skip to main |
skip to sidebar
- Títol: Pyromania.
- Autor/Grup: Def Leppard.
- Estil musical: Hard Rock.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Rock rock (Till You Drop).
- Photograph.
- Stagefright.
- Too Late For Love.
- Die Hard The Hunter.
- Foolin'.
- Rock Of Ages.
- Comin' Under Fire.
- Action! Not Words.
- Billy's Got A Gun.
- Descripció del disc: Def Leppard és un dels meus grups favorits, els he escoltat moltíssim, especialment els seus discos de la dècada dels 80, feien un rock dur que 'entrava fàcilment' (sobretot a mesura que anaven treient nous discos). Són de Sheffield, Anglaterra, i, per tant, estan agrupats en el creatiu corrent del British Metal dels 80 (tot i que ells mai s'han autodefinit com a Metal). Després del seu prometedor disc de debut - 'On Through The Night' - i del boníssim 'High 'N' Dry' va venir la consagració, i l'èxit mundial definitiu, amb aquest 'Pyromania', de fet, va ser el segon disc més venut a tot el món en aquell 1983, només superat pel mític 'Thriller' de Michael Jackson. Com a curiositat comentar que l'enregistrament d'aquest disc va començar amb Pete Willis com a guitarrista, (de fet, el so de guitarra que apareix a la majoria de cançons és seu), però a la meitat de la gravació aquest va ser substituït per estar sempre borratxo, va ser substituït per Phil Collen. El disc comença amb 'Rock, Rock, (Till You Drop)' una cançó amb molta energia, dura, ideal per començar un concert; 'Photograph' va ser un dels hits més coneguts d'aquest disc; 'Stagefright' torna a ser una cançó dura que simula ser enregistrada en directe; 'Too Late For Love' és una de les balades més conegudes del grup; 'Die Hard The Hunter' és un mig-temps previ a 'Foolin'' un altre dels hits més coneguts d'aquest grup; 'Rock Of Ages' és tot un himne molt cantat en directe especialment quan diu "What do you want? What do you want? I want Rock 'n' Roll, Alright! Long live Rock 'n' Roll"; 'Comin' Under Fire' és potser la cançó més fluixa del disc (potser hauria de dir la cançó menys bona); 'Action Not Words' i 'Billy's Got A Gun' són dues grans cançons per acabar el disc. Resumint: un gran disc que apareix al llistat dels millors discos dels anys 80.
- Comentaris/Anècdotes: Vaig conèixer Def Leppard quan van treure el disc 'Hysteria', és a dir, el següent disc després d'aquest 'Pyromania'. De seguida em van agradar tant que vaig comprar-me els seus anterior discos, entre ells, aquest.
- Títol: Mouse.
- Autor/Grup: Aragon.
- Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- The Dark.
- A Private Matter.
- The Sweet Unknown.
- The Gate.
- End Of The Line (Part 1).
- End Of The Line (Part 2).
- Next Please.
- Untying The Knot (Part 1).
- Untying The Knot (Part 2).
- Untying The Knot (Part 3).
- Cold In A Warm Place.
- The Gathering.
- Under The Eye.
- In Deepest Sympathy.
- Burning Off.
- A Room And One Door.
- Shocked.
- The Gauntlet.
- The Sheer Joy Of Creation.
- The Waiting Room.
- At The Mercy Of Lions.
- Waiting For The Big One (Part 1).
- Waiting For The Big One (Part 2).
- At Heaven's Gate.
- Hello God.
- Brave New World.
- The Stage Door.
- The Switch.
- The Cross.
- Auld Lang Syne.
- Format: CD.
- Versions: No.
- No he trobat cap enllaç a la Vikipèdia amb informació d'aquest grup.
- Encara no està enllaçat des de cap article del Brou Casolà.
