final, és, doncs, un disc que costa d'entrar, però que a mesura que el vas escoltant vas trobant nous matisos que fa que t'enganxi cada cop més, per tant, s'ha d'escoltar amb paciència, només així es pot descobrir totalment aquesta joia musical.
- Comentaris/Anècdotes: Jetro Tull és un dels meus grups preferits, la majoria dels seus discos els tinc en vinil, de fet, aquest 'Thick As A Brick' el tinc en vinil i en CD. En la versió en vinil aquest disc es presentava com un diari: el 'St. Cleve Chronicle & Linwell Advertiser', amb diferents fulles plenes de notícies, passatemps, ... és a dir, un autèntic diari, llàstima que en la versió en CD només s'inclogués la portada del diari.
- Títol: Bellybutton.
- Autor/Grup: Jellyfish.
- Estil musical: Pop Rock (Power Pop)
- Puntuació (de 0 a 10): 9.
- The Man I Used To Be.
- That Is Why.
- The King Is Half Undressed.
- I Wanna Stay Home.
- She Still Loves Him.
- All I Want Is Everything.
- Now She Knows She's Wrong.
- Bed Spring Kiss.
- Baby's Coming Back.
- Calling Sarah.
- Descripció del disc: Aquest 'Bellybutton' va ser el primer disc del grup Jellyfish. Tot i que no va tenir l'èxit esperat, (probablement per la poca publicitat que se'n va fer), aquest disc va aportar aire fresc a la música pop, de fet és un dels discos que més s'identifiquen amb l'estil Power Pop. Tot el disc està ple de 'records' d'altres grups: The Beatles, Cheap Trick, The Who, etcètera; de fet, Jellyfish actualment està considerat com un grup de culte i costa força trobar els seus discos a les botigues de música. D'aquest 'Bellybutton' cal destacar 'The Man I Used To Be' una cançó amb bastant canvis de ritme, una mica melancòlica, (només escoltant aquesta cançó ja en vaig tenir prou per veure que aquest disc m'encantaria), 'That Is Why' una cançó de mig temps, molt més alegre i més 'pegadiza', 'The King Is Half Undressed' que podria ser dels Who, 'She Still Loves Him' també de mig temps amb un inici que no té res a veure amb la resta de la cançó, 'All I Want Is Everything' molt més ràpida i dura, de tall Cheap Trick, 'Now She Knows She's Wrong' un altre mig temps, alegre, desenfadat, típic de Jellyfish. Però la millor cançó del disc (i del grup), sense cap mena de dubte, és 'Baby's Coming Back' un autèntic hit que identifica el so del grup. Resumint: un molt bon disc per a tothom a qui li agradi un pop rock alegre, desenfadat, directe. Molt recomanable!.
- Comentaris/Anècdotes: Aquest és un exemple de disc que no hauria comprat si no fos per la recomanació del meu cosí Xavi, (responsable de la botiga Disc K7 de Granollers quan va sortir aquest disc, el 1990). De seguida em va agradar molt el so de Jellyfish, de fet, quan van treure el segon disc - 'Spilt Milk' - me'l vaig comprar sense ni escoltar-lo. Llàstima que el grup va desaparèixer tot seguit. No obstant, segueixo sent un admirador d'aquest grup... fins al punt que la meva primera aportació a la Vikipèdia va ser aquest article sobre Jellyfish.
- Títol: The Ultimate Collection.
- Autor/Grup: The Kinks.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- You Really Got Me.
- All Day And All Of The Night.
- Tired Of Waiting For You.
- Everybody's Gonna Be Happy.
- Set Me Free.
- See My Friend.
- Till The End Of The Day.
- Dedicated Follower Of Fashion.
- Sunny Afternoon.
- Dead End Street.
- Waterloo Sunset.
- Death Of A Clown.
- Autumm Almanac.
- Susannah's Still Alive.
- Wonderboy.
- Days.
- Plastic Man.
- Victoria.
- Lola.
- Apeman.
- Supersonic Rocket Ship.
- Better Things.
- Come Dancing.
- Don't Forget To Dance.
- Cançons (segon disc):
- David Watts.
- Stop Your Sobbing.
- Dandy.
- Mr. Pleasent.