- Descripció del disc: Aragon és un grup de música simfònica (també coneguda com progressiva) d'Austràlia, (per tant, no té res a veure amb la comunitat autònoma del mateix nom de l'Espanya). Després de la primera onada de grups simfònics (Pink Floyd, Yes, Genesis, etc) va venir una segona onada on encara es reforçava més el lirisme, un so més suau - però quan cal enèrgic - amb molta presència dels teclats, és una onada liderada per grups com Marillion, Pendragon, Arena, etc. Aquests grups també tenen com a tret distintiu la seva búsqueda en la imaginació dels móns fantasiosos d'escriptors com J. R. R. Tolkien, de fet, el nom del grup prové del personatge Àragorn d'El Senyor dels Anells, [aquesta és una de les moltes similituds que té aquest grup amb Marillion (el nom d'aquesta altra banda també prové d'un llibre de Tolkien: El Silmaríl·lion)]. Musicalment parlant aquest disc és una gran obra conceptual que va començar amb l'anterior 'The Meeting' i va finalitzar amb aquest 'Mouse' del qual n'hi ha dues versions, una senzilla i l'altre doble. És un disc que, com a qualsevol obra conceptual, no té massa sentit escoltar les cançons per separat, de fet, és com si només n'hi hagués una de sola. En ell hi trobaràs una història basada en les emocions de la vida amb un so molt ben produït, ben lligat i molt ben estructurat. A més està complementat amb efectes sonors com el so d'una màquina d'escriure, sons industrials, el so d'un home tossint, etc. Resumint, un molt bon exemple de rock simfònic dels anys 90 proper al so de Marillion (tot i que molt poc conegut).
- Comentaris/Anècdotes: En el moment d'aparèixer aquest disc, cap el 1995, escoltava molta música simfònica, per tant, és lògic que cerqués grups d'aquest estil musical que, per aquella època, eren desconeguts per mi, un d'ells fou Aragon, un altre Arrakeen.
- Vols fer-ne un tast?: No he trobat cap lloc (legal) on poder escoltar aquest disc,ni que sigui parcialment, :(
- Títol: Non Stop Rock'n'Roll.
- Autor/Grup: Wig Wam.
- Estil musical: Glam Metal.
- Puntuació (de 0 a 10): 6.
- Do Ya Wanna Taste It.
- Walls Come Down.
- Wild One.
- C'mon Everybody.
- Man In the Moon.
- Still I'm Burning.
- All You Wanted.
- Non Stop Rock And Roll.
- From Here.
- Rocket Through My Heart.
- Chasing Rainbows.
- Gotta Get It On.
- Descripció del disc: Wig Wam és un grup d'origen noruec que es va donar a conèixer a nivell internacional per la seva participació en el festival d'Eurovisió de l'any 2005, foren el preludi de l'èxit dels finesos Lordi en la competició de l'any següent. Aquest 'Non Stop Rock'n'Roll' és un clar exemple de glam rock (només cal veure les fotos del grup ;-) amb unes cançons que si bé no destaquen excessivament sí que són una bona mostra d'aquest estil musical. Destacar la cançó que dóna nom al disc 'Non Stop Rock And Roll', tot un himne; la inicial 'Do Ya Wanna Taste It', també molt 'pegadiza'; 'Walls Come Down' i 'C'mon Everybody' on hi destaca el so de la guitarra; a 'Still I'm Burning' presenten un so típic de grups heavy escandinaus; tampoc ens podem oblidar de 'Chasing Rainbows' una de les millors cançons del disc. En resum, un molt bon disc del més típic glam rock que va triomfar en els finals dels 80, principis dels 90.
- Comentaris/Anècdotes: El mateix dia que em vaig comprar el darrer disc del Tom Petty també em vaig comprar aquest altre. Reconec que no tenen res a veure... de fet, la veritat és que anava a buscar més aquest estil que no pas el del Tom Petty, em venia de gust reviure el rock dur de finals dels 80, principis del 90 però sent nou, aquest és un bon exemple!.
- Títol: Mojo.
- Autor/Grup: Tom Petty And The Heartbreakers.
- Estil musical: Rock + Rock Blues.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Jefferson Jericho Blues.
- First Flash Of Freedom.
- Running Man's Bible.
- The Trip To Pirate's Cove.
- Candy.
- No Reason To Cry.
- I Should Have Known It.
- U.S. 41.
- Takin' My Time.
- Let Yourself Go.
- Don't Pull Me Over.
- Lover's Touch.
- High In The Morning.
- Something Good Coming.
- Good Enough.
- Descripció del disc: Reconec que el disc Mudcrutch em va marcar bastant, des de llavors que veig al Tom Petty d'una manera diferent. I haig de reconèixer que aquest Mojo és un gran disc de rock / blues amb influències del folk. Per tant, és un disc on Tom Petty recupera el so més rocker i abandona - si més no temporalment - la seva faceta més "ensucrada" que, personalment, no m'agrada gaire. Aquest Mojo és un disc que desprèn qualitat pels quatre costats: és un molt bon exemple de què pot sortir d'excel·lents músics. A més, la producció també és molt bona, ressalta encara més la bona feina de cada músic, especialment el so de guitarra del Mike Campbell, impressionant!. A més, és un disc que també recorda a d'altres grups: 'Jefferson Jericho Blues' em recorda als inicis del Bob Dylan, 'First Flash Of Freedom' té detalls folk que em recorden al Neil Young, 'Running Man's Bible' em transporta al so Dire Straits, 'Takin' My Time' als Chicago, fins i tot s'atreveix a fer una cançó a mig camí del reggae. Sobretot no us perdeu la darrera cançó 'Good Enough', cal escoltar-la bé, amb tranquilitat, per copsar que el so de la guitarra és brutal!. Resumint: un molt bon disc que, com és preceptiu, va guanyant a mesura que el vas escoltant.
- Comentaris/Anècdotes: La setmana passada vaig anar a la botiga Disc K7, feia molt temps que no hi anava i, a més, aquell dia havia rebut molt bones notícies laborals. Tot plegat va provocar que estigués predisposat a comprar música... Per això li vaig dir a la Rosa del Disc K7 que em recomanés nous discos, un d'ells va ser aquest Mojo, gran recomanació!.
- Títol: Ojo De Culebra.
- Autor/Grup: Lila Downs.
- Estil musical: Mestissatge entre música tradicional mexicana i rock americà (entre d'altres estils).
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Ojo De Culebra.
- Perro Negro.
- Little Man.
- Tierra De Luz.
- Justicia.
- Black Magic Woman.
- Skeleton.
- Yo Envidio Al Viento.
- Taco De Palabras.
- Minimum Wage.
- I Would Never.
- Los Pollos.
- Silent Thunder.
- Descripció del disc: Lila Downs és una cantant mexicana que es va criar entre la cultura mexicana (la de la seva mare) i la cultura nord-americana (la del seu pare), a més, està casada amb Paul Cohen, un saxofonista nord-americà. La seva música és una barreja de molts estils, des de l'estil més tradicional de la música mexicana (incloent les "Rancheras") fins al rock més clàssic o el blues, amb una veu amb molt caràcter i amb un fort missatge reivindicatiu; de fet, és una compositora molt difícil de classificar estilísticament. Aquest 'Ojo De Culebra' (que en la versió americana li van posar el nom de 'Shake Away'), conté moltes col·laboracions (Mercedes Sosa, Enrique Bunbury, La Mari de Chambao, etc). El resultat és un disc amb un so molt fresc, amb la veu molt personal de la Lila Downs, amb una barreja de cançons en castellà i en anglès, amb molt bones versions, entre elles el 'Black Magic Woman' de Peter Green (però immortalitzada per Santana); i el 'I Envy The Wind' ('Yo Envidio Al Viento') de Lucinda Williams. Del disc destaco les cançons: 'Ojo De Culebra', 'Little Man', amb una potent secció de vent; 'Tierra De Luz', amb records a un bolero; la molt especial versió de 'Black Magic Woman'; 'Yo Envidio Al Viento' pel seu lirisme; 'Taco De Palabras' i 'Los Pollos' per la seva frescor... Però, per sobre de tot, cal destacar la cançó 'Justicia', pels seus canvis de ritme, per tenir una tornada que s'enganxa, per la compenetració amb Bunbury i, especialment, per la seva lletra (ideal per algunes accions que estan passant darrerament en la justícia espanyola :(.