- I Gotta Move.
- Who'll Be The Next In Line.
- I Need You.
- Where Have All The Good Times Gone.
- Sittin' On My Sofa.
- A Well Respected Man.
- I'm Not Like Everybody Else.
- Love Me Till The Sun Shines.
- She's Got Everything.
- Starstruck.
- Shangri-La.
- God's Children.
- Celluloid Heroes.
- (Wish I Could Fly Like) Superman.
- Do It Again.
- Living On A Thin Line.
- Descripció del disc: The Kinks és un grup de rock que en els anys 60-70 va rivalitzar amb els Rolling Stones i els Who per a ser la segona banda de rock més important, després dels Beatles. Tot i això aquí a Espanya The Kinks no van tenir gaire ressò. Aquest 'The Ultimate Collection' és un recull dels millors hits d'aquest grup de rock des del 1964 fins al 1984, és per tant, un recull de 20 anys d'èxits. En ell hi trobareu 44 cançons, (el CD és doble i les cançons - com era habitual en aquella època, curtes), corresponents a les millors cançons d'aquest grup: 'All Day And All Of The Night', 'Till The End Of The Day', 'Sunny Afternoon', 'Days', 'Victoria', 'Come Dancing', 'David Watts', 'I Need You', 'A Well Respected Man', 'Do It Again', 'Living On A Thin Line', però molt especialment: 'You Really Got Me' (que diuen que és una cançó precursora del Hard Rock) i 'Lola' (segurament l''himne' més conegut del grup). És un molt bon recull del millor que ha ofert aquest grup a la música, i, a més, està ordenat cronològicament (això fa que el millor disc sigui el primer). Resumint: un recopilatori ideal per a qui (encara) no conegui aquest grup (particularment m'encanta el seu so - fresc - de guitarra, entre d'altres...).
- Comentaris/Anècdotes: La primera vegada que vaig escoltar The Kinks va ser quan van treure el disc 'Word Of Mouth' del 1984 amb els hits 'Do It Again' i 'Living On A Thin Line'. Posteriorment, en la dècada dels 90, recordo que em vaig copiar un cassette del meu cosí amb les cançons més emblemàtiques del grup... fins que en el 2002 es va editar aquest 'The Ultimate Collection' que vaig decidir comprar-me'l com a (auto-)regal de Reis del 2003.
- Títol: Bridge Over Troubled Water.
- Autor/Grup: Simon And Garfunkel.
- Estil musical: Folk Rock.
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Bridge Over Troubled Water.
- El Condor Pasa.
- Cecilia.
- Keep The Customer Satisfied.
- So Long, Frank Lloyd Wright.
- The Boxer.
- Baby Driver.
- The Only Living Boy In New York.
- Why Don't You Write Me.
- Bye Bye Love.
- Song For The Asking.
- Descripció del disc: Aquest 'Bridge Over Troubled Water' és el cinquè i (desgraciadament el darrer) disc de Simon And Garfunkel. És un disc que segurament estaria en el llistat dels 100 millors discos de la història, de fet, es calcula que se n'han venut més de 20 milions de còpies i va guanyar el Grammy al millor disc. El disc està ple de hits que només escoltar-los de seguida et vénen al cap, especialment la cançó 'The Boxer'. El disc conté 11 cançons alternant-se les més tranquiles amb les més alegres, així trobem que la que dóna nom el disc 'Bridge Over Troubled Water' comença tranquilament, amb una introducció de piano per mica en mica anar agafant força amb la percussió i la secció de violins i, especialment amb la veu. 'El Condor Pasa' també comença molt suau amb les típiques flautes andines (de Perú?), també és una excel·lent cançó, tot i que en prefereixo d'altres. 'Cecilia' és una de les cançons més alegres del disc amb una base rítmica que 'enganxa' molt (en el sentit positiu de la paraula). 'Keep The Customer Satisfied' també és una canço força alegre on el que destaca és la secció de vent. 'So Long, Frank Lloyd Wright' és una de les cançons lentes i més fluixes del disc (sense ser una cançó dolenta). 'The Boxer' és clarament el hit principal del disc, i, de fet, una de les cançons més conegudes de Simon And Garfunkel, la seva tornada és conegudíssima. 'Baby Driver' és una cançó alegre sense massa pretensió. 'The Only Living Boy In New York' és un mig temps que no destaca gaire. 'Why Don't You Write Me' torna a ser una cançó de mig temps, però més moguda que l'anterior, amb una guitarra que recorda el so country (tot i que la cançó està molt lluny d'aquest estil de música). 'Bye Bye Love' és un altre dels hits del disc, de fet, es pot considerar un himne, amb una tornada senzilla, alegre i fàcil de recordar; apareix en el disc enregistrat en directe. S'acaba el disc amb una molt bona cançó lenta: 'Song For The Asking'. Tot el disc està molt treballat, especialment la seva producció, està ple de matisos que, amb l'arribada del CD, es van fer més palesos; mereix tenir un lloc respectable en el llistat dels millors discos de música mai fets.