- Comentaris/Anècdotes: Reconec que aquest disc no l'hauria comprat mai, ni per la portada, ni per la cantant (que la desconeixia per complert), ni per l'estil musical (no acostumo a comprar gaire música en castellà, especialment si no és d'Espanya. Quan vaig tornar del Tecnimap, vaig decidir fer-me un auto-regal: vaig decidir comprar-me música... però volia que fos de grups/estils que fossin nous per mi. Entre d'altres discos, l'Andrés del Disc K7 em va recomanar aquest disc de la Lila Downs... com sempre, ho va encertar!.
- Vols fer-ne un tast?: A Spotify pots escoltar tot el disc.
- Títol: Come And Get It.
- Autor/Grup: Eli 'Paperboy' Reed.
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Youn Girl.
- Name Calling.
- Help Me.
- Just Like Me.
- Come And Get It.
- Pick A Number.
- I Found You Out.
- Tell Me What I Wanna Hear.
- Time Will Tell.
- You Can Run On.
- Pick Your Battles.
- Explosion.
- Descripció del disc: En l'anterior disc ('Roll With You') us vaig comentar que aquest músic - de Boston - era tota una agradable sorpresa en el món del soul, el definia com una barreja entre James Brown, Sam Cooke i Otis Redding. Doncs en aquest nou disc es consagra com un dels nous referents del soul (amb tocs de funk), segueix mostrant una veu prodigiosa i està molt ben acompanyat; el resultat és un so que no presenta cap esquerda, tot està molt ben conjuntat, té una bona producció i el so és excel·lent. Tanmateix crec que en aquest 'Come And Get It' s'ha perdut 'mala llet', podríem dir que ha perdut la part de James Brown i, en canvi, ha guanyat aspectes de Jackson 5. L'excepció és la darrera cançó 'Explosion', una cançó al més pur estil James Brown amb, tal com indica el seu nom, una explosió d'energia. També convé destacar la moguda 'You Can Run On' amb uns excel·lents chorus; la que dóna nom al disc 'Come And Get It' que em recorda als Jackson 5; la 'Tell Me What I Wanna Hear' on demostra que sap treure molts registres de la seva veu; o la lenta 'Time Will Tell'. La veritat és que tot el disc és un molt bon disc... però jo li trobo a faltar el punt de nervi, d'energia desbocada que presentava en el disc anterior.
- Comentaris/Anècdotes: Aquest 'Come And Get It' és el primer disc que primer he escoltat a Spotify abans de comprar-me'l. Aquesta situació no és gens habitual ja que a Spotify acostumo a escoltar el que ja tinc, és a dir, no em serveix per descobrir nous grups, nous estils... però sí que em pot servir per descobrir nous discos de gent que ja conec, com és el cas de Eli 'Paperboy' Reed (descobert, com és habitual en el meu cas, per la gent del botiga Disc K7 de Granollers).
- Vols fer-ne un tast?: A Spotify pots escoltar tot el disc.
- Títol: Made In The Shade.
- Autor/Grup: Red Stick Ramblers.
- Puntuació (de 0 a 10): 9.
- Made In The Shade.
- Evenin'.
- Les Oiseaux Vont Chanter.
- The Cowboy Song.
- Katrina.
- Don't Cry, Baby.
- Laisse Les Cajuns Danser.
- Hot Temale Baby.
- Some Of These Days.
- Tes Parents Ne Veulent Plus Me Voir.
- Unsentimental.
- The Smeckled Suite.