- Comentaris/Anècdotes: Aquest disc és un dels que venien inclosos en els fascicles de la 'Historia del Rock' que va editar Planeta-Agostini a finals dels 80 (un altre és el 'Last in Line' de Dio). La novetat d'aquesta entrega per fascicles (que avui no tindria cap èxit) radicava en el fet que cada setmana, a part del fascicle, s'entregava també un CD original amb discos que eren clàssics del rock, com ara aquest. Vaig comprar-ne bastants fascicles, just fins quan em vaig quedar sense diners per comprar-ne més, (en aquell moment no treballava, per tant, no tenia massa estalviat). Va ser l'excusa perfecte per comprar-se CDs i per obrir-se a nous grups, a nous estils o, com és aquest cas, per tenir en CD música de Simon And Garfunkel que ja tenia en cinta (cassette).
- Títol: Raingods With Zippos.
- Autor/Grup: Fish.
- Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Tumbledown.
- Mission Statement.
- Incomplete.
- Tilted Cross.
- Faithhealer.
- Rites Of Passage.
- Plague Of Ghosts: (I) Old Haunts.
- Plague Of Ghosts: (II) Digging Deep.
- Plague Of Ghosts: (III) Chocolate Frogs.
- Plague Of Ghosts: (IV) Waving At Stars.
- Plague Of Ghosts: (V) Raingod's Dancing.
- Plague Of Ghosts: (VI) Wake-Up Call (Make It Happen).
- Descripció del disc: Fish és conegut, sobretot, per ser el cantant dels primers anys del grup Marillion, fins que el 1988 deixa aquest grup per a continuar una carrera en solitari, (fou substituït per Steve Hogarth). Aquest 'Raingods With Zippos' és, probablement, un dels millors discos en solitari de Fish. El disc té una primera part (més de rock que no pas de rock simfònic) amb cançons aïllades les unes de les altres on, personalment, hi destacaria 'Tumbledown' (amb una suau introducció amb piano, tot i que la cançó és bastant rockera), 'Mission Statement' (també rockera i, a més, amb un ritme frenètic), 'Faithhealer', i la esplèndida i melancòlica balada 'Rites Of Passage'. La segona part és un recull de cançons sota un mateix fil conductor anomenat 'Plague Of Ghosts', unint-se per formar una sola cançó amb diferents canvis de ritme, tot plegat al més pur estil rock simfònic. Per descomptat, com a fanàtic del rock simfònic, aquesta segona part és la que més m'agrada, (sense desmerèixer la primera que està prou bé). Sens dubte, la millor cançó del disc és la que li dóna part del nom: 'Raingod's Dancing', és claríssimament un hit, una cançó on predomina el so del piano i l'extrordinària veu de Fish. Resumint, un dels millors discos de Fish en solitari, probablement aquest i el 'Vigil In A Wilderness Of Mirrors' i el 'Sunsets Of Empire' són els millors, (si bé aquest darrer és més rocker que no simfònic).
- Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1999, estava plenament al corrent del treball de Fish des de que havia deixat Marillion, per tant, de seguida em vaig interessar per aquest 'Raingods With Zippos', a més, els discos de Marillion que havia tret l'any anterior (1998) - el 'Radiation' - i el que va treure el 1999 - 'Marillion.com' - eren força fluixos. Tot plegat, unit a l'alta qualitat d'aquest 'Raingods With Zippos', va fer que l'escoltés molt. De fet, és un molt bon disc per veure el que és capaç de fer Fish... (llàstima que els següents treballs clarament no van estar a la mateixa alçada).
- Títol: The Last In Line.
- Autor/Grup: DIO.
- Estil musical: Heavy Metal.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- We Rock.
- The Last In Line.
- Breathless.
- I Speed At Night.
- One Night In The City.
- Evil Eyes.
- Mystery.
- Eat Your Heart Out.
- Egypt (The Chains Are On).
- Descripció del disc: Aquest 'The Last In Line' és el segon disc en solitari de Ronnie James Dio. Amb els anys s'ha transformat en un autèntic clàssic del so heavy que es va imposar en la dècada dels 80; de fet, conté cançons que són imprescindibles d'aquest gènere: 'We Rock' (primera cançó del disc que té tots els components per ser considerada un 'himne'), 'Breathless', 'I Speed At Night', 'One Night In The City', 'Evil Eyes' són cançons d'estil heavy clàssic, amb unes guitarres omnipresents complementades amb teclats, forta base rítmica marcada per la bateria i ajudada pel baix, i amb una veu - de Dio - molt característica i única. Però, per descomptat, la millor cançó és la que dóna nom al disc: 'The Last In Line', una cançó meravellosa, versionada per infinitats de grups i amb uns canvis de ritme i, sobretot, amb una pletòrica veu de Dio: tot un referent del heavy i que, per si sola, ja justificaria comprar-se aquest CD. Resumint, una obra clàssica del heavy, altament recomanable per entendre aquest estil de música.
- Comentaris/Anècdotes: Aquest disc és un dels que venien inclosos en els fascicles de la 'Historia del Rock' que va editar Planeta-Agostini a finals dels 80 (crec, no ho recordo massa). La novetat d'aquesta entrega per fascicles (que avui no tindria cap èxit) radicava en el fet que cada setmana, a part del fascicle, s'entregava també un CD original amb discos que eren clàssics del rock, com ara aquest. Vaig comprar-ne bastants fascicles, just fins quan em vaig quedar sense diners per comprar-ne més, (en aquell moment no treballava, per tant, no tenia massa estalviat). Va ser l'excusa perfecte per comprar-se CDs i per obrir-se a nous grups, a nous estils.
- Títol: H.
- Autor/Grup: Ice Cream Genius.
- Estil musical: Rock simfònic.
- Puntuació (de 0 a 10): 6.
- The Evening Shadows.
- Really Like.
- You Dinosaur Thing.
- The Deep Water.
- Cage.
- Until You Fall.
- Better Dreams.
- Nothing To Declare.
- Descripció del disc: H és un pseudònim d'Steve Hogarth, l'actual cantant de Marillion. Aquest 'Ice Cream Genius' és un disc en solitari que va treure pels voltants del 1997. És un disc 'especial', ideal pels fans de Marillion, en ell hi trobaran un estil de música fresc, desinhibit però també és rar, estrany i, en conjunt, dóna la sensació de ser més fluix que la majoria de discos de Marillion; de fet, crec que és un disc que li falta quelcom, té potencial però no l'acaba de 'rubricar'. Té cançons que estan prou bé 'The Evening Shadows' (amb un 'Doo bee doo bee dooo...' molt ben trobat), la fresca i moguda 'Until You Fall' o la rockera 'You Dinosaur Thing' (una cançó sense massa pretensions). També hi trobem cançons que ens recorden molt a Marillion (però sense arribar al mateix nivell de Marillion) com ara 'The Deep Water' o 'Better Dreams'. Sens dubte, la millor, segons el meu parer, és la darrera: 'Nothing To Declare', so i canvis de ritme 100% Marillion i complementada amb so de piano. No és un mal disc, però sí que és inconnex i amb alguna cançó massa fluixa per la qualitat d'Steve Hogarth, es nota que va fer un disc amb les cançons que volia. El que us deia: és un disc pels fans de Marillion.
- Comentaris/Anècdotes: Reconec que em va interessar aquest disc per ser del cantant de Marillion, tot i això vaig voler escoltar-lo bé abans de quedar-me'l i escoltant la primera cançó i, especialment, la darrera cançó en vaig tenir prou per comprar-me'l; tanmateix haig de reconèixer que no l'escolto massa, de seguida me'n canso.