- Descripció del disc: Aquest disc és indispensable per a qui vulgui introduir-se en la música Cajun: la música tradicional de Louisiana (tot i que convé deixar clar que aquest és un grup que fan una barreja entre la música Cajun i la música Wester Swing). Red Stick Ramblers és un grup format per 5 persones que toquen diferents instruments (evidentment incloent els més tradicionals de la música Cajun) assolint una música molt fresca, de fet, són un dels grups que estan renovant la música Cajun, la seva música 'entra' molt bé i, com és preceptiu per la zona d'on són, alternen l'anglès i el francès en les seves cançons. El disc comença amb la cançó que li dóna nom: 'Made In The Shade'; un rock 'n' roll molt dinàmic, agradable i amb algun toc de Lousiana. 'Les Oiseaux Vont Chanter' és la primera cançó que ens trobem en el disc de música Cajun; és un mig-temps cantat en francès. 'The Cowboy Song' és, com indica el seu nom, una típica cançó de 'cowboys', ben feta i amb el ritme adequat. 'Katrina' és una altra cançó Cajun on destaca la virtuositat del violí, recomanable escoltar-la. 'Laisse Les Cajuns Danser' també és una altra bona cançó del mateix estil. Però, segons el meu parer, hi ha dues cançons que destaquen per sobre de la resta: 'Hot Temale Baby' i 'Tes Parents Ne Veulent Plus Me Voir': dues cançons 100% Cajun amb molt de ritme, més instrumentals que cantades on els instruments de corda - especialment el violí - hi destaquen. La resta de cançons també tenen un molt bon nivell, només comentar que la darrera 'The Smeckled Suite' té regust espanyol - per l'ús de la guitarra espanyola - i, per mi, és una cançó diferent de la resta, és l'única que desentona una mica.
- Comentaris/Anècdotes: Com és habitual, la majoria de 'perles' les obtinc de la botiga Disc K7 de Granollers on no només m'assessoren sinó que, a més, m'esperonen per introduir-me en nous estils com és el Cajun en aquest cas. Us recomano aquest disc, aquest disc i, de fet, deixar-vos assessorar pel Disc K7!
- Títol: Two Men With The Blues.
- Autor/Grup: Willie Nelson & Wynton Marsalis.
- Estil musical: Jazz i Blues.
- Puntuació (de 0 a 10): 8.
- Bright Lights Big City.
- Night Life.
- Caldonia.
- Stardust.
- Basin Street Blues.
- Georgia On My Mind.
- Rainy Day Blues.
- My Bucket's Got A Hole In It.
- Ain't Nobody's Business.
- That's All.
- Descripció del disc: Aquest és un disc sorprenent, boníssim, fruit de la combinació de dues grans figures de l'actual escena musical americana. Willie Nelson és un dels músics més coneguts de country amb una llarga trajectòria (ja ha superat els 75 anys). Wynton Marsalis és, probablement, un dels millors trompetistes actuals (per no dir que és el millor), que intenta que el Jazz torni al seu so més clàssic. De la unió de tots dos va sorgir aquest meravellós disc; en ell hi trobem cançons emblemàtiques (com ara 'Caldonia' o 'Georgia On My Mind') barrejades amb alguna cançó de Willie Nelson (com per exemple 'Rainy Day Blues', una de les millors del disc) . El so resultant és una barreja de blues i de jazz, passant, per sons característics de New Orleans o de Nashville, de fet, en alguns instants, sembla que se'ns transporti a les Big Bands del anys 40. Tot i que són dos grans músics, sorprèn la gran compenetració que hi ha amb la música que fa cadascú; així trobem que la trompeta de Wynton Marsalis és el contrapunt ideal a la veu de Willie Nelson, a més, el piano (tocat per Dan Nimmer) i el baix de Carlos Henriquez, entre d'altres instruments, acaben d'arrodonir la festa (gravada en directe els dies 12 i 13 de gener del 2007 al Jazz at Lincoln Center de Nova York). Altament recomanable!.
- Comentaris/Anècdotes: Tal com us vaig comentar en el disc 'Little Honey' de la Lucinda Williams, pel meu aniversari sempre em faig un autoregal musical. El darrer aniversari em vaig comprar varis CDs (sempre sota l'assessorament de la gent de la botiga Disc K7 de Granollers). Aquest 'Two Men With The Blues' va ser un dels CDs que em vaig comprar, una gran recomanació!
- Títol: Sunsets On Empire.