- Títol: Roll With You.
- Autor/Grup: Eli 'Paperboy' Reed (& The True Loves).
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Stake Your Claim.
- Am I Wasting My Time.
- It's Easier.
- The Satisfier.
- Take My Love With You.
- I'll Roll With You.
- She Walks.
- I'm Gonna Getcha Back.
- Won't Give Up Without A Fight.
- (Am I Just) Fooling Myself.
- (Doin' The) Boom Boom.
- Descripció del disc: Sota aquesta aparença de noi que no ha trencat cap plat s'amaga un digne successor del millor soul que es fa actualment, (i això que no és negre). Personalment crec que és un dels millors discos d'aquest 2008, una autèntica joia i, com a mínim per mi, tota una sorpresa. Per a fer-se una idea, en algunes cançons em recorda al James Brown, en d'altres al Sam Cooke i en d'altres a Otis Redding. Pel que fa al disc comentar l'omnipresència d'instruments de vent que li donen un so molt més profund, més envolvent i més pompositat a tot el treball. Només amb la primera cançó - 'Stake Your Claim' - ja et quedes enganxat al disc i veus el potencial d'aquest Eli 'Paperboy' Reed. Veig al James Brown a 'Satisfier' o sobretot l'explosiva '(Doin' The) Boom Boom'; a 'Take My Love With You' hi trobem al Sam Cooke, a 'I'll Roll With You' sembla que ens transportem a l'Amèrica de quaranta anys enrera, i a '(Am I Just) Fooling Myself' hi trobem una esplèndida cançó de tall lent, ideal per ser ballada en companyia. Resumint, un disc altament recomanable de soul, de rythm & blues i, fins i tot, amb tocs funk, que a mesura que s'escolta t'agrada més i més.
- Comentaris/Anècdotes: Tal com vaig comentar en la fitxa del disc 'Little Honey' de la Lucinda Williams, aquest 'Roll With You' és un dels discos que l'Andrés de la botiga Disc K7 de Granollers em va recomanar que comprés quan em vaig fer l'auto-regal per ser el meu aniversari. Clarament li haig d'estar agraït, és un molt bon descobriment.
- Títol: Afraid Of Sunlight.
- Autor/Grup: Marillion.
- Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Gazpacho.
- Cannibal Surf Babe.
- Beautiful.
- Afraid Of Sunrise.
- Out Of This World.
- Afraid Of Sunlight.
- Beyond You.
- King.
- Descripció del disc: L'etapa de l'Steve Hogarth com a cantant de Marillion va tenir la 'consagració' amb el disc conceptual 'Brave', just l'anterior treball abans de treure aquest 'Afraid Of Sunlight'. Es feia difícil, per no dir impossible, superar l'obra mestra que és el 'Brave'; no obstant aquest 'Afraid Of Sunlight' és un molt bon disc amb cançons que transmeten molta força, d'aquelles que com més les escoltes més t'agraden. El disc no és una obra conceptual tot i que sí que manté un mateix guió en totes les cançons, s'intenta abordar la part fosca que té tota persona famosa, per exemple 'King' està inspirada en Elvis Presley, Kurt Cobain i Michael Jackson. El disc comença amb cançons una mica fluixes, fins i tot caricaturesques com 'Cannibal Surfe Babe', però després va augmentant de qualitat, s'han de destacar les cançons 'Beautiful', 'Beyond You' i, especialment, 'Out Of This World', 'Afraid Of Sunlight' i 'King'.
- Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1995, jo ja era un fanàtic de Marillion, per tant, vaig comprar-lo sense haver-lo escoltat gaire prèviament. Reconec que el vaig tenir un temps 'aparcat' ja que no m'acabava d''entrar', tenia el cap el 'Brave'. Però mica en mica el vaig redescobrir i ara opino que és un dels millors discos de Marillion, especialment per les cançons 'Out Of This World', 'Afraid Of Sunlight' i 'King'. Avui he decidit tornar-lo a escoltar després de rebre un missatge de la Maria Elena, una altra fan de Marillion.