- Autor/Grup: Fish.
- Estil musical: Rock Simfònic, (també conegut com a Progressive Rock).
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- The Perception Of Johnny Punter.
- Goldfish & Clowns.
- Change Of Heart.
- What Colour Is God?.
- Tara.
- Jungle Ride.
- Worm In A Bottle.
- Brother 52.
- Sunsets On Empire.
- Say It With Flowers.
- Descripció del disc: Aquest 'Sunsets On Empire' fou el quart disc en solitari de Fish després que deixés de ser el cantant del grup Marillion, (fou substituït per Steve Hogarth). Aquest és un bon disc que sortir a la llum en el 1997 fruit, bàsicament, del treball de Fish i d'Steve Wilson (dels Porcupine Tree). El resultat és un so molt enèrgic, cru, força més rocker que no pas simfònic (en contraposició a d'altres discos com, per exemple, el 'Vigil In A Wilderness of Mirrors'). Com a cançons cal destacar 'The Perception Of Johnny Punter', amb un inici ideal per introduir el disc, 'Goldfish & Clowns', 'Change Of Heart', 'Sunsets On Empire', i, especialment, 'What Colour Is God?' amb una tornada molt repetitiva, insistit, 'matxacona'... però que m'encanta! i 'Brother 52' també molt 'pegadiza' amb una tornada fàcil de recordar.
- Comentaris/Anècdotes: Tal com ja vaig comentar en la fitxa del 'Raingods With Zippos', en el moment d'aparèixer aquest disc, pels voltants del 1997, estava plenament al corrent del treball de Fish des de que havia deixat Marillion, per tant, de seguida em vaig interessar per aquest 'Sunsets On Empire'.
(imatge escanejada directament del llibret del CD,
donat que no havia trobat cap imatge del disc per Internet,
(fins que a darrera hora n'he vista una referència al blog Woody Jagger))- Títol: Sweet & Wild.
- Autor/Grup: Cool Jerks
- Puntuació (de 0 a 10): 7.
- Gimme Time.
- Don't Look For Me.
- Trappin' You.
- Mommy.
- Cool Flames.
- Oh My Lord!.
- Put Yourself In My Place (For A Little While).
- Suck It To Me.
- Sweet & Wild.
- Cast Out (By The One I Loved).
- Descripció del disc: L'autèntica ànima del grup Cool Jerks és Miguel Ángel Julián. Ell va ser qui en el 1989 va compondre la cançó 'Soul Teller' que va ser la introducció d'aquest brillant músic en el món del soul. Aquest 'Sweet & Wild' va ser el segon disc del grup Cool Jerks després del primer ('Soul Teller'). En aquest disc es nota que ja es té una millor producció (respecte al 'Soul Teller') i es comença a veure tot el que pot donar aquest músic. El disc és força curt, poc més de 37 minuts, però amb cançons d'autèntic soul que és impossible que no et faci moure cap múscul del cos. Hi destacaria la prodigiosa veu del Miguel Ángel Julián, la secció de vent i el cor femení (les Soul Girls). Tot el disc és molt bo, però hi destacaria 'Gimme Time' (ideal com introducció del què és aquest grup), 'Don't Look For Me' (mig temps amb una bona dosi de secció de vent), 'Trappin' You' (m'encanta el començament amb la guitarra 'tallada' i els teclats), 'Oh My Lord!' (amb una bona combinació de secció de vent, orgue Hammond, cor femení i la veu del Miguel Ángel Julián), i la resta del disc que no està gens malament... però per sobre de totes elles hi ha la cançó que dóna nom al disc 'Sweet & Wild', una cançó lenta però amb caràcter, amb força. Resumint: autèntic soul i del millor!.
- Comentaris/Anècdotes: Vaig descobrir Cool Jerks de la mà del meu cosí Xavi quan era el propietari de la botiga Disc K7 de Granollers. Només escoltar-lo em va encantar i, de fet, recordo haver-los vist en directe a la sala Apolo de Barcelona, brutal!, llàstima que no hagin tingut l'èxit que es mereixíen.
